Català, Opinió

Els advocats Ramon Setó i Andreu Van den Eynde demanen que s’anul·li la instrucció del Jutjat 13

Els advocats Ramon Setó i Andreu Van den Eynde demanen que s’anul·li la instrucció del Jutjat 13 per la manera com va ser adjudicat el cas. Via El Matí de Catalunya Ràdio. 📅08-01-19. Enllaç Aquí.

DwY_fcQXgAE-N8

Please follow and like us:
Català, Catalunya, Internacional, L'Altaveu, Opinió, Política

Cal sortir més del marc geogràfic europeu i explorar les possibilitat existents en tant que possibles recolzaments

Hem parlat amb l’Abel Riu, analista del Capesic, sobre la percepció de la situació de Catalunya en l’espai post-soviètic, sobre les diferències entre el procés català i els de les Repúbliques Bàltiques i com la situació geopolítica pot afavorir o perjudicar els suports internacionals a una Catalunya independent.

screenshot_20190104-101606_twitter

Encara no segueixes Canal República a tuiter?

Quina és la teva feina al CAPESIC?

Hi col·laboro com a analista associat escrivint anàlisis sobre l’espai post-soviètic.

Quines notícies arriben de Catalunya a l’Europa de l’Est, Rússia i el Caucas?

Ara mateix poques.

El 2018 les notícies més importants que van tenir un cert ressò en relació a la situació política a Catalunya van ser la detenció i posterior alliberament del president Puigdemont a Alemanya, a part de les mobilitzacions de l’11-S, el 29-S, l’1-O, i més recentment el 21-D.

En general des de la tardor de 2017 el focus mediàtic internacional s’ha anar apartant
de Catalunya.

Es comprèn el que està passant?
Varia força en funció del país, de la seva història i de la seva propia evolució política. A nivell
mediàtic i d’opinió pública, en general hi ha més comprensió als països Bàltics i a Armènia que a
l’Azerbadjan o a Rússia, per exemple. El que costa molt d’entendre a fora és la complexitat del
procés, la qüestió de les majories, les divisions i els girs que ha donat durant els darrers anys,
etc. Especialment el que va passar l’octubre de l’any passat, i de per que no es va anar fins al
final per a mirar d’aplicar el que s’havia votat el 1-O.

Es comprèn poc la manca de determinació de les autoritats catalanes, independentment de que s’estigui d’acord o no amb els seus plantejaments.

Creus que hi ha algun procés comparable al català?
Hi ha alguns elements, però en general el procés català és totalment sui generis.

Quines diferències hi ha amb altres processos com el lituà, el cas d’Estònia o el de Letònia?
Les diferències són moltes, i de diversos tipus. En destacaria quatre. En primer lloc, a diferència
de la Constitució espanyola de 1978, la Constitució soviètica de 1977 reconeixia explícitament –
al menys sobre el paper- el dret a l’autoderminació de les nacions que formaven la URSS.

Segon, cal recordar que els països bàltics van ser Estats independents entre 1918 i 1940, quan
van ser annexionats per la Unió Soviètica en base al pacte Ribentropp-Molotov. Després van
passar a mans Alemanyes i des de 1944 de nou soviètiques. En aquest sentit, els processos
d’independència bàltics dels 80s i principis dels 90s es basaven en la idea de la “restauració” de
les independències assolides el 1918. Els països del bloc occidental mai van reconèixer els països
bàltics com a part de l’URSS, i la confrontació geopolítica entre els EUA i la URSS en va facilitar
el seu reconeixement un cop es van declarar independents, un procés que es va concloure a
finals de l’estiu de 1991, mesos abans que la resta de repúbliques soviètiques.

Un altre aspecte important va ser, sorprenenment, la qüestió mediambiental, especialment
després de l’impacte que va suposar l’accident nuclear de Txernòbil el 1986. De fet, les primeres
grans mobilitzacions l’any 86 i 87 van ser precisament contra grans projectes d’infrastructures
amb un fort impacte mediambiental impulsats per les autoritats soviètiques. Això va crear una
important base per a la organització popular en clau de defensa de la sobirania.

Per últim, a diferència de Catalunya als bàltics el lideratge i la iniciativa mobilitzadora es va
portar a terme per part de Fronts Populars establerts en tant que moviments de masses, els
quals alhora configuraven espais unitaris de direcció estratègica i de lideratge polític.

Quines són les posicions dels governs respecte a la situació en què es troba Catalunya?
El 2017, silencis oficials i tancament de files amb el govern espanyol en relació al respecte a la
legalitat, combinades en algun moment amb tímides crides al diàleg dins la Constitució. Aquest
posicionaments contrasten amb els de pocs anys enrere, quan en unes declaracions fetes el
setembre de 2013, el llavors primer ministre letó, Valdis Dombrovskis, va deixar la porta oberta
a un eventual reconeixement d’una Catalunya independent per part del govern de Letònia. El
llavors primer ministre de lituània va fer unes declaracions semblants.

El canvi de posicionaments es produeix degut a que govern de Rajoy va aprofitar el nou context geopolític de confrontació entre Rússia i l’OTAN -en el qual Estònia, Letònia i Lituània queden molt exposades- per reforçar un dels seus flancs a priori més febles, el dels països bàltics, en relació amb un hipotètic suport internacional al dret a l’autodeterminació de Catalunya.

Així, segons ha reconegut el mateix ex Ministre d’Exteriors espanyol Garcia-Margallo, Espanya hi ha
enviat tropes a canvi de silencis sobre la qüestió catalana.

Quina és la posició de l’opinió pública?
A Letònia, en general és força favorable. En una enquesta que es va fer en un programa de la
televisió pública letona a finals de l’octubre de 2017 en que es preguntava a l’audiència «Com
veu el futur de Catalunya?» i en la qual van participar unes 530 persones, més del 85% van
respondre que «com a estat independent, atès que una majoria de catalans així ho volen».
També, és l’unica de les tres repúbliques bàltiques que compta amb una ANC exterior pròpia,
formada especialment per activites letons que simpatitzen amb l’independentisme català.

Pel que fa a Lituània, bona part dels articles d’opinió que es van escriure fa un any i uns mesos en
relació a Catalunya eren favorables a l’independentisme, i en general es critica l’actitud del
govern espanyol. A Estònia es pot dir que hi ha més gent a favor que en contra, però en general
la qüestió es percep amb més distància, tot i que es cert que hi ha alguns diputats molt actius
amb la qüestió, dins del grup de suport parlamentari amb Catalunya.

Com van ser els anys següents a les seves independències?
Els primers anys van ser difícils, fins que a partir de mitjans dels anys 90 es van anar estabilitzant,
amb importants creixements econòmics a partir de llavors. S’ha de tenir en compte que, a part
d’esdevenir estats independents, van afrontar dures transicions econòmiques en passar
d’economies planificades a sistemes capitalistes, amb privatitzacions massives i liberalitzacions
de preus. Des de 1991 els tres països bàltics han tingut importants creixement demogràfics
negatius per una caiguda de la natalitat, sumada a una migració en dos sentits: d’una banda
milers de persones membres de les minories russes van marxar cap a la Federació Russa, mentre
molts estonians, letons i lituans ètnics han anat emigrant cap a occident, especialment
Alemanya, els països nòrdics, el Regne Unit, i els Estats Units.

Quina és la situació de les Repúbliques bàltiques actualment?
Es pot veure el got mig ple o mig buit. Letònia és el país amb un nivell de desigualtat més elevat
de la UE (per davant de l’Estat espanyol, per cert), i va ser un dels més afectats per la crisi del
2008. Estònia és el que té un millor balanç d’aquestes tres darreres dècades, ha aconseguit
esdevenir un centre de referència a nivell mundial en investigació tecnològica amb Universitats
capdavanteres com les de Tartu o la Tecnològica de Tallinn, i en aplicació de les tecnologies de
la informació al sector públic i privat, creant feines de qualitat per a desenes de milers dels seus
ciutadans. La qüestió demogràfica lastra el balanç, i és avui en dia la principal amenaça existencial que
afronten els tres països (Letònia ha perdut un 30% de la seva població des de 1991, Lituània un
22% i Estònia un 15%).

A nivell geopolític i de seguretat, la seva proximitat amb Rússia marca bona part de l’agenda
política, especialment des de 2014 amb la crisi a Ucraïna i l’annexió russa de Crimea. Des de
llavors han multiplicat la seva despesa en defensa, i les qüestions militars han passat a guanyar
una importància que abans no tenien, inclos el desplegament de tropes de països de l’OTAN als
seus territoris.

Ara que es parla tant de la eRepública i d’Estònia, com va funcionar allà la implantació d’una
república digital? Creus que a Catalunya pot funcionar?Desconec aquesta qüestió, però el cert el que es va iniciar un cop ja eren un Estat independent
reconegut, operatiu i amb ple control del seu territori. No al revés.

Creus que s’està treballant bé de cara a internacionalitzar el procés?
Hi ha centenars de persones tant al Principat com arreu del món fent feina de formigueta, a
través de les ANC exteriors, Omnium, partits, CDR exteriors, etc. Ara sembla que es reactivarà el
Diplocat. És fa molta i molt bona feina, però cal més i millor coordinació entre entitats i
institucions, de cara a establir marcs d’actuació i mapes comuns.

També cal sortir més del marc geogràfic europeu i explorar les possibilitat existents en tant que possibles recolzaments, i també abordar qüestions com ara quin ha de ser el paper geoestratègic de Catalunya.

En resum, cal més mentalitat d’Estat a l’hora de sortir a l’exterior a explicar quin és el projecte de la
República catalana, i de quin hauria de ser el seu paper davant els reptes que afronta Europa i
el món. És necessari parlar en termes de dret a l’autodeterminació i de democràcia, però també
d’interessos propis i dels de les contraparts.

Creus que la imatge d’Espanya s’ha ressentit de tot el que ha passat aquest últim any i mig?
Segons un informe que va publicat l’Instituto Elcano fa unes setmanes la major part de ciutadans
europeus considera que el govern espanyol ha respost de forma autoritària a la crisi a Catalunya,
i la seva imatge n’ha sortit afectada. La violència de l’1 d’octubre va causar un gran impacte, al
qual s’ha sumat l’existència de presos polítics i exiliats.

El “show” que ha protagonitzat la justícia espanyola el darrer any perseguint líders catalans arreu de la UE amb euroordres, especialment el president Puigdemont a Alemanya, ha resultat un (nou) gol en pròpia porta a nivell d’imatge internacional.

I ells ho saben, per això la principal tasca del Ministre Borrell és combatre l’independentisme arreu del món amb un relat de criminalització i de “supremacisme”, i alhora
de blanqueig de les institucions espanyoles. Però els fets són els fets.

Amb el pas enrere de l’octubre de l’any 2017, creus que la imatge de Catalunya n’ha sortit
perjudicada?

No, la imatge de Catalunya per se, ja que els fets de 2017 van suposar en certa mesura una
campanya internacional de posicionament molt potent, però potser si del moviment
independentista com a tal. S’ha perdut credibilitat, especialment pels canvis de guió, la incongruència entre declaracions i fets, la manca de determinació, i per la sensació que hi ha a l’exterior que el moviment independentista en certa forma el que busca és una millora de
l’estatus quo dins de l’Estat espanyol, mitjançant una negociació. Amb aquesta situació, és difícil
a hores d’ara projectar una imatge de seriositat i maduresa com a moviment polític que aspira a l’alliberament nacional, i en conseqüència es fa més complicada la tasca de teixir complicitats a l’exterior en clau estratègica.

Quina percepció hi ha del judici dels presos polítics?
Hi ha poca informació sobre el procés judicial, una cosa que possiblement canvi durant els
propers mesos amb l’inici dels judicis. En general es percep una confiança decreixent en la
imparcialitat de la justícia espanyola, i en la qualitat de la democràcia espanyola.

Creus que el món podria entendre que aquest sigui el moment de fer el pas endavant
definitiu?

El que el món no entén ni entendrà és que es digui una cosa i es torni a fer la contrària, que és el que ha estat passant fins ara. En relacions internacionals el que primen són els fets i la determinació en portar-los a terme, més enllà de les paraules.

El cas català és empipador per a bona part de les cancelleries europees, però davant l’evidència de la inoperància dels successiusngoverns espanyols per a resoldre el conflicte en un sentit o un altre, finalment serà la lògica dels
fets consumats la que probablement s’acabi imposant.

Please follow and like us: