CAPÍTOL 2: COM HA AFECTAT LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL L’ESTATUT DE CATALUNYA DEL 2006?

 

Seguim amb la sèrie de capítols on us anirem donant arguments per al debat. En aquest text, us expliquem com el TC va escapçar l’Estatut d’autonomia de Catalunya.

Llei Orgànica 6/2006, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Cataluya

La sentència de 28 de juny de 2010 del Tribunal Constitucional, va estimar parcialment el recurs d’inconstitucionalitat.

Quines van ser les principals afectacions? 

Els principals objectius que pretenia l’Estatut del 2006 eren:

  1. Garantir la integritat de les competències de Catalunya i garantir també el seu exercici, mitjançant la concreció dels camps concrets en què consisteixen cada una de les competències autonòmiques. És a dir, l’Estatut detalla en què consisteix cada competència per garantir que no quedin buides de contingut o bé no es puguin desenvolupar íntegrament per causa de l’atribució genèrica de competències que corresponen segons la Constitució a l’Estat.
  2. Articular unes noves relacions amb l’Estat, amb una participació entre els dos enfortida, mitjançant mecanismes de participació bilateral.
  3. Garantir un millor finançament, més just per a Catalunya.
  4. Obtenir un reconeixement nacional de Catalunya, així com garantir els seus elements identitaris essencials, entre els quals hi ha el català com a llengua pròpia i tot un conjunt de drets lingüístics.

Resumint, entre les declaracions d’inconstitucionalitat d’alguns articles, i la interpretació que la sentència obliga a fer a altres articles de l’Estatut, es pot afirmar que el Tribunal Constitucional elimina pràcticament totes les previsions que la norma institucional catalana introduïa per assolir aquests objectius:

  1. Pel que fa a les competències, manifesta que un Estatut no pot detallar els sectors i subsectors en què consistirà l’atribució d’una competència. Val a dir, en aquest sentit, que aquesta doctrina constitucional és oposada al que va manifestar el mateix Tribunal Constitucional amb relació a l’Estatut d’Autonomia de València (STC 247/2007). És a dir, considera que la Constitució és la única norma que pot delimitar les competències entre l’Estat i les comunitats autònomes, sense permetre que els estatuts, que no deixen de ser normes estatals, acabin de delimitar-les.
  2. Quant a les relacions Estat-Generalitat, el Tribunal Constitucional descarta cap valor vinculant a les previsions que fa l’Estatut pel que fa a la participació de la Generalitat, ja que considera que s’ha de reduir a una simple col·laboració voluntària entre les dues instàncies. Per tant, no permet que els estatuts puguin determinar règims de col·laboració i cooperació no voluntaris, a no ser que la Constitució ho reconegui expressament. Val la pena repetir que els estatuts d’autonomia són lleis estatals que, a banda de ser aprovades pel Parlament, són aprovades també per les Corts Generals. Per la qual cosa sobta aquesta desconfiança i prudència exagerada a l’hora d’interpretar i donar cabuda a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya dins l’anomenat Bloc de Constitucionalitat.
  3. Pel que fa al finançament, el Tribunal Constitucional exclou la participació orgànica respecte dels organismes decisoris, i manifesta que correspon a l’Estat fer o no fer efectiva en cada cas amb total llibertat aquesta participació, el seu abast concret i la manera específica com s’ha d’articular.

La sentència del Tribunal Constitucional reitera la seva interpretació extensiva de la competència estatal sobre la hisenda general i devalua la funció de la Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, ja que passa per sobre un marc de decisió estatal i multilateral. Així mateix, declara inconstitucional i nul·les les previsions estatutàries en el sentit que les aportacions catalanes perquè altres governs autonòmics puguin assolir nivells similars de prestació de serveis es condicionin al fet que aquests altres governs duguin a terme un esforç fiscal similar. En definitiva, el TC afirma la competència de l’Estat per establir el sistema de finançament autonòmic i limita l’Estatut a preveure alguns dels canals pels quals han de transcórrer la coordinació i la cooperació que la mateixa Constitució estableix que s’ha de produir entre l’Estat i les comunitats en aquest àmbit.

  1. Pel que fa al reconeixement de la identitat singular de Catalunya, el Tribunal els hi resta de cap tipus de significat jurídic i polític. El TC en general s’esforça per cenyir el reconeixement nacional al terreny cultural i s’esforça per negar qualsevol altra conseqüència d’aquestes declaracions.

Per acabar, cal recordar l’especial gravetat d’aquesta ingerència del Tribunal Constitucional a l’Estatut d’Autonomia que ja va destacar l’informe elaborat per un Grup d’experts a instàncies del President de la Generalitat del moment, el Molt Honorable Sr. José Montilla i Aguilera, en les seves conclusions:

  1. La sentència debilita significativament la funció constitucional de l’Estatut d’autonomia i en substitueix el seu paper en el bloc de la constitucionalitat.

  2. La sentència tracta, sovint, l’EAC com una llei merament autonòmica, a través de la qual la comunitat autònoma pretendria imposar a l’Estat obligacions i mandats, i oblida que és una norma estatal fruit d’un pacte polític entre la Generalitat i l’Estat.

  3. La sentència no aplica la seva reiterada doctrina sobre el principi de deferència cap al legislador que, en aquest cas, encara havia de ser aplicat de forma més exquisida per la funció constitucional de l’Estatut i pel plus de legitimitat que deriva del procediment d’elaboració i aprovació. Ans al contrari, la sentència està impregnada d’una prevenció injustificada respecte del contingut de l’Estatut d’autonomia.”

 

 

Please follow and like us: