Català, L'Altaveu

Europe wins, España gana, Catalunya guanya

IMG_20180721_165755Encara no segueixes @canalrepublica a Twitter?

Nota: per entendre millor aquest article, recomanem llegir els dos anteriors publicats pel mateix Joan Canadell: El final del procés és a prop i Desembre 2018: el deute pot marcar el camí. Tots els seus textos publicats a Canal República es poden consultar en aquest enllaç.

Continue reading “Europe wins, España gana, Catalunya guanya”

Català, L'Altaveu

Per què estan venint tantes multinacionals a Catalunya?

Encara no segueixes @canalrepublica a Twitter?
Llegeix tots els articles de Joan Canadell a Canal República.

IMG_20180721_165755Per les dades que tinc, durant el primer semestre de 2018 hi ha hagut a Catalunya 105 inversions de multinacionals. D’aquestes, aproximadament el 45% són noves instal·lacions, un 20% ampliacions i la resta adquisicions d’empreses catalanes.

Continue reading “Per què estan venint tantes multinacionals a Catalunya?”

Català, L'Altaveu, Opinió

Qualsevol passa enrere serà de 300 anys

Encara no segueixes @canalrepublica a twitter?

Aquesta setmana a l’Altaveu parlem amb en Marc Martínez sobre com creu que podem ajudar a materialitzar la República. I això passa per no quedar-se a casa.

Aportar solucions o veure i crear problemes? “Els no es pot” o “No ens deixen” acaben fora de l’empresa.

Screenshot_20180726-093826

En qualsevol empresa, sobretot les startup o les que arrisquen capital, no té cabuda el fre de mà o el recular davant cap obstacle. El què es fa és dissenyar el camí per saltar-lo o vorejar-lo. Mai aturar-se.

“No es pot fer… ara” – I doncs quan? Segur que no es pot fer? O no t’hi veus capaç tu? Si és així, gràcies pels teus serveis i recull la seva taula abans de marxar.

“No ens deixen, ens obliguen” – Clar que no ens deixen, la competència és brutal. Per això lluitem! Si no estàs disposat o no t’hi veus capaç, gràcies pels teus serveis i recull la teva taula abans de marxar.

“Tenim presos i amenaces per no continuar” – Ens han fotut un gol al minut 15 de la primera part, d’acord. El teu pla és abandonar el partit i no jugar fins el final? Si és així, gràcies pels teus serveis i recull la teva taula abans de marxar.

Que no ens prenguin per passarells. No em refereixo a l’Estat, ja sabem que la seva tasca és impedir la nostra, així com la nostra és lluitar per assolir-la. Ara el món funciona com una gran multinacional de diferents multinacionals, empreses i negocis. Les guerres (al món occidental) ja no es fan amb armes, es fan en borsa, canviant divises, amb pactes comercials que afavoreixen uns i ensorren altres (països). Ara l’arma de destrucció massiva és l’OPA (hostil o no). I com a tal l’hem d’entendre i actuar. De ben segur que els que sou empresaris enteneu que els elements de la vostra plantilla que no fan més que veure problemes en comptes d’aportar solucions, són despatxats i substituïts per altres més competents.

Fem repàs desde l’1 d’Octubre fins ara.

Per una banda el fet que la força la teníem aquella setmana següent al referèndum. La van desaprofitar els que “manen” i havien d’obeïr el Poble. Bé, error comès, acceptat i assimilat. Hauríem d’aprendre i continuar endavant buscant incansablement una altra oportunitat d’assolir-ho, oi? O millor tanquem la paradeta?

Què s’està fent d’ençà? Tancar la paradeta. O el que és pitjor, no tancar-la (uns ja voldrien) i no obrir-la (massa pocs amb ‘pit i collons’ per doblegar els que la tanquen).

Això, a la llarga i si no canvia el pes d’ambdues forces, durà una suspensió de pagaments i execució de l’empresa. És a dir, no tancar-la però no produint per obrir-la és perdre calers, esforços i temps, per acabar on volen els del tancament. És més llarg, agònic i de forma que mai més es pugui aixecar la persiana.Estic parlant d’empreses, però ja enteneu el rerefons de tot plegat. No estic essent subtil expressament.

Què podem fer per fer un gir i obrir la paradeta de bat a bat?

La pregunta té més retòrica de la que us penseu. Ja fou contestada fa 8 mesos i escaig. La resposta és ben simple i només cal recordar: SORTIR AL CARRER A DEMANAR, EXIGIR FINS I TOT, ALS NOSTRES DIRIGENTS QUE FACIN ALLÒ PEL QUE SE’LS VA VOTAR. Sense vacil·lacions. Però no és tan senzill com dir-ho i fer-ho. No va ser senzill llavors i no ho és ara, menys encara, pels pals a les rodes que deixem que hi posin alguns.

Per tant, què podem fer ara i com? Què necessitem?

Pressió, compromís i obligar a les forces amb capacitat de convocatòria a fer el que sabem tothom que s’ha de fer.

Després que ningú es quedi a casa sense fer res. Podem esperar la diada de l’11 de Setembre i posterior aniversari de l’1 d’Octubre però mai quiets. Si aquestes dues dates no serveixen per a que de baix a dalt tornem a trobar-nos en la situació de dir adéu Ñ i ho aprofitem, no seran més que dos dies emotius i cap a casa que fa fred.

D’acord que hi ha aspectes i situacions que no podem controlar, com els tempos judicials d’Alemanya, Escocia i Bèlgica, no podem fixar una data per re-arrancar. Però al que sí estem obligats, obligant els dirigents a seguir-nos, és a no desaprofitar cap més oportunitat, forçar tant com es pugui a que es doni aquesta oportunitat i fer sempre passes endavant. Qualsevol passa enrere serà de 300 anys.

Altres articles d’en Marc Martínez a l’Altaveu 👉 aquí

Español, L'Altaveu

Diciembre 2018: la deuda puede marcar el camino

¿Todavía no sigues a @canalrepublica en Twitter?
Lee todos los artículos Joan Canadell en Canal República.

Llegir en català

 

IMG_20180721_165755Este artículo es la segunda parte del que publiqué la semana pasada en Canal República y que llevaba por título El final del proceso está cerca …. Ha demostrado un alto interés, más de 88.000 lecturas y por eso creo que hay que profundizar más.
Por Joan Canadell

Continue reading “Diciembre 2018: la deuda puede marcar el camino”

Català, L'Altaveu

Desembre 2018: el deute pot marcar el camí

Encara no segueixes @canalrepublica a Twitter?
Llegeix tots els articles de Joan Canadell a Canal República.

Leer en castellano

IMG_20180721_165755Aquest article és la segona part del que vaig publicar la setmana passada a Canal República i que portava per nom El final del procés és a prop…. Ha demostrat un alt interès, més de 88.000 lectures i per això crec que cal aprofundir-hi més.
Joan Canadell

 

Continue reading “Desembre 2018: el deute pot marcar el camí”

Español, L'Altaveu, Opinión

El miedo debe tener un límite, sobre todo si eres un cargo público: el de la decencia.

¿Aún no sigues a Canal República en twitter?

Llegir en català

Esta semana en l’Altaveu hablamos con Diana Coromines, periodista, traductora y editora. Era técnica de la Generalitat en Dinamarca y los Países Nórdicos y gestora de proyectos del Diplocat hasta que el 155 lo liquidó.

 

IMG_20180717_112426





¿Qué valoración hace de su experiencia en el transcurso de estos dos años en la Delegación de Exteriores de Cataluña en Dinamarca?


De hecho, en la Delegación de la Generalitat en Dinamarca y los Países Nórdicos trabajé sólo unos meses (inauguramos el 31 de agosto y al poco tiempo ya vinieron los hechos de octubre, aunque un grupo reducido de técnicos continuamos trabajando hasta que nos despidieron). Antes de partir a Copenhague, sin embargo, yo hacía dos años que formaba parte del equipo del Diplocat, como gestora de proyectos y responsable de las relaciones con los países nórdicos. En el transcurso de estos dos años fortalecimos las relaciones a muchos niveles, sobre todo institucional (parlamentos y gobiernos) y académico (universidades y think tanks). Estas relaciones se trabajaban cultivando una agenda de reuniones bilaterales con representantes políticos en los diversos países, organizando visitas de grupos de diputados en Cataluña, organizando debates sobre el derecho a la autodeterminación en colaboración con universidades y think tanks y participando en los «festivales de la democracia »nórdicos. Por lo tanto, cuando abrimos la Delegación ya lo hicimos sobre la base de un historial y una dinámica de actividades sólida, y con una extensa agenda de contactos de alto nivel.



Si en algún lugar era posible resistir era, justamente, en el extranjero, porque en las delegaciones no podía entrar la Guardia Civil; quedaban fuera de territorio español y por tanto fuera de su jurisdicción.

 

En algunos de sus artículos en medios como Vilaweb, usted ha sido muy crítica con los delegados anteriores y su actuación con el 155. ¿Por qué?


Porque, en general y con matices diferentes en cada caso, no estuvieron a la altura de las circunstancias. Si en algún lugar era posible resistir era, justamente, en el extranjero, porque en las delegaciones no podía entrar la Guardia Civil; quedaban fuera de territorio español y por tanto fuera de su jurisdicción. En lugar de eso (de continuar yendo cada día a trabajar, haciendo todo lo posible para mantener una cierta normalidad dentro de la delegación y, sobre todo, para explicar a nuestras contrapartes y los medios de comunicación los abusos que estaba cometiendo el Estado español en Cataluña contra nuestros representantes legítimos), la gran mayoría ya no fue a trabajar el lunes después de la declaración de independencia. Y lo peor de todo es que, algunos de ellos, no se limitaron a abandonar sino que coaccionaron a los técnicos que querían continuar trabajando, exigiéndoles que se quedaran en casa mudos, quietos y sin rechistar. Este fue, tristemente, el caso de la Delegación en Dinamarca, donde la delegada intentó hacernos chantaje emocional con todo tipo de súplicas que ponían su persona en el centro del debate: “Os pido por el tiempo que hemos trabajado juntos, iros a casa », y otras cosas por el estilo. El miedo es humano y no todo el mundo es capaz de enfrentarse a él (y más después de que la plana mayor del país se hubiera esfumado y no diera señales de vida); pero llegados a este punto, una retirada limpia, oficial y pública, tal como hicieron otros delegados, habría sido un gesto honorable. En cambio, quiso impedir que su gente (que son personas libres) siga defendiendo el país una vez tú has abandonado por la puerta trasera, es indecente. El miedo debe tener un límite, sobre todo si eres un cargo público: el de la decencia.


No se trata de trazar líneas rojas a ciegas, sino de hacer geopolítica basada en valores duros (tal como hacen todos los actores sin excepción en el tablero internacional), no exclusivamente en valores blandos como se ha hecho hasta ahora.

 

Se ha comentado (Entrevista Marc Gafarot a l’Altaveu) que ha habido una cierta política de no tener contacto con ciertos países o partidos políticos. ¿Cuál ha sido su experiencia? Cree que esto cambiará a partir de ahora?


Yo me ocupaba exclusivamente de los países nórdicos (aunque como gestora de proyectos en el Diplocat también había organizado visitas y agenda en Luxemburgo y los Países Bajos), y sí es cierto que de manera general estaba la consigna de evitar reunirnos con representantes de partidos políticos de la derecha populista y xenófoba. Creo que el problema radica, sobre todo, en el hecho de establecer una política de contactos a priori, sin haber definido antes una estrategia geopolítica seria, que priorize las contrapartes que además sirven tus intereses y que, llegado el momento, son las que más peso pueden tener en el reconocimiento exitoso de una Cataluña independiente. No se trata de trazar líneas rojas a ciegas, sino de hacer geopolítica basada en valores duros (tal como hacen todos los actores sin excepción en el tablero internacional), no exclusivamente en valores blandos como se ha hecho hasta ahora.


El 155 no se ha retirado. Por un lado tenemos un nuevo actor en la Moncloa que, con respecto a los catalanes, es tan viejo como el PP


¿Cuál es su percepción una vez retirado el 155? Mejorará la actuación de las diferentes delegaciones?


El 155 no se ha retirado. Por un lado tenemos un nuevo actor en la Moncloa que, con respecto a los catalanes, es tan viejo como el PP; Sánchez y el PSOE apoyaron activamente el 155 y, por si alguien tenía alguna duda, ya ha quedado claro (sobre todo después de la reunión con el presidente Torra, donde parece que la gran hito conseguido es que Sánchez haya admitido vagamente que hay un problema político entre Cataluña y España y que se desbloquearán las leyes sociales suspendidas por el TC) que no supondrá ningún cambio respecto de Cataluña: ni derecho a la autodeterminación, ni nuevo referéndum, ni nada de nada. Por otra parte, en la Generalitat tenemos un gobierno que ha nacido directamente del 155 y que se comporta de manera plenamente autonomista, regalando libros y ratafía al rey y al presidente españoles mientras custodia nuestros presos políticos. La reapertura de las delegaciones y del Diplocat forma parte de esta falsa recuperación de la «normalidad»; nuestros representantes han aceptado la tutela autoritaria de Madrid sin ofrecer resistencia, y en estas coordenadas no habrá mucho margen para hacer nada que no sean actos folklóricos, becas menores, presentaciones de libros y otras actividades del todo secundarias teniendo en cuenta que de lo se trataba era de construir un Estado independiente.

 

¿Encuentra positivo que ahora se haya de opositar para ser delegado o delegada siendo un cargo eminentemente político?


Efectivamente Maragall dijo que se haría concurso público, pero de momento parece que esto sólo ha quedado en retórica porque ya se han restituido cinco delegados y se ha nombrado uno nuevo igualmente a dedo (la consellera Serret); de concurso no se ha hecho ni uno. En todo caso, tal como se expresa en el «Manifiesto para unas delegaciones transparentes, comprometidas con el país y fieles al mandato democrático» (firmado por decenas de coordinadores de las ANC exteriores, representantes de la comunidad catalana en el extranjero y expertos en política exterior), hay que exigir que todos los delegados, sin excepción, accedan al cargo por concurso público de méritos, tal como se hace en países avanzados como Dinamarca. Si es necesario, con una ratificación por parte del Parlamento, para evitar que una tarea de país tan importante -en el momento en que haya voluntad real de hacerla- recaiga en personas que accedan, justamente, con el objetivo de boicotearla.


La gente está, y no se conformará, pienso, con unos políticos que dicen que «hacen república» pero que la realidad demuestra cada día que, tras meses de obediencia y sumisión a Madrid, nada de lo que hacen va a favor de hacer efectivo el mandato del 1 de octubre.


Según usted, ¿vamos camino de hacer efectiva la República Catalana?


Como estrategia bien definida, con un horizonte claro y voluntad real por parte de nuestros representantes, nada hace pensar que vamos «camino de hacer república». Otra cosa es la gente, los dos millones de personas que defendieron los colegios el 1O y que el 21D ratificaron su compromiso con la independencia. La gente está, y no se conformará, pienso, con unos políticos que dicen que «hacen república» pero que la realidad demuestra cada día que, tras meses de obediencia y sumisión a Madrid, nada de lo que hacen va a favor de hacer efectivo el mandato del 1 de octubre. La revuelta de las sonrisas, del lirio en la mano y de la confianza ciega en los políticos ya no funciona; si queremos culminar la última fase del proceso (la independencia) debemos desobedecer, pacíficamente pero haciendo frente, desde el ciudadano de base hasta el primer responsable político. Pero para ello es necesario que nuestros líderes representen de verdad nuestra gente, y esto será posible, entre otras cosas, con la generalización de procesos de primarias abiertos, horizontales y participativos, para todo el territorio. Es una iniciativa que ya está en marcha y será imparable.

 

¿Cree que puede ser penalizado el reconocimiento por parte de algunos países, después de haber proclamado la República y no haberla defendido?



Nos penaliza mientras no seamos capaces de demostrar que estamos dispuestos a aplicar el mandato del 1 de octubre; no de farol sino seriamente, con unos representantes que son fieles (ahora sí) a la voluntad expresada en las urnas y que están dispuestos a entrar en la comunidad internacional como un actor responsable y de fiar. Hacerlo bien está en nuestras manos.



En cuanto a la opinión pública y los medios, en general, comenzaron a perder interés por la situación en Cataluña después del 10 de octubre, cuando nadie entendió qué había dicho Puigdemont y, por tanto, en seguida se interpretó que esto de la independencia había sido un juego, un tanteo.


¿Qué valoración cree que hacen los países nórdicos de la situación en Cataluña y en concreto, Dinamarca?


A nivel de gobiernos y cancillerías, los países nórdicos, ya el día 4 de octubre (con la búsqueda de mediadores que la conselleria de exteriores impulsó de manera repentina e imprevista) tuvieron la certeza de que la Generalitat no pretendía aplicar el resultado del referéndum. Ahora tienen un interés relativo en hacer un seguimiento de la vulneración de derechos fundamentales por parte de España; Cataluña ha pasado de ser uno de los primeros temas a considerar en la agenda política europea a ser un problema entre muchos. En cuanto a la opinión pública y los medios, en general, comenzaron a perder interés por la situación en Cataluña después del 10 de octubre, cuando nadie entendió lo qué había dicho Puigdemont y, por tanto, enseguida interpretaron que esto de la independencia había sido un juego, un tanteo. A partir del 155, con la represión, los encarcelamientos y, sobre todo, los exiliados (y en concreto a raíz de los movimientos de Puigdemont por Europa y su detención en Alemania), hubo un reavivamiento en el interés por el tema catalán y medios importantes pusieron en cuestión que España sea un democracia plena. A estas alturas, todo el mundo tiene una mínima noción de que el Estado español vulnera derechos y libertades fundamentales, pero esto ha desviado el foco de atención del 1 de octubre y su plena legitimidad, y de que una mayoría de catalanes, a pesar de que la declaración no se haya hecho efectiva, continúa apoyando la independencia.


