Bandera Negra

Els fets de 2017 es van moure en una seqüència clara i ben definida: declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, les lleis del Referèndum i de Transitorietat, la celebració del referèndum amb la victòria independentista i la Declaració Unilateral d’Independència el 27 d’octubre de 2017. Fins aquí, encara que amb algunes reculades preocupants entremig, una seqüència força impecable. 

A partir d’aquí, incomprensiblement el govern legítim va iniciar una reculada: una part es va lliurar a les autoritats espanyoles i l’altra es va exiliar. El poble de Catalunya va patir un trauma i dolor immens al veure els seus representants polítics engarjolats i perseguits per Espanya. A continuació, els ciutadans assistim astorats a l’inici d’una involució lenta però contínua per tornar al vell autonomisme, sense els polítics adonar-se que per a un gran gruix de la població ja no hi havia marxa enrere. Els nostres polítics, enlloc de treballar per fer efectiva la independència s’han dedicat a aguantar totes les patacades que ens han arribat d’Espanya adoptant una actitud submisa i servil incomprensible i que res té a veure amb la determinació necessària per assolir la independència. Fins i tot ens acusen als ciutadans de no estar units i demanen que no els critiquem, que no els xiulem, etc., quan ells són els màxims responsables del desori amb les seves contradiccions. Els presos polítics, d’altra banda, enlloc de fiscalitzar, empènyer i vetllar perquè no es desviessin de l’objectiu, s’han dedicat a complaure Espanya i a buscar obtenir el seu perdó. L’exili ha actuat de la mateixa manera a nivell de política interna, però se’ls ha de reconèixer èxits judicials que han portat i portaran de cap Espanya. 

Com a conseqüència de la reculada, ara ens trobem amb una taula de diàleg buida en la qual els nostres representants es presenten sense cap actiu polític perquè els han dilapidat tots. El que haurien d’haver anat a negociar són els termes de la independència, i hauria d’haver estat Espanya qui ens hagués suplicat que seguéssim a una taula. Enlloc d’això, els nostres polítics diuen que ara s’ha de prioritzar l’eix social i aparcar la independència, i aniran a parlar de bilaterals, fons de competitivitat, addicionals terceres, aeroports, jocs olímpics, competències…bla, bla, bla… per després arribar a la conclusió de que res es compleix ni s’executa. Llavors s’adonaran que no tenen prou recursos per fer res i es queixaran a Madrid.. és el dia de la marmota. Ja es va arribar a la conclusió que perquè els ciutadans de Catalunya visquessin millor era necessari tenir totes les eines i els recursos, i que això només era possible amb la independència. Ara però es van presentant a les eleccions com a partits independentistes, per després dedicar-se a actuar com a partits autonomistes de peix al cove perpetrant una estafa democràtica sense precedents.

El resultat de la taula de diàleg és bastant evident, però potser fins i tot s’aconsegueix alguna mena d’esperpent d’encaix federal amanit del trilerisme espanyol i el putaramonetisme català que hauríem de votar els catalans i, per descomptat, també els espanyols. Però no ens enganyem, perquè ni això. L’error de càlcul pot ser greu: en aquesta empresa Espanya no va unida i una part intentarà dinamitar qualsevol acord per mínim que sigui. No només això: una vegada desactivat aparentment el moviment independentista, pel seu caràcter atàvic; necessiten un enemic i tornen els vells tambors de l’eterna lluita de classes, les seves hordes ja han arrasat a l’esquerra revolucionària i ara avancen ràpidament i es disposen a desactivar l’esquerra moderada. L’esquerra potser plantejarà una lluita per desactivar la cúpula judicial i guanyar terreny, pero la connotació cainita d’aquesta lluita pot fer saltar pels aires tota l’estructura d’Espanya. 

Els catalans, aquesta vegada, no ens hauriem de veure atrapats en aquest escenari. Per tant, seria hora d’enarborar la bandera negra, empoderar-se i amb tota la determinació de tombar la Història, desempallegar-nos d’una vegada per totes d’Espanya i assolir la independència.

Please follow and like us:

3 thoughts on “Bandera Negra

  1. Si es van carregar, sense problemes, un Estatut votat i aprovat per la inmensa majoria de catalans, com ens podem creure res de res del que diguin o signin?

  2. Molts de nosaltres ara mateix ens sentim “orfes” i traïts. Precisament perquè no hi ha marxa enrere: han fet massa mal i alguna cosa dins nostre s’ha trencat per sempre més. Ja no és només política, ni cultura, ni identitat nacional: la distància insalvable és també emocional.

Comments are closed.