Etiqueta: repressió

Seguint amb el seu #Megafilcorto, avui en (((Corto Maltese))) (a twitter @helixx85) ens dóna la seva visió de l’actualitat a Catalunya després de les últimes detencions de membres dels @CDRCatOficial.

En aquest cas no és cap entrevista, és un article on ell escriu les seves reflexions fent una comparativa a través d’un viatge que va fer a Austràlia.

 

Era l’any 1998 i aprofitàvem els nostres últims dies a Austràlia, país al que havia tingut la sort de poder anar a estudiar-hi un Màster in International Business, gràcies a una beca de la UAB.

Acabat el curs escolar la meva parella, una apassionada del país em va retrobar a Sydney i des d’allà vam iniciar un periple d’uns 11.000 quilòmetres en autocar per la costa i centre australiana.

El cas, érem a les gorges de Katherine, al nord-centre del continent australià i teníem una sortida en vaixell per dites gorges infestades de cocodrils.

De seguida ens va sorprendre que, tot i els cocodrils evidents, hi havia un munt de gent, australians, banyant-s’hi com si res.

Vam preguntar com podia ser i ens van contestar amb una contundència que encara recordem, amb dos arguments difícils d’empassar, almenys en aquell moment:

– Els cocodrils de riu no eren tan perillosos com els marins.

– En haver-hi molta gent banyant-se, la probabilitat de ser-ne la víctima era molt baixa.

I ara direu: què ens explica i què té a veure amb la independència de Catalunya?

Torno de la manifestació de Sabadell, ciutat de la que la meva família materna n’és originària, arribada de França el 1793, fugint de la Revolució Francesa de Robespierre.

I trobo que ja toca tornar a dir la meva.

Algunes, moltes de vosaltres estareu desanimades, desesperades, esporuguides veient com l’Estat espanyol no respecta ni les més mínimes regles de joc. Se les ha saltat totes menys la de matar-nos i, potser, ni aquesta, si considerem l’atemptat d’agost de 2017 com organitzat, finançat o tolerat pel CNI i el propi Estat contra Catalunya.

No tenen cap límit si no és una, certament limitada, voluntat estètica de seguir semblant una democràcia plena. No ho són i ho saben, però encara volen semblar-ho.

Llavors, si ells no tenen límits, per pura lògica i per teoria de jocs, nosaltres tampoc en podem tenir, excepte si en tenim interès o ens convenen.

Així, a priori, no tenim cap límit tampoc, i si el tenim, ha de ser propi i no explícit.

On som?

Vam endegar un procés per exercir el dret d’autodeterminació i fer efectiva la independència de Catalunya, en base a les lleis vigents a Espanya en aquell moment i encara ara.

Potser vam pecar d’innocents, alguns, els que van creure que ens deixarien anar-nos-en com si res, quan ells depenen de forma sistèmica dels nostres ingressos, de la nostra producció de béns i serveis i els impostos que se’n deriven.

Entenc que els nostres polítics, que van implicar-s’hi en el Procés, no ho devien fer per, simplement, acabar a la presó i exili a canvi de res. No tindria sentit.

Tampoc té sentit que no poguessin preveure la reacció airada, violenta i feixista per part d’un aparell espanyol que porta vivint de les seves colònies i abans dels jueus, des de 1391, data dels primers pogroms.

Llavors, som on volíem ser, perquè tot el que ens ha passat era previsible, excepte l’atemptat de la Rambla.

Hem passat una primera fase, dirigida institucionalment amb els referèndums del 9N i de l’1O, amb el resultat d’un 155 de curta durada i unes eleccions guanyades, de nou, pels independentistes.

Ara entrem a una fase més dura però necessària, amb la implicació del poble, de la gent del carrer, dels milions que som. Som tants que som imparables i invencibles.

És per això que l’Estat espanyol ha mogut fitxa de nou, detenint a persones a l’atzar, per crear terror i per evitar l’inevitable, que es la desobediència civil que pot desembocar en la independència catalana de facto.

Estem al riu de Katherine, ple de cocodrils, però som moltíssims.

A algunes ens mossegaran els cocodrils però ni podran amb tots nosaltres ni impediran que ens banyem, que controlem el territori i prenguem el poder.

Ho volem fer amb les eines de la desobediència civil, de la resistència pacífica, del bloqueig i el sabotatge, la deslegitimació del poder i l’autoritat espanyola, la riota del “V palito”, els seus jutges i forces d’ocupació.

Però ens reservem el dret a tot, aplicant el principi de la llei del talió, allò d’ull per ull, dent per dent. El que no podem fer és caure en la política de la indefensió.

Una altra cosa és que ens compensi l’escalada, tenint en compte que som uns 7 milions i mig contra uns quaranta milions. Per la força no podríem guanyar mai, només desacreditant i desobeint, controlant territori i finances ho podrem aconseguir.

Al final, un cop ja votat el referèndum, que podríem repetir si ens ho demanés una institució de reconegut prestigi com ara l’ONU o la UE, només ens queda fer efectiva la independència i tirar endavant, peti qui peti.

Acceptem nedar entre cocodrils però a més temps hi siguem, més víctimes tindrem a presó, torturades, empresonades o assassinades, exiliades o multades.

Així, demanem al Govern independentista que posi persones capaces de respectar el programa electoral i les lleis de desconnexió i que aixequin la suspensió de la declaració de la independència.

Al final, sembla que el gran impediment per assolir-la el tenim més a casa, amb Mossos defensant casernes i jutjats, i part de la classe política independentista parlant de somriure a l’opressor o filosofant i enviant poemes a l’enemic.

No sé si vosaltres estiguéssiu nedant a Katherine i us vingués un cocodril amb cara de mala llet i una boca plena de dents esmolades, si preferiríeu somriure-li, llegir-li un poema o enfrontar-vos-hi.

Polítics, no deixeu al poble nedant molt més temps amb els putos cocodrils, DUI ja!.

No serveix de res plorar col·lectivament, més enllà de reconfortar-nos. El que hem de fer és trobar la solució de l’entrellat cap a la independència efectiva i deixar-nos de tantes llàgrimes de cocodril.