Creo que el peso de la tarea relevante, de lobby político, lo llevarán ahora las ANC y CDR exteriores, la comunidad catalana en el extranjero y las asociaciones privadas que ya han surgido por ejemplo en Estados Unidos y en Finlandia.

 


¿Cuáles son los primeros pasos, según usted, que deberían emprender las delegaciones exteriores de cara a internacionalizar el conflicto catalán y ganar “aliados”?


La tarea que podrán hacer las delegaciones es muy reducida y no veo que pueda ir más allá de lo que ya hacen otras instituciones en el exterior como el Ramon Llull o Acció. ¿Qué margen de actuación pueden tener unas delegaciones (recordémoslo: debían ser las embajadas de la Cataluña independiente) que se reabren bajo el paraguas del 155 y aceptando sus límites? Unos límites que establece el gobierno de Sánchez, que ni siquiera tolera que se hable de presos políticos, exiliados o represión. Por lo tanto, creo que el peso de la tarea relevante, de lobby político, lo llevarán ahora las ANC y CDR exteriores, la comunidad catalana en el extranjero y las asociaciones privadas que ya han surgido por ejemplo en Estados Unidos y en Finlandia. Hay que explicar y denunciar una y otra vez la violación de derechos fundamentales que España perpetra contra los catalanes, y aprovechar el inicio del juicio contra el independentismo para buscar la solidaridad de la opinión pública internacional. Pero hay que ir más allá del discurso del lazo amarillo para centrarnos en reivindicar la legitimidad del 1 de octubre que el 21D el pueblo revalidó con creces, y a subrayar que tenemos una ciudadanía movilizada, pacífica y comprometida con la independencia, que no está dispuesta a renunciar. Paralelamente, es imprescindible empezar a pensar en clave geopolítica, pero la verdad es que no sé de qué manera se puede hacer, esto, sin el apoyo de una conselleria de exteriores y una Generalitat con capacidad y voluntad de hacer tareas reales .


¿Cree que es momento de reforzar el Diplocat? ¿Cuál sería la forma más eficiente?


No lo creo. Tanto en el caso del Diplocat como de las delegaciones, para mí sólo tenía sentido reabrirlas si era para retomar la tarea que hacían antes de los hechos de octubre: el primero, de defensa inequívoca del derecho a la autodeterminación en parlamentos, gobiernos, universidades y think tanks; las segundas, de lobby político de los intereses de Cataluña. Una tarea que en todo caso habría que fortalecer y mejorar (definiendo una estrategia geopolítica madura), no degradar alineándose con las embajadas del gobierno que nos oprime.




Creo que no habrá posibilidad de crear una nueva oportunidad hasta que no hayamos regenerado la clase política y tengamos representantes surgidos de la base, elegidos en procesos horizontales y participativos y que se deban únicamente a los ciudadanos que les han votado y al país.

 

¿Cuando cree que habrá una nueva ventana “de oportunidad”, si es que cree en esta posibilidad?

 

Es difícil de decir. Yo creo que no habrá posibilidad de crear una nueva oportunidad hasta que no hayamos regenerado la clase política y tengamos representantes surgidos de la base, elegidos en procesos horizontales y participativos y que se deban únicamente a los ciudadanos que les han votado y al país. Pero la ciudadanía se está organizando de muchas maneras y a muchos niveles más rápidamente de lo que creemos, y podría ser que el momento llegara antes, coincidiendo con la Diada o con el inicio del juicio contra los presos políticos.

Català, L'Altaveu, Opinió

La por ha de tenir un límit, sobretot si ets un càrrec públic: el de la decència

Encara no segueixes Canal República a twitter?

Leer en castellano

Aquesta setmana a l’Altaveu parlem amb la Diana Coromines, periodista, traductora i editora. Era tècnica de la Generalitat a Dinamarca i els Països Nòrdics i gestora de projectes del Diplocat  fins que el 155 el va liquidar.

 

IMG_20180717_112426

 

Quina valoració fa de la seva experiència en el decurs d’aquests dos anys a la Delegació d’Exteriors de Catalunya a Dinamarca?

 

De fet, a la Delegació de la Generalitat a Dinamarca i els Països Nòrdics hi vaig treballar només uns mesos (vam inaugurar el 31 d’agost i al cap de poc ja van venir els fets d’octubre, tot i que un grup reduït de tècnics vam continuar treballant fins que ens van acomiadar). Abans de marxar a Copenhaguen, però, jo feia dos anys que formava part de l’equip del Diplocat, com a gestora de projectes i responsable de les relacions amb els països nòrdics. En el decurs d’aquests dos anys vam enfortir les relacions a molts nivells, sobretot institucional (parlaments i governs) i acadèmic (universitats i think tanks). Aquestes relacions es treballaven cultivant una agenda de reunions bilaterals amb representants polítics als diversos països, organitzant visites de grups de diputats a Catalunya, organitzant debats sobre el dret a l’autodeterminació en col·laboració amb universitats i think tanks i participant en els «festivals de la democràcia» nòrdics. Per tant, quan vam obrir la Delegació ja ho vam fer sobre la base d’un historial i una dinàmica d’activitats sòlida, i amb una extensa agenda de contactes d’alt nivell.

 

 Si en algun lloc era possible resistir era, justament, a l’estranger, perquè a les delegacions no hi podia entrar la Guàrdia Civil; quedaven fora de territori espanyol i per tant fora de la seva jurisdicció.

 

En alguns del seus articles a mitjans com el Vilaweb, vostè ha estat molt crítica amb els delegats anteriors i la seva actuació amb el 155. Per què?

 

Perquè, en general i amb matisos diferents en cada cas, no van estar a l’altura de les circumstàncies. Si en algun lloc era possible resistir era, justament, a l’estranger, perquè a les delegacions no hi podia entrar la Guàrdia Civil; quedaven fora de territori espanyol i per tant fora de la seva jurisdicció. En lloc d’això (de continuar anant cada dia a treballar, fent tot el possible per mantenir una certa normalitat dins la delegació i, sobretot, per explicar a les nostres contraparts i als mitjans de comunicació els abusos que estava cometent l’Estat espanyol a Catalunya contra els nostres representants legítims), la gran majoria ja no va anar a treballar el dilluns després de la declaració d’independència. I el pitjor de tot és que, alguns d’ells, no van limitar-se a abandonar sinó que van coaccionar els tècnics que volien continuar fent feina, exigint-los que es quedessin a casa muts, quiets i sense piular. Aquest va ser, tristament, el cas de la Delegació a Dinamarca, on la delegada va intentar fer-nos xantatge emocional amb tota mena de súpliques que posaven la seva persona al centre del debat: «Us ho demano pel temps que hem treballat junts, aneu-vos-en a casa», i altres coses per l’estil. La por és humana i no tothom és capaç d’enfrontar-s’hi (i més després que la plana major del país s’hagués esfumat i no donés senyals de vida); però arribats a aquest punt, una retirada neta, oficial i pública, tal com van fer altres delegats, hauria estat un gest honorable. En canvi, voler impedir que la teva gent (que són persones lliures) segueixi defensant el país un cop tu has abandonat per la porta del darrere, és indecent. La por ha de tenir un límit, sobretot si ets un càrrec públic: el de la decència.

 

No es tracta de traçar línies vermelles a ulls clucs, sinó de fer geopolítica basada en valors durs (tal com fan tots els actors ‒sense excepció‒ al tauler internacional), no exclusivament en valors tous com s’ha fet fins ara.

 

S’ha comentat (Entrevista Marc Gafarot a l’Altaveu) que hi ha hagut una certa política de no tenir contacte amb certs països o partits polítics. Quina ha estat la seva experiència? Creu que això canviarà a partir d’ara?

 

Jo m’ocupava exclusivament dels països nòrdics (tot i que com a gestora de projectes al Diplocat també havia organitzat visites i agenda a Luxemburg i als Països Baixos), i sí que és cert que de manera general hi havia la consigna d’evitar reunir-nos amb representants de partits polítics de la dreta populista i xenòfoba. Crec que el problema rau, sobretot, en el fet d’establir una política de contactes a priori, sense haver definit abans una estratègia geopolítica seriosa, que prioritzés les contraparts que més serveixen els teus interessos i que, arribat el moment, són les que més pes poden tenir en el reconeixement reeixit d’una Catalunya independent. No es tracta de traçar línies vermelles a ulls clucs, sinó de fer geopolítica basada en valors durs (tal com fan tots els actors ‒sense excepció‒ al tauler internacional), no exclusivament en valors tous com s’ha fet fins ara.

 

El 155 no s’ha retirat. D’una banda tenim un nou actor a la Moncloa que, pel que fa als catalans, és tan vell com el PP

 

Quina és la seva percepció un cop retirat el 155? Millorarà l’actuació de les diferents delegacions?

 

El 155 no s’ha retirat. D’una banda tenim un nou actor a la Moncloa que, pel que fa als catalans, és tan vell com el PP; Sánchez i el PSOE van donar suport actiu al 155 i, per si algú en tenia cap dubte, ja ha quedat clar (sobretot després de la reunió amb el president Torra, on sembla que la gran fita aconseguida és que Sánchez hagi admès vagament que hi ha un problema polític entre Catalunya i Espanya i que es desbloquejaran les lleis socials suspeses pel TC) que no suposarà cap canvi respecte de Catalunya: ni dret a l’autodeterminació, ni nou referèndum, ni res de res. D’altra banda, a la Generalitat hi tenim un govern que ha nascut directament del 155 i que es comporta de manera plenament autonomista, regalant llibres i ratafia al rei i al president espanyols mentre custodia els nostres presos polítics. La reobertura de les delegacions i del Diplocat forma part d’aquesta falsa recuperació de la «normalitat»; els nostres representants han acceptat la tutela autoritària de Madrid sense oferir resistència, i en aquestes coordenades no hi haurà gaire marge per fer res que no siguin actes folklòrics, beques menors, presentacions de llibres i altres activitats del tot secundàries tenint en compte que del que es tractava era de construir un Estat independent.

 

Troba positiu que ara s’hagi d’opositar per ser delegat o delegada sent un càrrec eminentment polític?

 

Efectivament Maragall va dir que es faria concurs públic, però de moment sembla que això només ha quedat en retòrica perquè ja s’han restituït cinc delegats i se n’ha nomenat un de nou igualment a dit (la consellera Serret); de concurs no se n’ha fet ni un. En tot cas, tal com s’expressa al «Manifest per a unes delegacions transparents, compromeses amb el país i fidels al mandat democràtic» (signat per desenes de coordinadors de les ANC exteriors, representants de la comunitat catalana a l’estranger i experts en política exterior), cal exigir que tots els delegats, sense excepció, accedeixin al càrrec per concurs públic de mèrits, tal com es fa en països avançats com Dinamarca. Si cal, amb una ratificació per part del Parlament, per evitar que una tasca de país tan important ‒en el moment en què hi hagi voluntat real de fer-la‒ recaigui en persones que hi accedeixin, justament, amb l’objectiu de boicotejar-la.

 

La gent hi és i no es conformarà, penso, amb uns polítics que diuen que «fan república» però que la realitat demostra cada dia que, després de mesos d’obediència i submissió a Madrid, res del que fan va a favor de fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre.

 

Segons vostè, anem camí de fer efectiva la República Catalana?

 

Com a estratègia ben definida, amb un horitzó clar i voluntat real per part dels nostres representants, res no fa pensar que anem «camí de fer república». Una altra cosa és la gent, els dos milions de persones que van defensar els col·legis l’1O i que el 21D van ratificar el seu compromís amb la independència. La gent hi és i no es conformarà, penso, amb uns polítics que diuen que «fan república» però que la realitat demostra cada dia que, després de mesos d’obediència i submissió a Madrid, res del que fan va a favor de fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre. La revolta dels somriures, del lliri a la mà i de la confiança cega en els polítics ja no funciona; si volem culminar la darrera fase del procés (la independència) hem de desobeir, pacíficament però plantant cara, des del ciutadà de base fins al primer responsable polític. Però per fer-ho cal que els nostres líders representin de debò la nostra gent, i això serà possible, entre altres coses, amb la generalització de processos de primàries oberts, horitzontals i participatius, per tot el territori. És una iniciativa que ja està en marxa i serà imparable.

 

Creu que pot ser penalitzat el reconeixement per part d’alguns països, després d’haver proclamat la República i no haver-la defensada?

 

Ens penalitza mentre no siguem capaços de demostrar que estem disposats a aplicar el mandat de l’1 d’octubre; no de catxa sinó seriosament, amb uns representants que són fidels (ara sí) a la voluntat expressada a les urnes i que estan disposats a entrar a la comunitat internacional com un actor responsable i de fiar. Fer-ho bé és a les nostres mans.

 

Pel que fa a l’opinió pública i els mitjans, en general, van començar a perdre interès per la situació a Catalunya després del 10 d’octubre, quan ningú no va entendre què havia dit Puigdemont i, per tant, de seguida es va interpretar que això de la independència havia estat un joc, un tempteig.

 

Quina valoració creu què fan els països nòrdics de la situació a Catalunya i en concret, Dinamarca?

 

A nivell de governs i cancelleries, als països nòrdics, ja el dia 4 d’octubre (amb la recerca de mediadors que la conselleria d’exteriors va impulsar de manera sobtada i imprevista) van tenir la certesa que la Generalitat no pretenia aplicar el resultat del referèndum. L’interès que ara tenen a fer un seguiment de la vulneració de drets fonamentals per part d’Espanya és relatiu; Catalunya ha passat de ser un dels primers temes a considerar en l’agenda política europea a ser un problema entre molts. Pel que fa a l’opinió pública i els mitjans, en general, van començar a perdre interès per la situació a Catalunya després del 10 d’octubre, quan ningú no va entendre què havia dit Puigdemont i, per tant, de seguida es va interpretar que això de la independència havia estat un joc, un tempteig. A partir del 155, amb la repressió, els empresonaments i, sobretot, els exiliats (i en concret arran dels moviments de Puigdemont per Europa i la seva detenció a Alemanya), va haver-hi una revifada en l’interès pel tema català i mitjans importants van posar en qüestió que Espanya sigui un democràcia plena. A hores d’ara, tothom té una mínima noció que l’Estat espanyol vulnera drets i llibertats fonamentals, però això ha desviat el focus d’atenció de l’1 d’octubre i la seva plena legitimitat, i del fet que una majoria de catalans, malgrat que la declaració no s’hagi fet efectiva, continua donant suport a la independència.

 

Crec que el pes de la tasca rellevant, de lobby polític, el portaran ara les ANC i CDR exteriors, la comunitat catalana a l’estranger i les associacions privades que ja han sorgit per exemple als Estats Units i a Finlàndia.

 

Quines són les primeres passes, segons vostè, que haurien d’emprendre les delegacions exteriors de cara a internacionalitzar el conflicte català i guanyar “aliats”?

 

La tasca que podran fer les delegacions és molt reduïda i no veig que pugui anar més enllà d’allò que ja fan altres institucions a l’exterior com el Ramon Llull o Acció. Quin marge d’actuació poden tenir unes delegacions (recordem-ho: havien de ser les ambaixades de la Catalunya independent) que es reobren sota el paraigua del 155 i acceptant-ne els límits? Uns límits que estableix el govern de Sánchez, que ni tan sols tolerarà que es parli de presos polítics, exiliats o repressió? Per tant, crec que el pes de la tasca rellevant, de lobby polític, el portaran ara les ANC i CDR exteriors, la comunitat catalana a l’estranger i les associacions privades que ja han sorgit per exemple als Estats Units i a Finlàndia. Cal explicar i denunciar una vegada i una altra la violació de drets fonamentals que Espanya perpetra contra els catalans, i aprofitar l’inici del judici contra l’independentisme per buscar la solidaritat de l’opinió pública internacional. Però cal anar més enllà del discurs del llaç groc per centrar-nos a reivindicar la legitimitat de l’1 d’octubre que el 21D el poble va revalidar amb escreix, i a subratllar que tenim una ciutadania mobilitzada, pacífica i compromesa amb la independència, que no està disposada a renunciar-hi. Paral·lelament, és imprescindible començar a pensar en clau geopolítica, però la veritat és que no sé de quina manera es pot fer, això, sense el suport d’una conselleria d’exteriors i una Generalitat amb capacitat i voluntat de fer tasques reals.

 

Creu que és moment de reforçar el Diplocat? Quina seria la forma més eficient?

 

No ho crec. Tant en el cas de Diplocat com de les delegacions, per a mi només tenia sentit reobrir-les si era per reprendre la tasca que feien abans dels fets d’octubre: el primer, de defensa inequívoca del dret a l’autodeterminació en parlaments, governs, universitats i think tanks; les segones, de lobby polític dels interessos de Catalunya. Una tasca que en tot cas caldria enfortir i millorar (definint una estratègia geopolítica madura), no pas degradar alineant-nos amb les ambaixades del govern que ens oprimeix.

 

Jo crec que no hi haurà possibilitat de crear una nova oportunitat fins que no haguem regenerat la classe política i tinguem representants sorgits de la base, triats en processos horitzontals i participatius i que es deguin únicament als ciutadans que els han votat i al país.

 

Quan creu que hi haurà una nova finestra “d’oportunitat”, si és que hi creu en aquesta possibilitat?

 

És difícil de dir. Jo crec que no hi haurà possibilitat de crear una nova oportunitat fins que no haguem regenerat la classe política i tinguem representants sorgits de la base, triats en processos horitzontals i participatius i que es deguin únicament als ciutadans que els han votat i al país. Però la ciutadania s’està organitzant de moltes maneres i a molts nivells més ràpidament que no ens pensem, i podria ser que el moment arribés abans, coincidint amb la Diada o amb l’inici del judici contra els presos polítics.