CAPÍTOL 3: LLEI 5/2009 DELS RECURSOS CONTRA LA QUALIFICACIÓ NEGATIVA DELS TÍTOLS O LES CLÀUSULES CONCRETES EN MATÈRIA DE DRET CATALÀ QUE S’HAGIN D’INSCRIURE EN UN REGISTRE DE LA PROPIETAT, MERCANTIL O DE BÉNS MOBLES DE CATALUNYA

Les normes escrites que regulen les relacions com a ciutadans s’anomenen Dret Civil. A Espanya, el Dret Civil és molt antic, prové de l’època romana. Però a Catalunya, el Dret Civil català és molt més nou i tot just s’està desenvolupant.

És tan important pels ciutadans tenir lleis que regulin les seves relacions, com saber quina és la interpretació que s’hi ha de donar.

En els Registres de la propietat, mercantil i de béns mobles, s’inscriuen títols que reflecteixen les operacions que realitzen els ciutadans: compravendes, creació de societats, etc.

A l’Estat, l’organisme que s’encarrega d’interpretar aquest dret civil i comprovar que els títols (les escriptures) compleixen els requisits del dret civil estatal, és la Dirección General de Registros y del Notariado.

A Catalunya, l’organisme pensat per fer aquestes interpretacions és la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques.

El problema que es planteja i que es pretén resoldre amb aquesta llei és el fet que, en moltes ocasions, la regulació que estableix els requisits per la inscripció d’un títol és en part estatal, en part catalana. Això fa que moltes vegades la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques no pugui interpretar el dret civil català perquè cal tenir en compte també la legislació estatal, i ho acaba resolent la Dirección General de Registros y del Notariado.

Aquesta llei, el que pretén, doncs, és establir que resolgui els problemes en les inscripcions de títols la Direcció General de Drets i Entitats Jurídiques, si hi ha alguna referència a normativa catalana, encara que també hi hagi referències a la normativa estatal. Per tal que així no hi hagi diferents interpretacions que puguin fer aquests dos organismes, l’estatal i l’autonòmic, contribuint en millorar la seguretat jurídica dels ciutadans catalans.

En aquest sentit, i des d’un punt de vista de la distribució de competències, l’article 147.2 de l’Estatut d’Autonomia atribueix a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de règim dels recursos sobre la qualificació dels títols o les clàusules concretes en matèria de dret català que s’hagin d’inscriure en un Registre de la Propietat, Mercantil o de Béns Mobles de Catalunya.

Aquest article implica que en aquest àmbit concret (la regulació d’aquest tipus de recursos), la Generalitat té una competència exclusiva, és a dir, la potestat de legislar, la reglamentària i la funció executiva.

L’objectiu principal de l’assumpció d’aquesta competència és el de preservar i protegir el dret català.

Així, doncs, i en concret, l’article 3.4 d’aquesta Llei disposava que:

Si diversos interessats opten per interposar cadascun un recurs governatiu i almenys un es basa en normes del dret català o en llur infracció, la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques ha de substanciar tots els recursos, inclosos els que no al·leguin la infracció d’una norma del dret català, en una sola peça i els ha de resoldre acumuladament.

El Govern estatal va interposar el 8 de febrer de 2010 recurs d’inconstitucionalitat contra determinats articles d’aquesta llei, i va ser admès a tràmit el 6 d’octubre de 2015. La llei, en els articles impugnats, va quedar suspesa, per tant sense poder produir efectes. El 29 de juliol de 2010 el Tribunal Constitucional va acordar mantenir aquesta suspensió. Finalment, en data 16 de gener de 2014 l’Alt Tribunal va dictar sentència, per la qual declara la inconstitucionalitat d’aquest article 3.4 en els incisos “i almenys un es basa en normes del dret català…” i  “inclosos els que no al·leguin la infracció d’una norma del dret català”.

El Tribunal Constitucional no s’oposa al fet que la Generalitat de Catalunya tingui les seves competències en matèria de dret civil català, si bé especifica que queda circumscrit a les funcions de conservació, modificació i desenvolupament del dret civil català sempre dins els límits que fixa la Constitució.

No obstant, considera que l’article 3.4 s’excedeix ja que atribueix a un òrgan autonòmic, la Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques, la resolució de recursos encara que es basin majoritàriament en dret estatal només pel fet que tinguin alguna referència al dret català. I considera que aquesta possibilitat va en contra del mateix article 147.2 de l’Estatut així com de la distribució competencial de l’article 149.1.8 de la Constitució.

En aquest sentit, es pot concloure que el Tribunal Constitucional considera que preservar aquesta distribució competencial, evitant possibles o hipotètiques ingerències en un futur per part d’òrgans autonòmics, preval davant l’objectiu del Parlament català d’intentar assolir una doctrina unitària pel que fa a l’aplicació del dret civil català per garantir la seguretat jurídica dels catalans.

 

 

 

 

Please follow and like us: