Català, L'Altaveu

Fem la independència plegats o què?

Encara no segueixes @CanalRepública a twitter?

 

(((Corto Maltese))): “Espanya actua defensant-se, a la defensiva, no pas pro-activament, creativament i amb voluntat de seduir. Per això, l’Estat espanyol ha perdut. No pas perquè els partidaris independentistes hagin guanyat, que encara no, sinó perquè Espanya s’ha desautoritzat com a institució política de cara als seus ciutadans.”

 

En (((Corto Maltese))) (a twitter @helixx85) ens explica unes quantes coses més sobre la situació actual entre Catalunya i Espanya i de les repercussions que pot tenir el Brexit per a la democràcia.

 

 

 

Quina opinió tens sobre la tant reclamada unitat dins l’independentisme? Creus que tot l’independentisme comparteix els mateixos objectius?

La unitat, tot i que necessària en els temes bàsics, en aquest cas, ser independentistes, no s’ha de tornar una obsessió a qualsevol preu.
No podem pretendre ni seria bo tenir un país, aviat un Estat, amb un partit únic o una única manera de veure les coses.
A més a més del conflicte nacional entre Catalunya i Espanya, tenim altres conflictes tant o més importants com la lluita de classes, és a dir, ser ric o pobre, i les polítiques a decidir per resoldre els problemes socials que tenim, individualment i en grup.
Com Estat haurem de decidir quin país volem ser, més o menys liberal, més o menys socialista. Ens podem inspirar en diversos models de país i cadascú de nosaltres té una idea de país ideal que caldrà confrontar amb la realitat.
Aquest dies passats amb el conflicte del taxi i les VTC heu pogut llegir comentaris d’independentistes a favor i en contra d’uns i altres. Arriba un moment en que la gestió de recursos escassos, que és sempre l’economia, obliga a decisions polítiques, és a dir, els guanys d’uns són les pèrdues d’altres en base a un ideologia política.
Per tant, deixem-nos de partits únics i que cadascú defensi el seu model de país.
Només des de una base àmplia de persones arribarem a ser Estat. Ens cal la gent de la CUP, la gent d’ERC, la gent de Junts x Catalunya i La Crida, els de l’ANC i Òmnium i els que no voten mai i no són de cap partit.
La Crida hauria pogut ser alguna cosa més enllà del que acabarà sent? No gaire, des del moment que no ha sigut capaç d’atreure al públic de les CUP i/o d’ERC, excepte comptades excepcions.
Deixem que la Crida serveixi per reconstruir l’espai de centre-dreta, competint amb l’espai de centre-esquerra d’ERC, i serem un país normal.
Així, cal completar l’arc parlamentari independentista, cobrint tot l’espectre, des de l’esquerra (CUP), centre-esquerra (Comuns Sobiranistes i ERC), centre-dreta (ERC i JxC i Crida) i dreta (MIC).
Perquè no ho oblidem mai: si el model d’Estat que proposem és d’èxit i engrescador, atraurem al 20% d’indecisos i serem majoria clara. Sinó, no serem mai res majoritari!
L’avantatge de voler resoldre el tema de la independència des de diferents òptiques és que tenim més probabilitats d’èxit col·lectiu. O sigui, junts en uns mínims i separats en la batalla política, sembla el més encertat.
No crec que a hores d’ara hi hagi gaires independentistes que hagin deixat de ser-ho, perquè, realment, no hi ha alternatives viables atractives al projecte independentista.
Espanya utilitza tota la seva força i la seva repressió a torpedinar el moviment independentista, en un moviment de defensa de la santa unitat espanyola però no es mostra amb empatia i oberta a canviar.

 

Espanya actua defensant-se, a la defensiva, no pas pro-activament, creativament i amb voluntat de seduir.
Per això, l’Estat espanyol ha perdut. No pas perquè els partidaris independentistes hagin guanyat, que encara no, sinó perquè Espanya s’ha desautoritzat com a institució política de cara als seus ciutadans.

 

Espanya ja no ofereix el projecte engrescador i de seguretat (jurídica, física, econòmica) que tot Estat ha d’oferir als seus ciutadans. Ser català avui en dia dins de l’Estat espanyol no és segur, per no dir que és perillós per la integritat física i econòmica, vegeu sinó el discurs del Rei V “palito” del 3 d’octubre o la ràtzia contra catalans d’ara fa poc.

El judici als presos polítics començarà en breu. Com l’hauríem d’encarar?

Els presos polítics estan jugant un paper molt més important del que a vegades creiem en tot el procés cap a la solució amb 2 Estats.

Sense presos polítics, exactament, què estaríem explicant al món sobre el que ens passa a Catalunya? Ens hauríem quedat sense grans arguments més enllà de l’espoli fiscal continuat i de tot tipus de lleis contra Catalunya.

 

És per això que crec i dic, que tenir presos polítics és una sort, una carta guanyadora de cara a fer entendre a l’opinió mundial que Catalunya té un problema de colonialisme des de fa segles, de maltractament continuat i, per tant, té dret a exercir el seu dret a l’autodeterminació com a poble tal com està reconegut a les Nacions Unides. El que se’n diu en argot jurídic i de drets humans, la famosa “Causa Justa”.

 

Penseu que fins el primer d’octubre de 2017, l’opinió pública mundial, la gent del carrer, els periodistes i corresponsals, ens veien com una regió rica i simpàtica on s’hi menjava bé, s’hi ballava bé i on feia bon temps.

Ens calia el primer d’octubre i fer caure a Espanya en el seu parany violent, ens calia el Rei atacant-nos i ens calien tant la presó com l’exili dels nostres electes polítics independentistes.

D’aquesta manera estem aprofitant tota la por espanyola a perdre’ns i la seva reacció virulenta i violenta per portar-los allà on volem: que perdin la partida i nosaltres guanyem.

Per això, el Govern de la Generalitat no ha obert les presons, perquè tenim més a guanyar amb un judici indecent retransmès en directe a totes les TV del món.

Recordeu “l’affaire Dreyfus” de França, que va fer entendre als francesos que eren antisemites, tot i no ser-ne conscients? Doncs aquest judici farsa servirà perquè els espanyols entenguin que són catalanòfobs i que tenim dret a ser lliures. També perquè la resta del món entenguin que així no podem continuar.

Igual que la Segona Guerra Mundial va acabar amb la “Declaració de Balfour” i la constitució de l’Estat d’Israel, d’aquest judici sortirà la solució política imposada a Espanya de deixar-nos autodeterminar i, si hi ha majoria independentista, ser Estat lliure català, en forma de república o no.

Jo no descartaria el manteniment de la Monarquia amb un pacte estil Commonwealth, de manera que així el Rei fill seguiria jugant el rol del seu pare, a saber, comissionista del “Deep State” català a la “Corte” de Madrid i resta del món.

És qüestió de temps que li expliquin la pel·lícula al fill ruc V “palito” i aquest entri en raó, per no acabar a l’exili. No sé vosaltres, però jo prefereixo Estat independent en forma de monarquia a compartir amb Espanya que no Comunitat Autònoma dins d’una Espanya republicana.

El Rei és una gran carta a jugar, ja que pel seu propi interès ens pot ajudar.

Sovint hi ha la percepció que l’estratègia exili i l’estratègia presó no és la mateixa. Què en penses?

El problema principal de ser a la presó és que l’accés a la informació el tens esbiaixat i d’aquesta manera no pots formar-te una opinió del que està passant realment a fora. A més a més de la falta de llibertat i d’informació, hi ha un problema afegit, que ningú en parla, que és el de no poder treballar i guanyar diners.

Si ets a Suïssa com l’Anna Gabriel o la Marta Rovira, pots trobar una feina, pots dormir a casa amb els teus, pots fer vida normal, pots pagar el lloguer de la hipoteca. Com ho fan els familiars dels presos polítics amb un sou menys a casa? Pensem-hi!

De fet, jo ho penso i ja sé la solució. Els posen a llistes electorals per assegurar-los uns ingressos des de la presó.

Perquè, la veritat, com europeus, tant i fa viure a Barcelona a “Génève” o a Brussel·les!

A l’exili són lliures, a la presó no. Això condiciona molt la forma de veure la vida i la presa de decisions. El sacrifici està desequilibrat i és el que provoca bona part dels conflictes entre els partits independentistes. És pura estratègia espanyola per dividir-nos, no caiguem en el parany!

Uns tenen pressa per treure’ls de la presó, els altres en tenen menys.

Creus que hi haurà un nou referèndum d’autodeterminació a Catalunya sota l’empara d’organismes internacionals com l’ONU?

L’única solució viable i efectiva per resoldre el conflicte de mala convivència de dues legalitats a territori català és un nou referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

A alguns i algunes ens farà ràbia que ens obliguin a repetir un referèndum que ja hem votat. Només tindrà sentit tornar-hi si ve imposat des d’instàncies superiors, a saber, l’ ONU, i amb condicions clares per a la implementació del seu resultat.

Des que Espanya va decidir carregar-se el nou Estatut de Catalunya, que regia la relació entre les dues legalitats a Catalunya, l’espanyola i la catalana, a partir dels seus respectius parlaments, no tenim un marc jurídic normal.

Per això, davant d’aquesta forma de funcionar sense equilibri entre legalitats, que acaba sent una imposició continuada per part de l’Estat espanyol i l’aniquilació de la majoria de lleis aprovades pel parlament català, els catalans i catalanes han optat majoritàriament per decantar la balança, trencant amb la relació de subordinació a la legalitat espanyola.

I quan dic la majoria de catalans no només parlo del poble famós, sinó dels poders fàctics catalans, els que realment decideixen cap a on anem, el poc anomenat “Deep State” català, econòmic més que polític.

Per això podeu recordar com s’enfada en Valls, jacobí fracassat i francès d’adopció, cada vegada que descobreix com l’utilitza el “Deep State” català per fer el paperot contra la independència quan en privat hi estan a favor.

 

És un tema de números: al “Deep State” català no li interessa perdre el que li queda de quota del mercat espanyol, però també entén que deixar de ser una colònia espanyola i els 16.000 milions evaporats anualment li aniria de meravella per créixer.

 

Estan obligats a seguir jugant a la “puta i la Ramoneta”, per intentar seguir guanyant en tots els escenaris. Al final, no queda més remei que crear seus paral·leles a Madrid per gestionar el mercat local espanyol, i deixar les seus catalanes per a l’expansió internacional.

Per això, l’Estat espanyol està desesperat, perquè les seves elits madrilenyes eren catalanes i ara són independentistes, si no de cara a la galeria sí en privat i amb les seves accions.

Igual que van perdre cada país de Sud-amèrica perquè les elits espanyoles van fer-se amb els indígenes, ara Espanya no té manera de fer que ens quedem, si no volem.
Només amb un número important de sipais, altrament dits botiflers, és a dir, catalans venuts o comprats per treballar en favor de l’Estat espanyol i contra la legalitat catalana, Espanya podria evitar l’inevitable. I no els troba.

Catalunya s’ha preparat a fons per a ser independent, amb organismes i institucions com l’ANC, Òmnium o el Diplocat i ara Espanya es troba davant d’uns fets irreversibles.

Ara m’esteu llegint i dubteu. Què diu, aquest boig! D’on surt, aquest dient això?

Imagineu-vos que sou Espanya i no voleu perdre Catalunya. Faríeu el que esteu fent? Us comportaríeu d’aquesta manera? No!

 

Espanya es comporta sabent que ha perdut i intenta arreplegar la coberteria de plata i el rellotge de paret de la tieta, arrasant amb tot, quedant-se amb els mobles, posant traves, dificultant el procés, fent el paperot de cara a la galeria dels seus ciutadans i votants.

 

Per això, va forçar a les empreses catalanes a moure’n la seu, en el fons pensaven, ja que se’n van almenys ens quedem amb La Caixa. Però ni així, “game over, Spain”.

Sempre has dit que el “Deep State” català està favor de la independència. Després del moviments geoestratègics mundials, creus que el DS internacional està interessat en una Catalunya independent?

El problema principal d’Espanya i de Catalunya és la desconnexió de la resta del món. Hem viscut al marge de la modernitat i de la història d’Europa, com si fóssim Àfrica. Recordeu allò què deien de que “África empieza en los Pirineos”, doncs portem anys intentant que deixi de ser així però encara ho és, en part.

Us poso un parell d’exemples que il·lustren el que dic: pregunteu-vos a vosaltres mateixos si sabeu què significa la paraula “Shoah” o què es celebra el 8 de Maig.

Si sabeu la resposta a les dues preguntes ja esteu a Europa. Sinó, seguiu a Àfrica, mentalment. Ara penseu quina part de la població espanyola segueix tancada en ella mateixa, mirant-se el melic i els Reis Catòlics.

En aquesta crítica incloc a Catalunya, encara que, evidentment, estem millor.

A Catalunya sempre hi ha hagut unes elits econòmiques obertes al món, lligades a la Revolució Industrial i l’accés al coneixement.

El problema és que si a Catalunya el pes d’aquestes famílies “Deep State” ha acabat sent determinant en la configuració de país, això que en diem la Societat Civil, a nivell espanyol ja és una altra cosa.

És cert que el “Deep State” català hauria pogut intentar més i/o aconseguir que tota Espanya es desenvolupés mentalment, es connectés a la resta d’Europa, però ha estat impossible.

De fet, amb prou feina hem aconseguit connectar a Catalunya al món.

 

Llavors, el “Deep State” mundial sap i coneix al “Deep State” català i el pensa ajudar en la seva aspiració nacional? Com sempre, si li compensa, si li surt a compte, si en treu profit. El món funciona per interessos, és primordial que Catalunya deixi clar que hi ha molt a guanyar venint a Catalunya i deixant-nos ser lliures. Cal veure quines són les pors i els enemics declarats d’Espanya i insistir-hi molt.

 

Que Espanya va expulsar els jueus i els àrabs i tenen una por ancestral al “complot judeo-masónico”? Doncs viatges regulars a Israel, obertura de seu a Jerusalem, intercanvis culturals, econòmics, el que sigui.

Que Espanya té un complexe d’inferioritat amb França com a veí superior en tot? Doncs seguir amb el que s’està fent, entrar a la “Francophonie”, afavorir el francès a les escoles i tot tipus d’intercanvis.

Que part de les antigues colònies tenen mala relació amb Espanya? Doncs ser molt amics d’Argentina, de Veneçuela, de Cuba, de Xile, tota Llatinoamèrica.

Digues-me de què tens por i te la fotré!

Es suposa que en els últims anys la feina del Diplocat i d’altres institucions ha sigut la de connectar amb el poder mundial i explicar què volíem fer.

Però potser han dedicat més temps a voler demostrar que teníem raó i no tant a oferir beneficis i parlar de l’ interès d’una Catalunya independent.

Jo crec que s’ha fet, però no tant des de l’òrbita política visible i sí des de les empreses i les famílies que ens dirigeixen. Mireu sinó, la quantitat ingent d’inversions que arriben a Catalunya… saben cap a on anem i es volen posicionar abans que siguem massa cars.

Perquè, no ho oblidem, el m2 a Barcelona segueix valent la meitat que a París i un 25% del que pugui valdre a Londres o San Francisco. A pocs llocs del món hi ha una oferta tant gran de llicenciats amb idiomes i ganes de treballar i uns costos de producció tant barats.

Actualment hi ha una aposta clara d’alguns països per menys democràcia i més autoritarisme que gran part de la seva població accepta. És el cas d’Itàlia, per posar un exemple. Com quedarà ressituada Europa dins d’aquest nou marc: autoritarisme vs democràcia?

Europa i els Estats Units porten tancant fàbriques i unitats de producció des dels anys 80. Va ser la gran troballa per augmentar el nivell de vida dels seus ciutadans, enviar la producció a la Xina, baixar costos i així pujar el nivell de vida.

El problema és que a mesura que la producció es movia a la Xina, també se n’hi anava la recerca i desenvolupament. A més a més, les fàbriques occidentals començaven a tancar les seves portes i augmentava l’atur.

Amb l’augment de l’atur, les possibilitats de consumir productes més barats asiàtics deixava de compensar, perquè les pèrdues lligades a la fi de bona part de la indústria occidental eren superiors.

Itàlia és un exemple dramàtic d’indústria europea, innovadora i creativa, familiar i flexible, que s’ha trobat atrapada entre dos monstres: la Xina i Alemanya.La Xina, amb les seves tirades de producció llargues a preus molt baixos. Alemanya, amb la seva eficiència i compartint moneda, l’euro, amb una Itàlia massa acostumada a devaluar la seva lira per seguir venent i competint amb alemanys i suïssos.

No ens som molt conscients però a hores d’ara ja tenim un munt d’europeus guanyant menys diners mensualment que els seus equivalents xinesos.

 

Com deien en una pintada a Benasque, al Pirineu aragonès: “Delegar el poder es perderlo”. Hem cedit la nostra indústria a la Xina i ara o ens reinventem i som capaços de produir de nou, o impaguem el deute a la Xina o estem abocats a uns nous anys 30 violents, perquè hi ha una majoria d’europeus que té por de passar gana, ells o els seus fills.

 

I no oblidem que els europeus, quan tenim por de passar gana, muntem merders importants. Mireu sinó, el que està passant a França amb les armilles grogues. Reivindiquen arribar a final de mes, menjar, poder anar de vacances, poder anar al dentista, poder educar als seus fills.

El problema és que tornar a obrir fàbriques és lent, encara que en Trump intenti fer-ho per la via ràpida i dràstica, taxant les importacions xineses.

Posem-nos-hi quan abans millor; això hauria de ser la prioritat absoluta.

I no cal que siguin fàbriques tipus “start up”, no, poden ser fàbriques tèxtils, de sabates, de taules i cadires, hem de tornar a fabricar el que ens calgui, evidentment amb la millor tecnologia però fabricant nosaltres.

Si aneu un dia a Suïssa, veureu que es fabriquen des de les pastanagues fins els coixins, van menys a la Universitat, inverteixen més en Graus de FP i són autosuficients.

Si a “UK” no es respecta el resultat del Brexit, quina creus que podria ser la repercussió per a un dels països amb més tradició democràtica i, de retruc, per a la resta?

Jo no parlaria de no respectar la voluntat democràtica del Regne Unit en el referèndum sinó de repetir-lo, per confirmar dita voluntat.

El “Deep State” no vol el Brexit, per això jo crec que no tirarà endavant. Es repetirà el referèndum i la colla del Financial Times posaran tota la carn a la graella per parar-lo.

Al final el que demanava el Regne Unit era d’un cert sentit comú: que no tots els europeus pobres anessin a Londres, on el model liberal d’èxit creava milers i milers de llocs de feina.

Arreglaran aquest tema i una parell de temes cosmètics de cara a la galeria i Brexit “game over”, també!

El Brexit ve, com els extremismes a Itàlia i Andalusia, com a resposta a la falta de feina, la falta de futur, perquè tot ens ve produït de la Xina. La riquesa avui en dia ja no va lligada al sou sinó als béns immobles, i això no és sostenible.

A nivell europeu, tots els avantatges de tenir l’euro van al país més eficient, Alemanya, que fent pinça amb la Xina, remata a totes les fàbriques europees no alemanyes.

 

El Brexit ve a dir: Alemanya, sabem que ens estàs conquerint econòmicament i, nosaltres, anglesos, no hi estem d’acord. Per això preferim sortir-ne i orientar-nos cap a una política econòmica pròpia amb els USA i la Commonwealth.

 

Tot i així, crec que el Brexit servirà per renegociar amb Alemanya i no caldrà que es faci realitat. Això sí, els grans perdedors del Brexit no serien pas els britànics sinó nosaltres, els de l’Europa continental.

El Regne Unit és l’únic contrapès a Alemanya. Sense el Regne Unit seríem massacrats i esclavitzats definitivament pels alemanys.

Per això, jo crec que per poder ser independents cal resoldre el no Brexit, les armilles grogues a França i el Trump als USA. Catalunya no deixa de ser un problema més d’aquests nous anys 30.

El desordre mundial ens pot afavorir si som capaços d’aprofitar el “momentum” famós, o just al contrari.

Si Catalunya no acaba fent efectiu el mandat de l’1O, i “UK” tampoc, seria el tercer país (Grècia) en no aplicar al resultat d’un referèndum teòricament vinculant. Estem devaluant la qualitat democràtica al menystenir el vot dels ciutadans i ciutadanes?

 

La democràcia viu moments complicats, perquè econòmicament no estem bé. Per sobre de la democràcia hi ha sempre els diners, que fan i desfan com més els hi convé. Democràcia sí, sempre que votem el políticament correcte.

 

Fixeu-vos sinó en França. Mentre eren manifestacions normals, la policia deixava fer, era tolerant i pacífica. En el moment en que els armilles grogues han deixat clara la seva voluntat de fer caure la República francesa i en Macron, la policia s’ha tornat ultra violenta i sense pietat.

En el moment en que els independentistes decidim votar contra el Rei i Espanya, apareix la violència inevitable per protegir els privilegis dels que manen.

Un Estat no deixa de ser com un ésser viu. En el moment en que es sent atacat es defensa amb tots els recursos que té a l’abast, que són molt, per no dir infinits.

Crec que en el cas català, el “Deep State”, després de fer proves amb Ciudadanos per desallotjar a un PP corrupte i que ja no volia l’Espanya definida en la transició, a saber amb un “Deep State” català (i basc) controlant-ho tot a Madrid, aposta pel clàssic i confiable PSC-PSOE.

Sempre que ha calgut prendre mesures impopulars com ara entrar a l’OTAN, tancar les mines i les drassanes i fer reformes laborals, ha sigut el PSC-PSOE i la seva manca de moralitat, com a fals partit d’esquerres, qui ha sigut l’encarregat de portar les mesures a terme.

 

Durant el mandat del Sánchez, el primer President espanyol que parla anglès, és a dir 2018-2020, hauríem de transitar al model de dos Estats, amb la supervisió de l’ONU i la UE.

 

Veurem coses que no entendrem i molt teatre però el resultat serà l’esperat i serem independents, però deixant lligat el mercat espanyol en favor del “Deep State” català, que ho vol tot, ser independents i seguir manegant a Madrid de la mà del reietó i la seva ex (quan es separin).

Visc a la República Catalana des del 27 d’Octubre de 2017 i unitat!

Corto Maltese
@helixx85

Please follow and like us:
Català, L'Altaveu

Construïm la República

Encara no segueixes @canalrepublica a Twitter?
Llegeix tots els articles de Joan Canadell a Canal República.

Recorden aquells acudits que començaven amb el tinc una noticia bona i una de dolenta, quina vols primer?

La dolenta?. L’octubre de 2017 pensàvem que podíem ser República independent i aquesta no s’ha fet efectiva. I la bona? Doncs que potser ja estem construint la República tot i que no en sigui, d’efectiva…

Imaginem per un moment que el 27 d’octubre els polítics haguessin defensat la República i que l’Estat espanyol no hagués actuat amb la violència que amenaçaven (és molt imaginar, cert!). Què hauríem fet durant aquests mesos? Doncs intentar assolir el reconeixement internacional. Potser ja el tindríem, anant molt bé, o potser Europa hauria mediat i hauria demanat un nou referèndum vinculant. No ho sabem. En tot cas, essent positius, ara estaríem preparant el procés constituent perquè per fer la República caldria tenir una Constitució, i potser també estaríem redissenyant l’administració i el sistema de governança. És evident que el model espanyol post-franquista no és el millor possible…

Doncs si havíem de fer això un cop feta efectiva la República, per què no ho fem ara encara que no ho sigui? Així quan la fem efectiva ja haurem avançat camí. Jo sostinc que això és el que ara hauríem de fer i, de fet, d’alguna manera ja s’està començant a fer. Un any tard, és cert, però cal tenir en compte que hem tingut els nostres representants a la presó, ha calgut demostrar-los que som amb ells i això ens ha distret temporalment. Però des del mes de setembre de 2018 s’han posat en marxa iniciatives que van en la línia de construir la nova República.

  1. El fòrum cívic i social per al debat constituent. Es va aprovar el 23 d’octubre al Parlament, es va nomenar Lluís Llach com a President i ja hi ha uns quants membres escollits per posar-lo en marxa. És evident que la Constitució no es podrà aprovar fins que la República sigui efectiva i tinguem un Parlament escollit per a això, però ningú ens impedeix començar ja el debat. Pot ser molt interessant per dibuixar uns pilars constitucionals molt més socials, democràtics i econòmicament atractius per tal que més gent s’afegeixi al projecte i entengui que per a ells també serà sensiblement millor que la Constitució espanyola.
  2. Les primàries com a nou model per escollir els representants polítics. Primàries Catalunya va néixer després de l’estiu amb la intenció de fer un pas en l’apoderament dels ciutadans com a representants polítics. Més enllà dels partits, son els propis ciutadans els que de manera voluntària trien quins dels candidats que es presenten son els preferits per participar en una llista republicana. El procés actual que s’està duent a terme en desenes de municipis de Catalunya és una prova pilot del que pot passar a les properes eleccions d’àmbit nacional, i pot condicionar per sempre més la confecció de llistes de candidats i sobretot de programes electorals (tot d’una manera molt més participativa i democràtica). En la nova República estic convençut que l’elecció dels candidats i els programes ja no tornarà a ser com abans, i amb això tambe l’estem construint.
  3. Campanya de Consum Estratègic. Liderat des de l’ANC, aquesta campanya pretén que els ciutadans catalans desconnectin de les empreses de l’oligarquia que ens van amenaçar i condicionar el vot durant els fets d’octubre de 2017, i connectin amb empreses catalanes de proximitat, arrelades al territori i que respectin la voluntat democràtica del poble. És tracta de canviar d’hàbits de consum pel que fa a serveis estratègics com telefonia, gas, electricitat, banca, assegurances, etc. Però també es pot fer en altres tipus de consums: hipermercats, agències de viatge… i a la vegada prioritzar formes jurídiques més socials com les cooperatives, així com les empreses de més proximitat. Som coneixedors que, en pocs mesos, desenes de milers de persones han canviat ja els seus hàbits de consum. Això es continua fent de manera continua i fa que cada vegada estiguem més desconnectats de l’Estat espanyol. A més, hi ha empreses catalanes que a l’hora estan invertint i contractant personal per créixer més. També així estem ajudant a construir una República econòmicament més forta.
  4. El Consell per la República. Es va posar en marxa el passat desembre per fer tot allò que no es podrà fer des de les institucions públiques sotmeses a la repressió dels tribunals espanyols i a les amenaces del 155. Diguem que té una doble funció: per una part, treballar per fer efectiva la República (denunciant la situació dels judicis internacionalment i promovent relacions internacionals amb països que ens han de reconèixer). Però a la vegada, també s’ha dotat d’eines per construir la nova administració republicana, sobretot amb nous sistemes de governança i en concret seguint el model Estonià de la República Digital. D’aquesta manera, està previst que aviat tots els registrats al Consell per la República podran obtenir una identitat catalana validada biomètricament, i en uns mesos es podrà realitzar votacions electròniques entre tots els registrats. Això obre la possibilitat de fer votacions tan per decidir els responsables de tirar endavant el Consell com per votar les opcions dels debats constituents o, fins i tot, un nou referèndum d’autodeterminació sense necessitat d’amagar urnes ni paperetes. L’èxit del Consell depèn de tots nosaltres, i en concret de que ens hi registrem i el dotem de més legitimitat. Tenir prop de 60.000 registrats no permet encara avançar significativament, però estic convençut que quan es disposi de la identitat catalana i es pugui votar, la xifra d’inscrits serà de centenars de milers de catalans. I aleshores estarem començant de veritat a construir una nova administració republicana que serà l’embrió de la República efectiva. Cal ser conscients que a Estònia la República digital permet fixar la residencia personal o jurídica, consultar els historials clínics, el currículum escolar, els tràmits jurídics, controlar el parc mòbil, pagar taxes i impostos, té integrat el sistema bancari,…Pràcticament el 99% de les gestions amb l’administració es poden fer amb el smartphone. Que lluny d’això estem avui i quant podem avançar els propers mesos en fer-ho possible!. Quan ho tinguem, siguem o no una República efectiva, és evident que estarem molt més desconnectats de l’Estat que avui i molt més connectats a una estructura republicana.
  5. Els Consells Locals de la República. Aprovats el mes de gener pel secretariat de l’ANC, els Consells Locals tenen per objectiu apoderar a la gent per fer efectiva la República al territori en tot allò que es pugui avançar. En concret, s’ha dotat d’onze funcions entre les que destaca ser un punt de trobada d’entitats i persones del territori favorables a la República, que participin en els debats constituents, en els canvis d’hàbit de consum estratègic, en el registre al Consell per la República, i en projectes socials municipals com la creació d’un voluntariat i caixa de solidaritat per ajudar als més necessitats o la recuperació de la memòria històrica local. D’aquesta manera, poc a poc el territori comença a construir la República des dels municipis.

Tot això no ha de substituir en cap cas la tan anhelada República efectiva, sino que ha d’ajudar a dotar-la de continguts i ser l’embrió de la República definitiva. Penso que podem dir, doncs, que després dels fets d’octubre de 2017 estem avançant en la construcció de la nova República i que aquesta serà una realitat quan entre tots siguem capaços d’assolir el reconeixement internacional. Això en bona mesura ho assolirem si anem construint les bases de la nova República independent i cada cop estem més desconnectats d’Espanya i més connectats a una nova realitat republicana.

Joan Canadell
Empresari, co-fundador del CCN i membre del SN de l’ANC

Please follow and like us:
Català, Catalunya, Internacional, L'Altaveu, Opinió, Política

Cal sortir més del marc geogràfic europeu i explorar les possibilitat existents en tant que possibles recolzaments

Hem parlat amb l’Abel Riu, analista del Capesic, sobre la percepció de la situació de Catalunya en l’espai post-soviètic, sobre les diferències entre el procés català i els de les Repúbliques Bàltiques i com la situació geopolítica pot afavorir o perjudicar els suports internacionals a una Catalunya independent.

screenshot_20190104-101606_twitter

Encara no segueixes Canal República a tuiter?

Quina és la teva feina al CAPESIC?

Hi col·laboro com a analista associat escrivint anàlisis sobre l’espai post-soviètic.

Quines notícies arriben de Catalunya a l’Europa de l’Est, Rússia i el Caucas?

Ara mateix poques.

El 2018 les notícies més importants que van tenir un cert ressò en relació a la situació política a Catalunya van ser la detenció i posterior alliberament del president Puigdemont a Alemanya, a part de les mobilitzacions de l’11-S, el 29-S, l’1-O, i més recentment el 21-D.

En general des de la tardor de 2017 el focus mediàtic internacional s’ha anar apartant
de Catalunya.

Es comprèn el que està passant?
Varia força en funció del país, de la seva història i de la seva propia evolució política. A nivell
mediàtic i d’opinió pública, en general hi ha més comprensió als països Bàltics i a Armènia que a
l’Azerbadjan o a Rússia, per exemple. El que costa molt d’entendre a fora és la complexitat del
procés, la qüestió de les majories, les divisions i els girs que ha donat durant els darrers anys,
etc. Especialment el que va passar l’octubre de l’any passat, i de per que no es va anar fins al
final per a mirar d’aplicar el que s’havia votat el 1-O.

Es comprèn poc la manca de determinació de les autoritats catalanes, independentment de que s’estigui d’acord o no amb els seus plantejaments.

Creus que hi ha algun procés comparable al català?
Hi ha alguns elements, però en general el procés català és totalment sui generis.

Quines diferències hi ha amb altres processos com el lituà, el cas d’Estònia o el de Letònia?
Les diferències són moltes, i de diversos tipus. En destacaria quatre. En primer lloc, a diferència
de la Constitució espanyola de 1978, la Constitució soviètica de 1977 reconeixia explícitament –
al menys sobre el paper- el dret a l’autoderminació de les nacions que formaven la URSS.

Segon, cal recordar que els països bàltics van ser Estats independents entre 1918 i 1940, quan
van ser annexionats per la Unió Soviètica en base al pacte Ribentropp-Molotov. Després van
passar a mans Alemanyes i des de 1944 de nou soviètiques. En aquest sentit, els processos
d’independència bàltics dels 80s i principis dels 90s es basaven en la idea de la “restauració” de
les independències assolides el 1918. Els països del bloc occidental mai van reconèixer els països
bàltics com a part de l’URSS, i la confrontació geopolítica entre els EUA i la URSS en va facilitar
el seu reconeixement un cop es van declarar independents, un procés que es va concloure a
finals de l’estiu de 1991, mesos abans que la resta de repúbliques soviètiques.

Un altre aspecte important va ser, sorprenenment, la qüestió mediambiental, especialment
després de l’impacte que va suposar l’accident nuclear de Txernòbil el 1986. De fet, les primeres
grans mobilitzacions l’any 86 i 87 van ser precisament contra grans projectes d’infrastructures
amb un fort impacte mediambiental impulsats per les autoritats soviètiques. Això va crear una
important base per a la organització popular en clau de defensa de la sobirania.

Per últim, a diferència de Catalunya als bàltics el lideratge i la iniciativa mobilitzadora es va
portar a terme per part de Fronts Populars establerts en tant que moviments de masses, els
quals alhora configuraven espais unitaris de direcció estratègica i de lideratge polític.

Quines són les posicions dels governs respecte a la situació en què es troba Catalunya?
El 2017, silencis oficials i tancament de files amb el govern espanyol en relació al respecte a la
legalitat, combinades en algun moment amb tímides crides al diàleg dins la Constitució. Aquest
posicionaments contrasten amb els de pocs anys enrere, quan en unes declaracions fetes el
setembre de 2013, el llavors primer ministre letó, Valdis Dombrovskis, va deixar la porta oberta
a un eventual reconeixement d’una Catalunya independent per part del govern de Letònia. El
llavors primer ministre de lituània va fer unes declaracions semblants.

El canvi de posicionaments es produeix degut a que govern de Rajoy va aprofitar el nou context geopolític de confrontació entre Rússia i l’OTAN -en el qual Estònia, Letònia i Lituània queden molt exposades- per reforçar un dels seus flancs a priori més febles, el dels països bàltics, en relació amb un hipotètic suport internacional al dret a l’autodeterminació de Catalunya.

Així, segons ha reconegut el mateix ex Ministre d’Exteriors espanyol Garcia-Margallo, Espanya hi ha
enviat tropes a canvi de silencis sobre la qüestió catalana.

Quina és la posició de l’opinió pública?
A Letònia, en general és força favorable. En una enquesta que es va fer en un programa de la
televisió pública letona a finals de l’octubre de 2017 en que es preguntava a l’audiència «Com
veu el futur de Catalunya?» i en la qual van participar unes 530 persones, més del 85% van
respondre que «com a estat independent, atès que una majoria de catalans així ho volen».
També, és l’unica de les tres repúbliques bàltiques que compta amb una ANC exterior pròpia,
formada especialment per activites letons que simpatitzen amb l’independentisme català.

Pel que fa a Lituània, bona part dels articles d’opinió que es van escriure fa un any i uns mesos en
relació a Catalunya eren favorables a l’independentisme, i en general es critica l’actitud del
govern espanyol. A Estònia es pot dir que hi ha més gent a favor que en contra, però en general
la qüestió es percep amb més distància, tot i que es cert que hi ha alguns diputats molt actius
amb la qüestió, dins del grup de suport parlamentari amb Catalunya.

Com van ser els anys següents a les seves independències?
Els primers anys van ser difícils, fins que a partir de mitjans dels anys 90 es van anar estabilitzant,
amb importants creixements econòmics a partir de llavors. S’ha de tenir en compte que, a part
d’esdevenir estats independents, van afrontar dures transicions econòmiques en passar
d’economies planificades a sistemes capitalistes, amb privatitzacions massives i liberalitzacions
de preus. Des de 1991 els tres països bàltics han tingut importants creixement demogràfics
negatius per una caiguda de la natalitat, sumada a una migració en dos sentits: d’una banda
milers de persones membres de les minories russes van marxar cap a la Federació Russa, mentre
molts estonians, letons i lituans ètnics han anat emigrant cap a occident, especialment
Alemanya, els països nòrdics, el Regne Unit, i els Estats Units.

Quina és la situació de les Repúbliques bàltiques actualment?
Es pot veure el got mig ple o mig buit. Letònia és el país amb un nivell de desigualtat més elevat
de la UE (per davant de l’Estat espanyol, per cert), i va ser un dels més afectats per la crisi del
2008. Estònia és el que té un millor balanç d’aquestes tres darreres dècades, ha aconseguit
esdevenir un centre de referència a nivell mundial en investigació tecnològica amb Universitats
capdavanteres com les de Tartu o la Tecnològica de Tallinn, i en aplicació de les tecnologies de
la informació al sector públic i privat, creant feines de qualitat per a desenes de milers dels seus
ciutadans. La qüestió demogràfica lastra el balanç, i és avui en dia la principal amenaça existencial que
afronten els tres països (Letònia ha perdut un 30% de la seva població des de 1991, Lituània un
22% i Estònia un 15%).

A nivell geopolític i de seguretat, la seva proximitat amb Rússia marca bona part de l’agenda
política, especialment des de 2014 amb la crisi a Ucraïna i l’annexió russa de Crimea. Des de
llavors han multiplicat la seva despesa en defensa, i les qüestions militars han passat a guanyar
una importància que abans no tenien, inclos el desplegament de tropes de països de l’OTAN als
seus territoris.

Ara que es parla tant de la eRepública i d’Estònia, com va funcionar allà la implantació d’una
república digital? Creus que a Catalunya pot funcionar?Desconec aquesta qüestió, però el cert el que es va iniciar un cop ja eren un Estat independent
reconegut, operatiu i amb ple control del seu territori. No al revés.

Creus que s’està treballant bé de cara a internacionalitzar el procés?
Hi ha centenars de persones tant al Principat com arreu del món fent feina de formigueta, a
través de les ANC exteriors, Omnium, partits, CDR exteriors, etc. Ara sembla que es reactivarà el
Diplocat. És fa molta i molt bona feina, però cal més i millor coordinació entre entitats i
institucions, de cara a establir marcs d’actuació i mapes comuns.

També cal sortir més del marc geogràfic europeu i explorar les possibilitat existents en tant que possibles recolzaments, i també abordar qüestions com ara quin ha de ser el paper geoestratègic de Catalunya.

En resum, cal més mentalitat d’Estat a l’hora de sortir a l’exterior a explicar quin és el projecte de la
República catalana, i de quin hauria de ser el seu paper davant els reptes que afronta Europa i
el món. És necessari parlar en termes de dret a l’autodeterminació i de democràcia, però també
d’interessos propis i dels de les contraparts.

Creus que la imatge d’Espanya s’ha ressentit de tot el que ha passat aquest últim any i mig?
Segons un informe que va publicat l’Instituto Elcano fa unes setmanes la major part de ciutadans
europeus considera que el govern espanyol ha respost de forma autoritària a la crisi a Catalunya,
i la seva imatge n’ha sortit afectada. La violència de l’1 d’octubre va causar un gran impacte, al
qual s’ha sumat l’existència de presos polítics i exiliats.

El “show” que ha protagonitzat la justícia espanyola el darrer any perseguint líders catalans arreu de la UE amb euroordres, especialment el president Puigdemont a Alemanya, ha resultat un (nou) gol en pròpia porta a nivell d’imatge internacional.

I ells ho saben, per això la principal tasca del Ministre Borrell és combatre l’independentisme arreu del món amb un relat de criminalització i de “supremacisme”, i alhora
de blanqueig de les institucions espanyoles. Però els fets són els fets.

Amb el pas enrere de l’octubre de l’any 2017, creus que la imatge de Catalunya n’ha sortit
perjudicada?

No, la imatge de Catalunya per se, ja que els fets de 2017 van suposar en certa mesura una
campanya internacional de posicionament molt potent, però potser si del moviment
independentista com a tal. S’ha perdut credibilitat, especialment pels canvis de guió, la incongruència entre declaracions i fets, la manca de determinació, i per la sensació que hi ha a l’exterior que el moviment independentista en certa forma el que busca és una millora de
l’estatus quo dins de l’Estat espanyol, mitjançant una negociació. Amb aquesta situació, és difícil
a hores d’ara projectar una imatge de seriositat i maduresa com a moviment polític que aspira a l’alliberament nacional, i en conseqüència es fa més complicada la tasca de teixir complicitats a l’exterior en clau estratègica.

Quina percepció hi ha del judici dels presos polítics?
Hi ha poca informació sobre el procés judicial, una cosa que possiblement canvi durant els
propers mesos amb l’inici dels judicis. En general es percep una confiança decreixent en la
imparcialitat de la justícia espanyola, i en la qualitat de la democràcia espanyola.

Creus que el món podria entendre que aquest sigui el moment de fer el pas endavant
definitiu?

El que el món no entén ni entendrà és que es digui una cosa i es torni a fer la contrària, que és el que ha estat passant fins ara. En relacions internacionals el que primen són els fets i la determinació en portar-los a terme, més enllà de les paraules.

El cas català és empipador per a bona part de les cancelleries europees, però davant l’evidència de la inoperància dels successiusngoverns espanyols per a resoldre el conflicte en un sentit o un altre, finalment serà la lògica dels
fets consumats la que probablement s’acabi imposant.

Please follow and like us:
Català, L'Altaveu

Cal un pla de lluita i un gir a l’esquerra per aturar la repressió i fer possible la República catalana

Lluita Internacionalista (Twitter, Facebook) ens ha fet arribar la següent declaració.

Els brams de la dreta, del PP, de Ciudadanos i de Vox no han de fer bona la cara “amable” de Sánchez i el seu govern, que garanteix la repressió i impedeix el dret d’autodeterminació de Catalunya. I és per això, i per la data escollida, i perquè hi ha presos/es, exiliats/ades, i perquè hi ha centenars de perseguits, i perquè comencen els judicis per l’1 d’octubre… que el Consell de Ministres es reuneixi a Barcelona, acompanyat del desplegament de 1.300 policies i guàrdies civils, és una provocació i fa del tot imprescindible la resposta amb la mobilització com s’ha donat aquest matí.

Ahir Pedro Sánchez i QuimTorra escenificaven un gest “pel diàleg”. ¿Però quin diàleg amb els i les preses i assegurant per activa i per passiva que el govern del PSOE no reconeixerà el dret d’autodeterminació? Només van faltar Ada Colau -que dona cobertura a Sánchez- i la Patronal de Foment,fent d’amfitrions. Una foto que intenta esborrar l’octubre de l’any passat.

La famosa divisió de poders que esgrimeixen per tal de deixar mans lliures als tribunals i justificar que el Govern “no pot fer res”, és tan falsa com ho explicava el tuit de Cosidó, portaveu del senat del PP. La burgesia assegura sota tres claus el seu poder de classe, que quedi ben lligat, no sigui que en ocasions pugui fallar una de les potes. I avui la realitat és que el poder judicial és qui vol venjar la humiliació que el poble català va imposar a l’estat l’1 i el 3 d’octubre. No només perquè les imatges de la repressió van recórrer el món, sinó perquè a més tot l’aparell de l’estat i un costosíssim dispositiu van ser incapaços d’aturar el referèndum. I això no ho perdonen i estan disposats a imposar sancions i sentències exemplars. L’Estat no afluixa, aquesta és la realitat a la qual hem de fer front.

Però aquest estat monàrquic ferotge no pot amagar que està ferit. El poder judicial que dictarà sentències exemplars pels dirigents catalans, és el mateix que rectificava en una acció sense precedents els impostos de les hipoteques en benefici dels bancs, el mateix que uns mesos enrere era assenyalat per l’actual ministra de Justícia d’aprofitar viatges oficials a l’estranger per abusar de menors, el mateix poder que dicta resolucions escandaloses com les de la Manada o d’Altsasua. No és només la justícia la que perd tota credibilitat, ho són les altres institucions, inclosa la Corona. I creixen els referèndums populars per qüestionar la Monarquia, com els de universitats i barris de Madrid.

Però tampoc ens enganyem amb el que passa a la direcció del moviment per la República catalana. La paràlisi de Puigdemont/Torra i d’ERC és més que notable. Poden vendre fum de la construcció virtual republicana, però la realitat autonòmica del Govern sorgit de les eleccions de fa un any, és inqüestionable. La mateixa formalització de la reunió d’ahir amb Sánchez és un nou intent d’aquesta normalització. Però el poble no afluixa, i com ho vam fer el mateix 1 d’octubre i el 3, la determinació desborda la política de les direccions de PdCAT i ERC. Aturar la repressió, alliberar els i les preses, avançar més enllà exigeix urgentment construir una nova referència política i un pla de lluita per a fer efectiva la ruptura.

I des de Lluita Internacionalista (dins l’acord CUP-CC) afirmem que aquesta nova referència i el pla de lluita cal que suposin un gir a l’esquerra del procés cap a la República catalana:

Una defensa sense fissures de la llibertat de tots i totes les encausades. No hi pot haver cap condemna: cal preparar un nou octubre. Cal organitzar una nova vaga general. Els i les preses són a Catalunya i cal exigir que, en un acte de sobirania, siguin alliberats i alliberades.

Un gir a l’esquerra perquè república ha de significar una solució als greus problemes que té el poble treballador català: desnonaments, salaris i pensions que cauen, deficiències greus en sanitat i ensenyament públics… Els beneficis patronals ja han remuntat la crisi: les nostres condicions de treball i els nostres serveis públics, no. Per això cal exigir al Govern des de la mobilització resposta a les demandes socials. Només amb aquesta component social, sectors de la classe obrera veuran un futur en la república catalana.

Cal coordinar una campanya amb el País Valencià i les Illes, amb el poble Basc, amb la resta de pobles de l’estat contra la Monarquia, contra el règim del 78, per una ruptura amb el franquisme que ens van negar a la transició.

20 de desembre de 2018
Lluita Internacionalista

Please follow and like us:
Català, L'Altaveu

Unitat estratègica, la clau que ens obre la porta de la República

Encara no segueixes @canalrepublica a Twitter?

Leer en castellano

Després d’un llarg procés de més de 8 anys, la situació política a la que hem arribat conté per fi tots els ingredients per a que, en un futur no gaire llunyà, Catalunya esdevingui una República plenament sobirana. Tanmateix, també es donen els ingredients que ens acosten al risc de perdre aquesta oportunitat per molt de temps. Quina és doncs la clau de l’èxit? La clau de l’èxit és la unitat estratègica, totalment interioritzada i acceptada per la societat civil però que, malauradament, ara mateix no sembla prioritària per a les diferents formacions polítiques que tenen com a objectiu, precisament, la independència del nostre país.
Continue reading “Unitat estratègica, la clau que ens obre la porta de la República”

Please follow and like us:
Català, L'Altaveu

El Consell de la República, la democràcia del segle XXI

Encara no segueixes @canalrepublica a Twitter?
Llegeix tots els articles de Joan Canadell a Canal República.

IMG_20180721_165755El referent del Congrés d’Estònia, creat l’any 1989, és un bon exemple per il·lustrar que pretén ser el Consell de la República (darrerament s’utilitza el “per”, però jo prefereixo utilitzar el “de” perquè ja ha estat declarada). Com explicava un article de Vilaweb el 4 de novembre, aquell Congrés Estonià d’àmbit privat va tenir per objectiu crear un cens ciutadà i preparar una constitució que va ser votada en base a aquest cens. Pocs mesos després Estònia esdevenia independent.

D’això fa més de 25 anys. Catalunya no és Estònia. Com explico sovint, som una de les regions més potents econòmicament d’Europa; tenim molta més població, una part important de la qual no vol trencar amb Espanya, i prop d’un 80% vol solucionar el problema català votant. Per altra banda Espanya no és la URSS però ja ha demostrat que és l’Estat més agressiu d’Europa, el menys democràtic i el més disposat a utilitzar la repressió fins a límits encara desconeguts.

El Consell de la República neix del mandat popular de l’1 d’octubre, i per tant representa el desig de més de 2 milions de catalans. És la primera institució de la República i pretén fer allò que no podrà fer el govern de la Generalitat per fer efectiva la República. Entre les seves funcions principals cal destacar que el Consell ha posat en marxa un registre ciutadà que acabarà esdevenint un cens en el moment que siguem molts (més d’un milió, per exemple). També està dissenyant un sistema de votació telemàtica segur. A part, el Consell té per objectiu treballar el reconeixement internacional, clau per esdevenir definitivament un Estat.

Però no és això l’únic que interessa destacar del Consell. El més important, sota el meu punt de vista, és que suposa l’embrió del nou Estat. Un estat modern, lliure, molt més democràtic i que es construeix AMB la gent. I aquest canvi de paradigma és clau perquè vol dir que estem reinventant la democràcia al segle XXI. El Consell, participat per entre 100 i 150 representants, haurà de donar cobertura al procés constituent que permetrà definir les bases de la nova constitució catalana. Aquesta es podrà contrastar amb l’Espanyola i demostrar que està a l’alçada d’una societat democràtica del segle XXI i que no respon a les pressions militars ni oligàrquiques.

Tinguem clar que a l’hora de dissenyar aquest nou Estat no tenim límits, no tenim cap marc superior que ens limiti més enllà de la pròpia societat. Serà el moment de tancar els ulls i reflexionar. Penseu que fa uns anys imaginàvem una independència per fer un Estat millor que Espanya, però mai havíem imaginat que podíem crear un Estat que, utilitzant les eines més modernes del moment, naixés ja amb l’esperit de ser el més avançat democràticament del món. I això, que pot semblar petulant, és possible. Ho farem possible gràcies a què des de l’exili ho podem tot, sense límits.

Jo imagino un Estat on gràcies a la revolució digital de blockchain podem estar connectats totalment amb l’administració i fer totes les gestions que avui es fan per finestreta a través del mòbil o la tauleta. O utilitzar un sistema bancari completament lliure i modern no sotmès a l’oligarquia espanyola ni europea. També un sistema de votació continuada que permeti que els compliments dels programes electorals es revisin trimestral o semestralment. Que dubtes puntuals de temes d’actualitat es puguin traslladar a la ciutadania perquè decideixi en una votació massiva, o que el sistema de governança no es limiti a 135 representants permanents sino que permeti representacions col·legiades descentralitzades (per temes com el model d’educació, de la sostenibilitat, del foment de la cultura, etc).

Avui qualsevol de nosaltres, quan va de cap de setmana a un hotel, pot valorar-ne el grau de satisfacció, i això acaba condicionant futurs clients. Per què no podem valorar cada setmana els nostres representants polítics? S’ho imaginen? I en aquesta línia, imaginem tot el que es podrà fer el dia que la eRepública estigui més avançada, cosa que pot esdevenir en pocs mesos.

Així doncs, davant les veus que diuen que fa un any que estem encallats i no avancem, jo dic que el Consell de la República és la clara demostració que és mentida. Estem avançant i molt, potser no en la línia del que inicialment imaginàvem (de fer efectiva una República convencional), però si en la línia de fer una República de les més avançades del món. Perquè la següent pregunta que formulo és: si ara desenvolupem des del Consell un model de República avançada i en uns mesos (o algun any) fem efectiu el trencament amb Espanya, que farem? Començarem de zero? Òbviament no: tota la feina que s’hagi fet dels del Consell servirà per arrancar la República efectiva amb una Constitució ja molt debatuda (i potser fins i tot aprovada), i per tant amb molt camí recorregut en paral·lel.

Siguem doncs conscients del que estem fent, perquè es summament important entendre-ho. El Consell de la República no és un instrument per substituir la implementació de la República que esperàvem veure avançar el 27 d’octubre, sino una eina per construir una República moderna que a la vegada ajudarà sense dubte a fer efectiva la República en el marc de la internacionalització. I el més important de tot, el veritable punt clau del Consell i per tant de la construcció d’una República avançada, és que la participació sigui molt massiva. Que s’hi registri el màxim de gent possible. Potser avui som només 40.000, però estic segur que en el moment que puguem tenir una aplicació que ens permeti baixar al mòbil la identitat digital, el nombre de registrats es multiplicarà. I en el moment que s’anunciï que l’aplicació està a punt per poder fer la primera votació, superarem sense dubte el milió de persones. I en el moment que veiem que aquesta votació és important pel futur del país superarem els 2 milions, i quan a més hi hagi eines útils per actuar com una democràcia moderna que permeti votar de forma continuada, estic convençut que una gran majoria de catalans s’hi registraran. Si en aquell moment encara no és efectiva la República, caurà pel seu propi pes, perquè demostrarà que el model espanyol queda superat per una gran majoria que es registra a la República. Això no ho podrà aturar ningú, i no tinc cap dubte que els llibres explicaran que fou la primera independència que s’aconseguí gràcies a les tecnologies digitals.

I ara arriba la pregunta final: encara no us hi heu registrat? Us hi esperem, perquè entre tots ho podem tot, entre tots ho farem possible!

Joan Canadell
Empresari i co-fundador del Cercle Català de Negocis

Please follow and like us:
Català, L'Altaveu, Opinió

Game Over – Restart Game?

 

Encara no segueixes @CanalRepública a twitter?

Article de Marc Martínez d’@allertatrollcat

 

Spain Catalonia

Ara que els nostres polítics s’han adonat que la independència és inevitable, cal que nosaltres entenguem què passa.

Hem de fer un exercici individual i comú per tal de poder avançar i deixar enrere certs aspectes de la nostra política que estan encallant, i més del que ens pensem, el camí cap a la independència de Catalunya. Primer deixeu-me explicar el títol, ‘Game Over – Restart Game’, i el subtítol sobre la inevitabilitat. Fa pocs dies ho vaig expressar així a Twitter, sobre un molt bon FIL de Rafael @Pous:

Continue reading “Game Over – Restart Game?”

Please follow and like us:
Español, L'Altaveu, Opinió

¿La próxima crisis, la ventana hacia la independencia?

Llegir en català

Aún no sigues  a @CanalRepública en twitter?

IMG_20180714_072037

Artículo de Joan Canadell empresario y cofundador del Cercle Català de Negocis

Lee todos los artículos de Joan Canadell en Canal República

Los últimos datos del PIB (segundo trimestre de 2018) dicen que Cataluña ha crecido un 3,1% mientras que todo el Estado lo ha hecho en un 2,5%.

Esto quiere decir que Cataluña ha crecido un 32% más que el resto del Estado (2,34%). Esta diferencia en mayor o menor medida hace 3 años que se produce, y de hecho Cataluña hace más de 5 años que crece a este ritmo.

Si nos centramos en la industria, la diferencia es más importante, ya que Cataluña casi dobla el crecimiento industrial del resto del Estado, y sólo en agricultura y construcción crece más el Estado que Cataluña. Hay que decir que el peso de la agricultura no llega al 10% del PIB y que la construcción tiene mucho que ver con las inversiones estatales, de donde ya sabemos que Cataluña está claramente excluida …

Pero lo que está pasando en los últimos meses es mucho más sorprendente.

Mientras que en el Estado se están cerrando grandes empresas y anunciando EREs importantes, en Cataluña no paramos de recibir inversiones internacionales y muchas de ellas son multinacionales de ámbitos tecnológicos de primer nivel y de alto valor añadido.

Las últimas dos semanas sin ir más lejos se han anunciado cierres o EREs de empresas situadas fuera de Cataluña como Geka, Bach, Naval de Sestao, Cemex, Alcoa, Unicaja, Día, Coopbox, Adveo … que en total suman algunos miles de puestos de trabajo. En cambio en Cataluña desde el mes de mayo ha habido un ritmo de anuncios de nuevas inversiones internacionales cercanas a 2-3 por semana (a excepción del verano) con nombres de referencia como Siemens, Nestlé, Facebook, Lidl, Microsoft , Alianz, N26, Covestro, Mediamarket, Paul Hartmann, Henkel, Nike, HP, Norwegian y muchas más de no tan conocidas con el resultado de miles de nuevos puestos de trabajo, muchos con salarios medios o altos, y nuevas instalaciones industriales, logísticas o tecnológicas de primer nivel.

¿Es esto casualidad? No, es el resultado de años de hacer las cosas bien en Cataluña y mal en España.

Aquí el gobierno del Presidente Mas ya anunció en julio de 2014 un plan para incrementar el peso de la industria hasta el 20% del PIB, desde ACC10 hace años que se apostó por promocionar las exportaciones de las PYME y las inversiones multinacionales combinadas en una apuesta clara por la innovación, y también desde la época Pujol había una estrategia clara para las infraestructuras tecnológicas de referencia (supercomputador, centros tecnológicos, sincrotrón, …). En cambio en el Estado las políticas principales han ido siempre destinadas a potenciar los grandes bancos, eléctricas, constructoras y otros de la Oligarquía. El resultado lo estamos viendo ahora con mucha claridad, pero lo que se adivina en los próximos meses es una ampliación de la diferencia de modelos entre Cataluña y España.

¿Qué pasará en los próximos meses? No lo sabemos pero es de suponer que los ingredientes serán similares y por tanto los resultados también …

Todo parece indicar que llega una nueva crisis, no sabemos todavía su profundidad, pero España no ha hecho los deberes para superarla.

La hucha de las pensiones está peor que nunca (ya no hay) y el endeudamiento público es máximo, más de 1,1 billones de euros y por tanto no se podrá optar por una nueva etapa de gasto social para contener los efectos de esta crisis. El paro en España todavía es superior al 15%, en Cataluña 11%, y la nueva crisis implicará volver a incrementarlo, veremos si de nuevo en el Estado se supera el 20% …

España (salvo Cataluña y País Vasco sobre todo) sólo es capaz de competir con mano de obra barata, es el único elemento de competitividad que se ha desarrollado, además de la flexibilidad laboral de una reforma que permite despedir con más facilidad que nunca. Por lo tanto la crisis afectará sin duda en paro, y de rebote deberá afectar a la bajada de las prestaciones y de las pensiones porque si no continúa el crecimiento no se podrá pagar este gasto cuando la deuda pública está en torno al 97% del PIB. Mal asunto.

En Cataluña la situación es muy diferente. Las exportaciones no paran de crecer, año tras año y ya van 8. Esto es una consecuencia directa del “procés”, no tengo ninguna duda.

Después de la última crisis, y de las tensiones con el Estado, cada vez más empresarios han ido viendo que no hay que abandonar el mercado español pero que el mundo es muy grande y ofrece muchas posibilidades. Hoy la mayoría de empresas industriales que han sobrevivido a la pasada crisis exportan, muchas de ellas más del 20-30% de lo que producen, pero cada vez más superan el 50% y algunas destinan incluso más del 80% a el exportación. Esto ya no cambiará y por tanto la nueva crisis lo que hará es que las empresas que aún exportan poco tengan que exportar aún más, y a las que lo hacen más del 80%,  la crisis ni les afectará .

El turismo es el otro gran sector que genera muchos puestos de trabajo en Cataluña, y en este caso quiero recordar que no hace tantos años, época tripartito, se hablaba de que el modelo de sol y playa estaba agotado y había que cambiarlo. Hoy este modelo ya no es la base del turismo. Los cruceros en una ciudad como Barcelona líder europea en este sector, pero también en otros puertos como Tarragona y hasta Palamós o Roses, han aportado un turismo de mucho más valor añadido, gracias a otros aspectos como la gastronomía, el clima, las tradiciones y Barcelona como ciudad atractiva a nivel mundial.

Barcelona ya es la segunda ciudad de Europa preferida para ir de vacaciones, es la cuarta ciudad de Europa preferida para vivir, y es la ciudad del mundo que organiza más congresos, con lo que ello implica en turismo de calidad.

Todo esto no cambiará en los próximos años, al contrario, el proceso hará que cada vez más, Barcelona se convierta en una ciudad para visitar como lo fueron destinos de las repúblicas ex-yugoslavas o bálticas tras sus independencias.

Pero aparte de estos dos sectores principales, como son la industria y el turismo, tenemos también un polo importante de atracción a nivel logístico, pues cada vez más empresas se instalan en Cataluña (en los últimos meses Amazon, UPS, DHL, …) donde además el corredor del mediterráneo implicará un cambio de magnitudes difícilmente valorables ahora mismo. Varias empresas del sector automoción han anunciado en algún momento que si se hacía el corredor instalarían industrias y centros logísticos entre Valencia y Cataluña, y cuanto más cerca estemos de tener esta obra acabada, más inversiones logísticas y productivas vendrán.

El sector de la construcción no tendrá un gran crecimiento en Cataluña a corto plazo, pero tampoco se espera un enfriamiento. Ciertamente mientras vayan llegando inversiones, las exportaciones vayan bien, los puestos de trabajo poco o mucho se incrementarán y por lo tanto las necesidades de vivienda. Cuando habrá un gran crecimiento será en el momento que seamos Estado y se puedan hacer las obras que están paradas hace años (A2, A7, tren a Ripoll, corredor mediterráneo, etc), y también cuando llegue una nueva ola migratoria que situará Cataluña entre los 9-10 millones de personas en los próximos 10 años

Finalmente el sector que hace unos años no tenía grandes implicaciones pero en el que cada vez más Cataluña es una de las regiones líderes, es el de las start-ups tecnológicas. En esta línea el 22@ está siendo un polo de atracción muy importante, junto con las infraestructuras tecnológicas de referencia que he mencionado más arriba y los buenos niveles de las universidades catalanas.

Hoy Cataluña es la quinta región de Europa con más Start-ups, pero hay expertos del sector que han afirmado que en un futuro no muy lejano podemos ser la Silicon Valley de Europa.

Este sector no quedará afectado por la posible crisis que se insinúa, al contrario, las crisis promueven la creatividad y la creación de nuevas empresas en nuevos sectores.

Todo lo que aquí he explicado, lo adelantamos el año 2011 Albert Macià y yo mismo como responsables de estudios del CCN, y lo plasmó en el libro “Cataluña Estado propio, Estado rico”. En concreto definimos 5 estrategias a desarrollar por el nuevo Estado que poco o mucho ya hace tiempo que están en marcha:

1. Polo de atracción de start-ups tecnológicas innovadoras (hemos avanzado mucho)

2. Puerta logística de Asia (necesitamos terminar el corredor mediterráneo)

3. Fábrica de bienes de valor añadido (hemos llegado al 20% del PIB en sector industrial, como las regiones líderes europeas)

4. Líder en turismo de calidad (segundo destino europeo, primera ciudad del mundo en congresos)

5. Sede de multinacionales europeas (desde el mes de mayo han llegado unas 40 multinacionales, muchas de ellas en forma de sede social de Europa)

Lo que quiero decir con toda esta exposición es que a nivel económico y empresarial, Cataluña ha hecho los deberes como si fuera un Estado ya independiente.

Es evidente que en muchos aspectos podrá avanzar mucho más cuando tengamos un estado propio a favor, pero de momento hemos conseguido que nuestra economía sea mucho más fuerte y capaz para superar la próxima crisis.

La reflexión ahora es qué pasará cuando llegue la próxima crisis (dicen que 2019-20). La respuesra es que Cataluña puede seguir creciendo, quizás a niveles del 2-2,5%, en lugar del 3-3,5% actual pero todavía mantendrá una economía saneada, mientras que el Estado puede entrar en recesión o crecimientos inferiores al 1% que implicarían nuevos incrementos de paro y bajada de partidas sociales. Esta dualidad de situaciones, hará que mucha gente que hoy ve todavía la independencia como innecesaria, se dé cuenta que la han engañado y se sienta orgullosa de lo que hemos sido capaces de hacer nosotros los catalanes, todos por cierto, sean del Baix Llobregat o de Pedralbes.

Les invito a analizar lo que irá sucediendo en la vertiente económica en los próximos meses y a explicarlo en todas partes donde vayan, porque cuando antes la sociedad tome conciencia de lo que he explicado, más fuertes nos sentiremos para dar el paso definitivo hacia la efectividad de la República.

Y tal vez la ventana de oportunidad que estamos esperando llegará cuando la crisis en España entre en las casas y vean que los han engañado distrayéndolos con el proceso catalán en lugar de hacer los deberes cuando tocaba.

En el fondo la gente quiere un futuro con trabajo y pensiones aseguradas, hagamos que este mensaje les llegue por encima de las mentiras que les cuentan los medios afines a la oligarquía … ¡Nos conviene a todos!

Joan Canadell

Empresario y co-fundador del Cercle Català de Negocis

Please follow and like us:
Català, L'Altaveu, Opinió

La propera crisi, la finestra cap a la independència?

Leer en castellano

Encara no segueixes @CanalRepública a twitter?

IMG_20180714_072037

Article de Joan Canadell

Empresari i co-fundador del Cercle Català de Negocis

Llegeix tots els articles de Joan Canadell a Canal República


Les darreres dades del PIB (segon trimestre de 2018) diuen que Catalunya ha crescut un 3,1% mentre tot l’Estat ho ha fet en un 2,5%.

Això vol dir que Catalunya ha crescut un 32% més que la resta de l’Estat (2,34%). Aquesta diferència poc o molt, fa 3 anys que es produeix, i de fet Catalunya fa més de 5 anys que creix a aquest ritme.

Si ens centrem en la industria, la diferència és més important, ja que Catalunya gairebé dobla el creixement industrial de la resta de l’Estat, i només en agricultura i construcció creix més l’Estat que Catalunya. Cal dir que el pes de l’agricultura no arriba al 10% del PIB i que la construcció té molt a veure amb les inversions estatals, d’on ja sabem que Catalunya està clarament exclosa…

Però el que està passant els darrers mesos és molt més sorprenent.

Mentre que a l’Estat s’estan tancant grans empreses i anunciant EREs importants, a Catalunya no parem de rebre inversions internacionals i moltes d’elles son  multinacionals de primer nivell d’àmbits tecnològics i d’alt valor afegit.

Les darreres dues setmanes sense anar més lluny s’han anunciat tancaments o EREs d’empreses situades fora de Catalunya com Geka, Bach, Naval de Sestao, Cemex, Alcoa, Unicaja, Dia, Coopbox, Adveo … que en total sumen alguns milers de llocs. En canvi a Catalunya des del mes de maig hi ha hagut un ritme d’anuncis de noves inversions internacionals properes a 2-3 per setmana (a excepció de l’estiu) amb noms de referència com Siemens, Nestlé, Facebook, Lidl, Microsoft, Alianz, N26, Covestro, Mediamarket, Paul Hartmann, Henkel, Nike, HP, Norwegian i moltes més de no tan conegudes amb resultat de milers de nous llocs de treball, molts amb salaris mitjos o alts, i noves instal·lacions industrials, logístiques o tecnològiques de primer nivell.

És això casualitat? No, és el resultat d’anys de fer les coses bé a Catalunya i malament a Espanya.

Aquí el govern del President Mas ja va anunciar el juliol de 2014 un pla per incrementar el pes de la industria fins al 20% del PIB, des d’ACC10 fa anys que es va apostar per promocionar les exportacions de les PIME i les inversions multinacionals combinades a una aposta clara per la innovació, i també des de l’època Pujol hi havia una estratègia clara per les infraestructures tecnològiques de referència (supercomputador, centres tecnològics, sincrotró … ). En canvi a l’Estat les polítiques principals han anat sempre destinades a potenciar els grans bancs, elèctriques, constructores i altres de l’Oligarquia. El resultat l’estem veient ara amb molta claredat, però el que s’endevina en els propers mesos és una ampliació de la diferència de models entre Catalunya i Espanya.

Que passarà en els propers mesos? No ho sabem però és de suposar que els ingredients seran similars i per tant els resultats també …

Tot sembla indicar que arriba una nova crisi, no en sabem encara la profunditat, però l’Estat espanyol no ha fet els deures per superar-la.

La guardiola de les pensions està pitjor que mai (ja no n’hi ha) i l’endeutament públic és màxim, més de 1,1 bilions d’euros i per tant no es podrà optar per una nova etapa de despesa social per contenir els efectes d’aquesta crisi. L’atur a Espanya encara és superior al 15%, a Catalunya 11%, i la nova crisi implicarà tornar a incrementar-lo, veurem si de nou a l’Estat es supera el 20% …

Espanya (tret de Catalunya i el País Basc, sobretot) només és capaç de competir amb ma d’obra barata, és l’únic element de competitivitat que s’ha desenvolupat, a part de la flexibilitat laboral d’una reforma que permet acomiadar amb més facilitat que mai. Per tant la crisi afectarà sense dubte l’atur, i de retruc haurà d’afectar a la baixada de les prestacions i de les pensions perquè si no continua el creixement no es podrà pagar aquesta despesa quan el deute públic està entorn del 97% del PIB. Mala peça al teler.

A Catalunya la situació és molt diferent. Les exportacions no paren de créixer, any rere any i ja en van 8. Això és una conseqüència directe del procés, no en tinc cap dubte.

Després de la darrera crisi, i de les tensions amb l’Estat, cada cop més empresaris han anat veient que no cal abandonar el mercat Espanyol però que el món és molt gran i ofereix moltes possibilitats. Avui la majoria d’empreses industrials que han sobreviscut la passada crisi exporten, moltes d’elles més del 20-30% del que produeixen, però cada cop més superen el 50% i algunes destinen fins i tot més del 80% a l’exportació. Això ja no canviarà i per tant la nova crisi el que farà és que les empreses que encara exporten poc hagin d’exportar encara més, i a les que ho fan més del 80% ni els afectarà la crisi.

El turisme és l’altre gran sector que genera molts llocs de treball a Catalunya, i en aquest cas vull recordar que no fa tants anys, època tripartit, es parlava que el model de sol i platja estava esgotat i calia canviar-lo. Avui aquest model ja no és la base del turisme. Els creuers amb una ciutat com Barcelona líder europea en aquest sector, però també en altres ports com Tarragona i fins i tot Palamós o Roses, han aportat un turisme de molt més valor afegit, gràcies a altres aspectes com la cuina, el clima, les tradicions i Barcelona com a ciutat atractiva a nivell mundial.

Barcelona ja és la segona ciutat d’Europa preferida per anar de vacances, és la quarta ciutat d’Europa preferida per viure-hi, i és la ciutat del món que organitza més congressos, amb el que això implica en turisme de qualitat.

Tot això no canviarà gens els propers anys, ans el contrari, el procés farà que cada cop més Barcelona esdevingui una ciutat per visitar com ho van ser destinacions de les repúbliques ex-iugoslaves o bàltiques després de les seves independències.

Però a part d’aquests dos sectors principals de sempre, industria i turisme, tenim també un pol important d’atracció a nivell logístic, cada cop més empreses s’instal·len a Catalunya (en els darrers mesos Amazon, UPS, DHL,…) on a més el corredor del mediterrani implicarà un canvi de magnituds difícilment valorables ara mateix. Diverses empreses del sector automoció han anunciat en algun moment que si es feia el corredor instal·larien industries i centres logístics entre València i Catalunya, i com més a prop estiguem de tenir aquesta obra acabada, més inversions logístiques i productives vindran.

El sector de la construcció no tindrà un gran creixement a Catalunya a curt termini, però tampoc s’espera un refredament. Certament mentre vagin arribant inversions, les exportacions vagin bé, els llocs de treball poc o molt s’incrementaran i per tant les necessitats d’habitatge. Quan hi haurà un gran creixement serà en el moment que esdevinguem Estat i es puguin fer les obres que estan aturades de fa anys (A2, A7, tren a Ripoll, corredor mediterrani, etc), i també per una nova onada migratòria que situarà Catalunya entre els 9-10 milions de persones en els propers 10 anys.

Finalment el sector que fa uns anys no tenia grans implicacions però que cada cop més Catalunya n’és una de les regions líders, és el de les start-ups tecnològiques. En aquesta línia el 22@ està essent un pol d’atracció molt important juntament amb les infraestructures tecnològiques de referència que he mencionat més amunt i els bons nivells de les universitats catalanes.

Avui Catalunya és la cinquena regió d’Europa amb més Start-ups, però hi ha entesos del sector que han afirmat que en un futur no gaire llunyà podem ser la Silicon Valley d’Europa.

Aquest sector no afectarà la possible crisi que s’insinua, ans el contrari, les crisis promouen la creativitat i la creació de noves empreses en nous sectors.

Tot això que aquí he explicat, ho vam avançar l’any 2011 l’Albert Macià i jo mateix com a responsables d’estudis del CCN, i ho vam plasmar en el llibre “Catalunya Estat propi Estat ric”. En concret vam definir 5 estratègies a desenvolupar pel nou Estat que poc o molt ja fa temps que estan en marxa:

1.    Pol d’atracció de start-ups tecnològiques innovadores (hem avançat molt)

2.    Porta logística d’Àsia (ens cal acabar el corredor mediterrani)

3.    Fàbrica de béns de valor afegit (hem arribat al 20% del PIB en sector industrial, com les regions líders europees)

4.    Líder en turisme de qualitat (segona destinació europea, primera ciutat del món en congressos)

5.    Seu de multinacionals europees (des del més de maig han arribat unes 40 multinacionals, moltes d’elles en forma de seu social per Europa)

El que vull dir amb tota l’exposició feta, és que a nivell econòmic i empresarial, Catalunya ha fet els deures com si fos un Estat ja independent.

És evident que en molts aspectes podrà avançar molt més quan tinguem un estat propi a favor, però de moment hem aconseguit que la nostra economia sigui molt més forta i capaç per superar la propera crisi.

La reflexió és ara, que passarà quan arribi la propera crisi (diuen que 2019-20)? Doncs que Catalunya pot seguir creixent, potser a nivells del 2-2,5%, enlloc del 3-3,5% actual però encara mantindrà una economia sanejada, mentre l’Estat pot entrar en recessió o creixements inferiors al 1% que implicarien nous increments d’atur i baixada de partides socials. Aquesta dualitat de situacions, farà que molta gent que avui veu encara la independència com innecessària, se n’adoni que l’han enganyat i es senti orgullós del que hem estat capaços de fer nosaltres els catalans, tots per cert, siguin del Baix Llobregat o de Pedralbes.

Els convido a analitzar el que anirà passant en la vessant econòmica en els propers mesos i a explicar-ho arreu on puguin, perquè quan abans la societat prengui consciència del que he explicat, més forts ens sentirem per fer el pas definitiu cap a la efectivitat de la República.

I potser la finestra d’oportunitat que estem esperant arribarà quan la crisi a Espanya entri a les cases i vegin que els han enganyat distraient-los amb el procés català enlloc de fer els deures quan tocava.  

En el fons la gent vol un futur amb treball i pensions assegurades, fem que aquest missatge els arribi per damunt de les mentides que els expliquen els mitjans afins a l’oligarquia … Ens convé a tots!

Joan Canadell

Empresari i co-fundador del Cercle Català de Negocis

Please follow and like us:
Català, L'Altaveu, Opinió

Què hem de fer?

Encara no segueixes @CanalRepublica a twitter?

canadell

Article de Joan Canadell empresari co-fundador del Cercle Català de Negocis

Llegeix tots els articles de Joan Canadell a Canal República

 

“Què hem de fer?” em pregunta darrerament força gent … La meva resposta és: les 3Ps (Paciència, Perseverança, Perspectiva). Permeteu-me que ho desenvolupi.

PERSPECTIVA: fa nou anys que faig xerrades sobre la independència gairebé cada setmana. Puc afirmar que vist amb perspectiva la societat catalana ha canviat molt. Al 2009-10 la gent ens deia que la independència era impossible, que mai ens deixarien, que potser ho veurien els nostres fills o néts, que érem idealistes …

Ara la gent diu que tenim pressa, que no hi ha marxa enrere, que farem el que calgui … gran part de la societat catalana ha entès que no hi ha cap més solució que esdevenir República. Aquest fet és sense dubte definitiu. Si mantenim la determinació, si no fem marxa enrere, és simplement qüestió de temps.

La clau és com fer efectiva la República, i aquí és on tenim diferències com a societat, ens cal decidir entre tots el COM, després d’un primer intent fallit.El principal escull ara és aquest donem-nos temps. Entretant cal avançar pacientment…

PACIÈNCIA: un embaràs són nou mesos, un brexit dos anys, fer un Estat en una societat moderna i benestant com la nostra poden ser uns quants anys. Molts estats s’han creat amb guerres cruentes que han durat anys. Aquí no volem víctimes, en tot cas les mínimes possibles i això vol temps.

Entretant podem desconnectar cada dia més de l’Estat oligàrquic espanyol i connectar cada cop més amb els valors republicans.

Es poden fer moltes coses en aquesta línia: canviar d’hàbits de consum (adéu IBEX), consumir mitjans de comunicació catalans proactius, fomentar cultura i tradicions…

En aquesta línia el govern ha anunciat que posarà en marxa iniciatives interessants en breu, com el procés Constituent, el Consell de la República, la República digital … tot això els propers mesos ens permetrà anar construint República. Participem-hi, animem-nos, vivim-ho amb passió!

Com que el problema més greu ara són els partits, i hi ha eleccions a la vista (municipals), la clau és pressionar-los i la millor manera és exigir-los que vagin units i sinó, muntar llistes de primàries i que decideixin si volen entrar o si els superem. Apunteu-vos a @PrimàriesCat

PERSEVERANÇA: Cal seguir picant pedra, esperant el moment oportú, el mur de Berlin semblava molt sòlid però el dia menys esperat es va esberlar i va caure. L’Estat espanyol té molts problemes, les quatre crisis (pensions, deute, corrupció i democràtica) i el món cada cop ho veu més …

En canvi Catalunya cada cop és més forta, creix més del 3% des de fa quatre anys, arriben inversions importants contínuament, les exportacions no paren de créixer, el turisme millora any rere any en ingressos, la industria creix més del 5% anual, la construcció va millor…

Cada cop som més forts i l’Estat més dèbil. Cada cop tenim més simpaties internacionals i ells queden més en evidència (Borrell és un diamant en brut).

Aquests suports son clau pel dia que decidim fer efectiva la República i demanar reconeixement. No és en va i el 27O no ho teníem.

Cal doncs esperar però de forma activa, animats, pressionant els polítics, desconnectant d’Espanya i connectant/construint la República, de moment de forma gradual i arribarà el moment que s’acceleri. En el mes de Novembre tenim una data límit per Sánchez, el 21D en Torra en té una altra …

La tardor que havia de ser calenta, ho serà, la no aprovació de pressupostos tensionarà, la fi de la compra addicional de deute del BCE pot condicionar, el que passi a Itàlia pot contagiar. Sabem que Merkel pressiona per una solució pactada, que seria el millor, però que l’Estat no la voldrà.

I per tant arribarà un moment que o bé la UE intervé l’Estat i obliga a fer un Referèndum, o bé nosaltres decidim optar definitivament per la via unilateral. Si aquest fos el cas, arribarem al moment de la veritat. Preparem-nos tots per això, les revolucions es fan a les primaveres…

Si la solució ha de ser una primavera catalana, el que caldrà és molt esperit de sacrifici, fa temps vaig recomanar estalviar per si cal deixar de treballar 1-2-3 setmanes … Caldrà organització, reforceu els CDR’s, caldrà mobilització, prepareu-vos. Si cal ho farem, oi?

Joan Canadell

Empresari co-fundador del Cercle Català de Negocis

Please follow and like us: