Català, L'Altaveu, Opinió

La por ha de tenir un límit, sobretot si ets un càrrec públic: el de la decència

Encara no segueixes Canal República a twitter?

Leer en castellano

Aquesta setmana a l’Altaveu parlem amb la Diana Coromines, periodista, traductora i editora. Era tècnica de la Generalitat a Dinamarca i els Països Nòrdics i gestora de projectes del Diplocat  fins que el 155 el va liquidar.

 

IMG_20180717_112426

 

Quina valoració fa de la seva experiència en el decurs d’aquests dos anys a la Delegació d’Exteriors de Catalunya a Dinamarca?

 

De fet, a la Delegació de la Generalitat a Dinamarca i els Països Nòrdics hi vaig treballar només uns mesos (vam inaugurar el 31 d’agost i al cap de poc ja van venir els fets d’octubre, tot i que un grup reduït de tècnics vam continuar treballant fins que ens van acomiadar). Abans de marxar a Copenhaguen, però, jo feia dos anys que formava part de l’equip del Diplocat, com a gestora de projectes i responsable de les relacions amb els països nòrdics. En el decurs d’aquests dos anys vam enfortir les relacions a molts nivells, sobretot institucional (parlaments i governs) i acadèmic (universitats i think tanks). Aquestes relacions es treballaven cultivant una agenda de reunions bilaterals amb representants polítics als diversos països, organitzant visites de grups de diputats a Catalunya, organitzant debats sobre el dret a l’autodeterminació en col·laboració amb universitats i think tanks i participant en els «festivals de la democràcia» nòrdics. Per tant, quan vam obrir la Delegació ja ho vam fer sobre la base d’un historial i una dinàmica d’activitats sòlida, i amb una extensa agenda de contactes d’alt nivell.

 

 Si en algun lloc era possible resistir era, justament, a l’estranger, perquè a les delegacions no hi podia entrar la Guàrdia Civil; quedaven fora de territori espanyol i per tant fora de la seva jurisdicció.

 

En alguns del seus articles a mitjans com el Vilaweb, vostè ha estat molt crítica amb els delegats anteriors i la seva actuació amb el 155. Per què?

 

Perquè, en general i amb matisos diferents en cada cas, no van estar a l’altura de les circumstàncies. Si en algun lloc era possible resistir era, justament, a l’estranger, perquè a les delegacions no hi podia entrar la Guàrdia Civil; quedaven fora de territori espanyol i per tant fora de la seva jurisdicció. En lloc d’això (de continuar anant cada dia a treballar, fent tot el possible per mantenir una certa normalitat dins la delegació i, sobretot, per explicar a les nostres contraparts i als mitjans de comunicació els abusos que estava cometent l’Estat espanyol a Catalunya contra els nostres representants legítims), la gran majoria ja no va anar a treballar el dilluns després de la declaració d’independència. I el pitjor de tot és que, alguns d’ells, no van limitar-se a abandonar sinó que van coaccionar els tècnics que volien continuar fent feina, exigint-los que es quedessin a casa muts, quiets i sense piular. Aquest va ser, tristament, el cas de la Delegació a Dinamarca, on la delegada va intentar fer-nos xantatge emocional amb tota mena de súpliques que posaven la seva persona al centre del debat: «Us ho demano pel temps que hem treballat junts, aneu-vos-en a casa», i altres coses per l’estil. La por és humana i no tothom és capaç d’enfrontar-s’hi (i més després que la plana major del país s’hagués esfumat i no donés senyals de vida); però arribats a aquest punt, una retirada neta, oficial i pública, tal com van fer altres delegats, hauria estat un gest honorable. En canvi, voler impedir que la teva gent (que són persones lliures) segueixi defensant el país un cop tu has abandonat per la porta del darrere, és indecent. La por ha de tenir un límit, sobretot si ets un càrrec públic: el de la decència.

 

No es tracta de traçar línies vermelles a ulls clucs, sinó de fer geopolítica basada en valors durs (tal com fan tots els actors ‒sense excepció‒ al tauler internacional), no exclusivament en valors tous com s’ha fet fins ara.

 

S’ha comentat (Entrevista Marc Gafarot a l’Altaveu) que hi ha hagut una certa política de no tenir contacte amb certs països o partits polítics. Quina ha estat la seva experiència? Creu que això canviarà a partir d’ara?

 

Jo m’ocupava exclusivament dels països nòrdics (tot i que com a gestora de projectes al Diplocat també havia organitzat visites i agenda a Luxemburg i als Països Baixos), i sí que és cert que de manera general hi havia la consigna d’evitar reunir-nos amb representants de partits polítics de la dreta populista i xenòfoba. Crec que el problema rau, sobretot, en el fet d’establir una política de contactes a priori, sense haver definit abans una estratègia geopolítica seriosa, que prioritzés les contraparts que més serveixen els teus interessos i que, arribat el moment, són les que més pes poden tenir en el reconeixement reeixit d’una Catalunya independent. No es tracta de traçar línies vermelles a ulls clucs, sinó de fer geopolítica basada en valors durs (tal com fan tots els actors ‒sense excepció‒ al tauler internacional), no exclusivament en valors tous com s’ha fet fins ara.

 

El 155 no s’ha retirat. D’una banda tenim un nou actor a la Moncloa que, pel que fa als catalans, és tan vell com el PP

 

Quina és la seva percepció un cop retirat el 155? Millorarà l’actuació de les diferents delegacions?

 

El 155 no s’ha retirat. D’una banda tenim un nou actor a la Moncloa que, pel que fa als catalans, és tan vell com el PP; Sánchez i el PSOE van donar suport actiu al 155 i, per si algú en tenia cap dubte, ja ha quedat clar (sobretot després de la reunió amb el president Torra, on sembla que la gran fita aconseguida és que Sánchez hagi admès vagament que hi ha un problema polític entre Catalunya i Espanya i que es desbloquejaran les lleis socials suspeses pel TC) que no suposarà cap canvi respecte de Catalunya: ni dret a l’autodeterminació, ni nou referèndum, ni res de res. D’altra banda, a la Generalitat hi tenim un govern que ha nascut directament del 155 i que es comporta de manera plenament autonomista, regalant llibres i ratafia al rei i al president espanyols mentre custodia els nostres presos polítics. La reobertura de les delegacions i del Diplocat forma part d’aquesta falsa recuperació de la «normalitat»; els nostres representants han acceptat la tutela autoritària de Madrid sense oferir resistència, i en aquestes coordenades no hi haurà gaire marge per fer res que no siguin actes folklòrics, beques menors, presentacions de llibres i altres activitats del tot secundàries tenint en compte que del que es tractava era de construir un Estat independent.

 

Troba positiu que ara s’hagi d’opositar per ser delegat o delegada sent un càrrec eminentment polític?

 

Efectivament Maragall va dir que es faria concurs públic, però de moment sembla que això només ha quedat en retòrica perquè ja s’han restituït cinc delegats i se n’ha nomenat un de nou igualment a dit (la consellera Serret); de concurs no se n’ha fet ni un. En tot cas, tal com s’expressa al «Manifest per a unes delegacions transparents, compromeses amb el país i fidels al mandat democràtic» (signat per desenes de coordinadors de les ANC exteriors, representants de la comunitat catalana a l’estranger i experts en política exterior), cal exigir que tots els delegats, sense excepció, accedeixin al càrrec per concurs públic de mèrits, tal com es fa en països avançats com Dinamarca. Si cal, amb una ratificació per part del Parlament, per evitar que una tasca de país tan important ‒en el moment en què hi hagi voluntat real de fer-la‒ recaigui en persones que hi accedeixin, justament, amb l’objectiu de boicotejar-la.

 

La gent hi és i no es conformarà, penso, amb uns polítics que diuen que «fan república» però que la realitat demostra cada dia que, després de mesos d’obediència i submissió a Madrid, res del que fan va a favor de fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre.

 

Segons vostè, anem camí de fer efectiva la República Catalana?

 

Com a estratègia ben definida, amb un horitzó clar i voluntat real per part dels nostres representants, res no fa pensar que anem «camí de fer república». Una altra cosa és la gent, els dos milions de persones que van defensar els col·legis l’1O i que el 21D van ratificar el seu compromís amb la independència. La gent hi és i no es conformarà, penso, amb uns polítics que diuen que «fan república» però que la realitat demostra cada dia que, després de mesos d’obediència i submissió a Madrid, res del que fan va a favor de fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre. La revolta dels somriures, del lliri a la mà i de la confiança cega en els polítics ja no funciona; si volem culminar la darrera fase del procés (la independència) hem de desobeir, pacíficament però plantant cara, des del ciutadà de base fins al primer responsable polític. Però per fer-ho cal que els nostres líders representin de debò la nostra gent, i això serà possible, entre altres coses, amb la generalització de processos de primàries oberts, horitzontals i participatius, per tot el territori. És una iniciativa que ja està en marxa i serà imparable.

 

Creu que pot ser penalitzat el reconeixement per part d’alguns països, després d’haver proclamat la República i no haver-la defensada?

 

Ens penalitza mentre no siguem capaços de demostrar que estem disposats a aplicar el mandat de l’1 d’octubre; no de catxa sinó seriosament, amb uns representants que són fidels (ara sí) a la voluntat expressada a les urnes i que estan disposats a entrar a la comunitat internacional com un actor responsable i de fiar. Fer-ho bé és a les nostres mans.

 

Pel que fa a l’opinió pública i els mitjans, en general, van començar a perdre interès per la situació a Catalunya després del 10 d’octubre, quan ningú no va entendre què havia dit Puigdemont i, per tant, de seguida es va interpretar que això de la independència havia estat un joc, un tempteig.

 

Quina valoració creu què fan els països nòrdics de la situació a Catalunya i en concret, Dinamarca?

 

A nivell de governs i cancelleries, als països nòrdics, ja el dia 4 d’octubre (amb la recerca de mediadors que la conselleria d’exteriors va impulsar de manera sobtada i imprevista) van tenir la certesa que la Generalitat no pretenia aplicar el resultat del referèndum. L’interès que ara tenen a fer un seguiment de la vulneració de drets fonamentals per part d’Espanya és relatiu; Catalunya ha passat de ser un dels primers temes a considerar en l’agenda política europea a ser un problema entre molts. Pel que fa a l’opinió pública i els mitjans, en general, van començar a perdre interès per la situació a Catalunya després del 10 d’octubre, quan ningú no va entendre què havia dit Puigdemont i, per tant, de seguida es va interpretar que això de la independència havia estat un joc, un tempteig. A partir del 155, amb la repressió, els empresonaments i, sobretot, els exiliats (i en concret arran dels moviments de Puigdemont per Europa i la seva detenció a Alemanya), va haver-hi una revifada en l’interès pel tema català i mitjans importants van posar en qüestió que Espanya sigui un democràcia plena. A hores d’ara, tothom té una mínima noció que l’Estat espanyol vulnera drets i llibertats fonamentals, però això ha desviat el focus d’atenció de l’1 d’octubre i la seva plena legitimitat, i del fet que una majoria de catalans, malgrat que la declaració no s’hagi fet efectiva, continua donant suport a la independència.

 

Crec que el pes de la tasca rellevant, de lobby polític, el portaran ara les ANC i CDR exteriors, la comunitat catalana a l’estranger i les associacions privades que ja han sorgit per exemple als Estats Units i a Finlàndia.

 

Quines són les primeres passes, segons vostè, que haurien d’emprendre les delegacions exteriors de cara a internacionalitzar el conflicte català i guanyar “aliats”?

 

La tasca que podran fer les delegacions és molt reduïda i no veig que pugui anar més enllà d’allò que ja fan altres institucions a l’exterior com el Ramon Llull o Acció. Quin marge d’actuació poden tenir unes delegacions (recordem-ho: havien de ser les ambaixades de la Catalunya independent) que es reobren sota el paraigua del 155 i acceptant-ne els límits? Uns límits que estableix el govern de Sánchez, que ni tan sols tolerarà que es parli de presos polítics, exiliats o repressió? Per tant, crec que el pes de la tasca rellevant, de lobby polític, el portaran ara les ANC i CDR exteriors, la comunitat catalana a l’estranger i les associacions privades que ja han sorgit per exemple als Estats Units i a Finlàndia. Cal explicar i denunciar una vegada i una altra la violació de drets fonamentals que Espanya perpetra contra els catalans, i aprofitar l’inici del judici contra l’independentisme per buscar la solidaritat de l’opinió pública internacional. Però cal anar més enllà del discurs del llaç groc per centrar-nos a reivindicar la legitimitat de l’1 d’octubre que el 21D el poble va revalidar amb escreix, i a subratllar que tenim una ciutadania mobilitzada, pacífica i compromesa amb la independència, que no està disposada a renunciar-hi. Paral·lelament, és imprescindible començar a pensar en clau geopolítica, però la veritat és que no sé de quina manera es pot fer, això, sense el suport d’una conselleria d’exteriors i una Generalitat amb capacitat i voluntat de fer tasques reals.

 

Creu que és moment de reforçar el Diplocat? Quina seria la forma més eficient?

 

No ho crec. Tant en el cas de Diplocat com de les delegacions, per a mi només tenia sentit reobrir-les si era per reprendre la tasca que feien abans dels fets d’octubre: el primer, de defensa inequívoca del dret a l’autodeterminació en parlaments, governs, universitats i think tanks; les segones, de lobby polític dels interessos de Catalunya. Una tasca que en tot cas caldria enfortir i millorar (definint una estratègia geopolítica madura), no pas degradar alineant-nos amb les ambaixades del govern que ens oprimeix.

 

Jo crec que no hi haurà possibilitat de crear una nova oportunitat fins que no haguem regenerat la classe política i tinguem representants sorgits de la base, triats en processos horitzontals i participatius i que es deguin únicament als ciutadans que els han votat i al país.

 

Quan creu que hi haurà una nova finestra “d’oportunitat”, si és que hi creu en aquesta possibilitat?

 

És difícil de dir. Jo crec que no hi haurà possibilitat de crear una nova oportunitat fins que no haguem regenerat la classe política i tinguem representants sorgits de la base, triats en processos horitzontals i participatius i que es deguin únicament als ciutadans que els han votat i al país. Però la ciutadania s’està organitzant de moltes maneres i a molts nivells més ràpidament que no ens pensem, i podria ser que el moment arribés abans, coincidint amb la Diada o amb l’inici del judici contra els presos polítics.

 

Un pensament sobre “La por ha de tenir un límit, sobretot si ets un càrrec públic: el de la decència”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.