Català, L'Altaveu, Política, Primàries

Entrevista a l’activista i política, Anna Arqué

Anna Arqué (@anna_arque) és una activista i política catalana. Va estudiar empresarials a la Universitat de Lleida i va ser una de les impulsores de les consultes a favor de l’exercici de l’autodeterminació del 2009, ha format part de projectes com l’European Partnership for Independence (EPI), la International Commission of European Citizens (ICEC), Solidaritat Catalana per la independència. També ha participat en diverses manifestacions i mobilitzacions en pro de la Sobirania Fiscal, l’acció dels Querellants X la República i l’Associació afectats 1r octubre. També és portaveu de Primàries Catalunya i tanca la llista de les municipals de Primàries Lleida.

Quina valoració fas de la participació a les Primàries Catalunya?

La fita de Barcelona d’aconseguir fer les primàries més participades de la història de la capital de Catalunya s’ha anat repetint en totes les poblacions on s’han fet primàries.

La valoració és molt positiva, però tot i estar els primers del ranking participatiu, volem més participació, treballem per explicar i fer valdre la necessitat de les primàries com a revulsiu per aconseguir una veritable regeneració política, no només de noms sinó de pensament polític.

Consideres que acabarà havent-hi una aproximació dels partits clàssics catalans al moviment de Primàries?

Malauradament, el que fan els partits és utilitzar el nom de primàries de manera interessada per posar-li brillantina democràtica a un procés endogàmic, totalment pautat pels dirigents dels partits que continuen posant els seus candidats a dit. Les Primàries, genuïnament, són un mecanisme de transparència i debat obert on el CRITERI -concepte fonamental- de selecció dels membres d’una llista electoral és divers i plural perquè respon a les prioritats de la gent que escolta i vota. Tot al contrari amb el com es fan les llistes de partit on el criteri de confecció, tothom té assumit -dins els partits també-, respon al criteri d’obediència a una cúpula que decideix en un despatx què es vota, o no, durant la legislatura.
Si els partits tradicionals haguessin entès i assumit la importància de guanyar els consistoris del país amb dinàmiques obertes i compromisos bidireccionals, votant dones i homes no només independentistes, sinó disposats i preparats a materialitzar la independència, les primàries haguessin esdevingut el mecanisme d’uns partits oberts a la democratització del fet electoral. Però no han estat a l’alçada, no han volgut sumar-se, i nosaltres no hem volgut desistir de portar a la pràctica valors com el de la participació, la transparència o l’oportunitat, que pensem són la clau de volta per propiciar la independència.

Allunyar-nos del politiqueig de dècades d’autonomisme partidista, que tot i podent, ni tan sols han volgut o han sabut treure’ns de sobre una llei electoral franquista.

Com creus que s’hauria de gestionar el moviment Primàries per a que aquest acabés consolidant-se com a projecte de futur?

Si les Primàries s’estan transformant de ‘mecanisme’ a ‘moviment’ és conseqüència de dos posicionaments polítics: el de la no acceptació del mecanisme per part dels partits tradicionals (caire conservador – defensa d’allò establert) i el de la persistència dels independents en tirar-ho endavant (tarannà innovador – regeneració dinàmiques). El que només havia de ser un mecanisme on trobar-nos tots i guanyar, s’ha convertit en un espai polític d’independents on també s’inclouen partits amb representació parlamentària o municipal. Ok, doncs, veurem.
Les primàries es consolidaran si una bona part de la societat catalana assumeix la necessitat de regeneració via:
a/ l’apoderament ciutadà – que implica abandonar el tarannà condescendent per part dels partits i, adquirir coneixement + assumir responsabilitat política per part de la ciutadania-
b/ l’oportunitat que el talent del país pugui fer política sense necessitat de fer partidisme.

Les primàries es consolidaran si una bona part de la societat catalana assumeix la necessitat de regeneració via:
a/ l’apoderament ciutadà – que implica abandonar el tarannà condescendent per part dels partits i, adquirir coneixement + assumir responsabilitat política per part de la ciutadania-
b/ l’oportunitat que el talent del país pugui fer política sense necessitat de fer partidisme.

Mentrestant, aquest espai, amb les candidatures municipals de primàries, és l’únic que es presenta a les eleccions parlant  desacomplexadament d’independència i recollint sense manies el mandat de l’1oct, que és el mandat de la gent que vàrem votar en un referèndum oficial -tot i trobar-nos ara amb els organitzadors negant-li el seu mandat vinculant. Des de la responsabilitat pròpia, considero que és important gestionar el valor intrínsec de les primàries amb intel·ligència i honestedat, la qual cosa implica ser reflexius, exigents i valents alhora.

És comparable el moviment de Primàries Catalunya al de les Consultes Populars sobre la Independència?

Sí, en el sentit que quan l’acció institucional no està a l’alçada de les exigències democràtiques del poble, aquest s’auto-convoca.

I això diu molt de la gent catalana, n’estic molt orgullosa de representar tots dos moviments a nivell internacional amb les reunions, trobades i conferències que fem amb l’ICEC i altres “partners” internacionals.

Vàrem presentar una ILP al Parlament de Catalunya (06 Maig 2009) per debatre una Llei d’Autodeterminació per fer un referèndum oficial i aquesta va ser tombada per unanimitat per tots els partits amb representació a la mesa del Parlament (ERC, CiU, PP, PSOE, IcV). Davant d’aquest fet, ens vàrem auto-organitzar i des d’Arenys de Munt, 555 consultes populars fetes en 2 anys (2009-2011).
Finalment, vàrem aconseguir fer i guanyar un referèndum oficial d’autodeterminació i vàrem atorgar el mandat d’independència de l’1oct, ara via eleccions del 21D, a una renovada majoria absoluta parlamentària que torna a conformar un govern català independentista.

Aquesta excepcional victòria, totalment reconeguda internacionalment, demostra un cop més la generositat dels catalans que, tot i les continues decepcions patides al mes d’octubre amb declaracions d’independència frustrades i la marxa del govern en ple de les institucions catalanes per anar a Brussel·les i Madrid, torna a votar als partits que es presenten anunciant la restitució del govern legítim i fer la república catalana independent.

És cert que aquests partits són els mateixos que no assumeixen la responsabilitat de defensar el mandat independentista del referèndum, ni el 1oct ni el 3oct ni cap altre dia d’octubre, però no hi havia cap alternativa electoral i la proposta d’abstenció com a mètode de confrontació amb l’estat, s’esvaeix quan tots els partits accepten la imposició electoral del 21d. La frase dita des de JuntsxCat «no permetem que l’estat espanyol ens canviï el president català» torna a donar un sentit de combat democràtic al 90% de la gent de l’1oct, els del Sí. El problema és que els que diuen representar els independentistes varen tornar a abandonar el mandat de la gent acatant els jutges espanyols que decideixen qui pot ser el president de Catalunya i qui no.
Davant d’aquest fet, davant aquesta negativa reiterada a obeir el mandat popular d’independència sostingudament expressat al carrer i les institucions, ens hem auto organitzat fent primàries sense excloure a ningú, convidant tothom amb l’objectiu d’entrar dins les institucions dones i homes que no només són independentistes sinó que estan disposats a fer efectiva la independència perquè sabem que sí és possible, perquè la independència de Catalunya és legal, legítima i democràtica.

L’evolució ha estat la del país: d’exigir un referèndum oficial al 2009 a estar disposats a materialitzar el seu resultat al 2019, seguim en la mateixa línia, la gent, tossudament alçada.

Totes dues vegades vàrem endegar processos populars amb l’objectiu de recollir una majoria a favor de la independència amb mecanismes d’aprofundiment democràtic, totes dues vegades amb els partits tradicionals a la contra. Tanmateix, continuem i guanyarem.

Per què no es presenta Primàries a les eleccions espanyoles o a les europees?

Les Primàries són una excel·lent idea, sempre i arreu. No es pot estar a favor d’un mecanisme d’aprofundiment democràtic segons per a quines eleccions.

Personalment, n’era partidària, però qüestions de temps varen convèncer la majoria dels que havien d’ajudar en l’empenta necessària, a desestimar-ho. A Espanya i a Europa, continuarem amb la «ditocràcia» i la impunitat postelectoral que l’acompanya. A ciutats com Barcelona, Lleida, Terrassa, Mataró, Manresa, Castelldefels, etcètera.. és on tenim l’oportunitat més immediata per demostrar-nos que una manera diferent de fer política es possible, però cal assumir el repte, també com a votants, preparats? Jo sí, fem-ho!!

Com veu Anna Arqué el procés independentista després de l’1 d’Octubre?

Les declaracions d’independència, fetes i suspeses, l’empresonament dels Jordis, les eleccions del 21D… internacionalment se’ns preguntava com vivíem l’evident ‘caos’, la resposta sorprenia a tothom: no és caos, el que passa a Catalunya és natural d’un país ocupat intentant desempallegar-se del fangar que implica estar en constant conflicte amb un estat que no ens és propi.

L’estat espanyol ataca i el govern català no sap defensar-se concretant la victòria que els atorga la gent perquè els obliga a creure-se-la i això implica sobrepassar necessàriament un marc autonòmic que és alhora presó i protecció. Un llibre que sempre recomano és el de ‘La servitud voluntària’ de l’occità Étienne de La Boétie (1530-1563).
Les independències sense la intervenció d’interessos geoestratègics internacionals -és a dir, sense factor bèl·lic, ni promoció “sotto voce” d’aquesta independència- difícilment es portaran a terme sota el comandament dels qui dirigeixen l’ocupació via autonomia.

L’autonomia és un 155 permanent, dissimular-ho és despotisme.

La violència d’estat de l’1Oct era la suficient per justificar i evidenciar el dret del poble Català a autodeterminar-se i defensar-ne decididament el seu resultat. El fet polític de materialitzar la independència era allò que s’esperava després de veure les porres (‘sin que haya un mañana’), la ràbia (‘a por ellos’) i la impotència d’Espanya (discurs del rei dels espanyols) sobre el cos i la determinació lliure dels catalans votant. Però ser un país ocupat condiciona el marge de maniobra d’unes classes polítiques dirigents que l’han mantingut i mantenen. No van voler o no van saber fer valdre un moment culminant de victòria.
On estem? Dempeus, decidits, el país continua tenint la gent auto-organitzada i aquesta és la més important estructura d’estat i la millor jugada mestra.

Hi haurà un abans i un després quan finalitzi el judici als presos polítics? De quina manera creu que afectarà al futur immediat de Catalunya?

Mireu, en altres moments de la nostra història hi ha hagut el convenciment que davant la ignomínia espanyola la llibertat arribaria com a contrafort natural a la injustícia patida, el fet que això no hagi estat així ens hauria d’haver ensenyat sobretot una lliçó:

la independència de Catalunya l’hem de fonamentar sobre les nostres victòries i no sobre els fracassos de l’estat.

Bàsicament perquè després toca defensar/consolidar-la i són les victòries les que et donen el comandament de la pulsió, del relat i del
col·lectiu disposat.
El judici succeeix perquè els presos polítics varen creuen que aquesta era la millor estratègia per evidenciar el tarannà de l’estat. Aquest no és un detall menor perquè des del punt de vista internacional, s’ha acceptat el judici i, per tant, també l’autoritat de l’estat a jutjar aquells que varen declarar la independència. Però n’hi ha que pensem que qualsevol independència el que necessita són estratègies que evidenciïn el tarannà dels vencedors. El tarannà dels catalans en la victòria, concretant la victòria, en el comandament d’un relat irreductible preparat i digne a favor del dret democràtic a la independència de Catalunya.

Servirà una sentència dura contra els presos polítics per materialitzar de facto la independència? Amb els polítics actuals dirigint el país i les negociacions, no.

I ho dic, avantposant que estaria encantada d’estar equivocada, i si ho estic les llàgrimes seran d’alegria immensa. Tanmateix, ho dubto tant que treballo perquè els catalans tinguem l’oportunitat de guanyar fora la partitocràcia actual, amb una regeneració real de noms i pensament. El discurs de l’actual statu quo independentista ja hem vist que és insuficient. Cal una voluntat indiscutible, immune a les constants amenaces de l’estat. Ens calen dones i homes disposats a fer la independència, no només voler-la.

A nivell internacional, com es valora el que està succeint a Catalunya?

Si em permeteu, el fet polític és irrellevant, afers internacionals d’una gravetat que fa feredat no estan sent valorats i d’altres molt menors poden acaparar portades mundials; la pregunta que ens hem de fer és: com fem valorar el que succeeix a Catalunya?
Tenim problemes importants, ja no és només el fet de les immenses oportunitats perdudes sinó la incapacitat o la no voluntat governamental de generar oportunitats igualment immenses sinó és esperant que sigui l’estat qui les generi. Continuem apuntalant l’estat com actor nuclear, continuem actuant com subalterns al poder estatal.
Davant els fets ocorreguts tenim un discurs polític pobre a nivell internacional.

L’estratègia de demanar un referèndum acordat podia al principi ser vist internacionalment com intel·ligent però, després de la
negativa contundent i reiterada per part dels governs PP i PSOE, continuar insistint a demanar un referèndum acordat es pot veure com una excusa per ‘no haver de fer’, tot i justificant el manteniment dels càrrecs.

Abans del 1oct teníem dues imatges molt ben definides i acceptades pels observadors internacionals del cas català: la de la desesperació de l’estat espanyol previ, durant i després l’1Oct i la de la determinació del poble català previ, durant i després 1Oct. Tanmateix, a l’octubre 2017 en sorgeix una tercera d’imatge: la dels polítics catalans, gens nítida, gens comprensible, simptomàtica d’una lluita que es juga dins l’independentisme al voltant de fer (pel país) sense perdre poder (pel partit), i això, resta.
A nivell internacional qui es mou bé és tota una sèrie d’actors connectats per una ideologia d’esquerres que interpreten la república espanyola segons el prisma mitificat d’autors estrangers que en certa manera els fa sentir interpel·lats a continuar aquella lluita a favor d’una espanya republicana que van perdre als anys 30. Podemos /Comuns hi veuen el rèdit, de fet, com acostuma a passar, als federalistes espanyols els hi ve la urgència republicana espanyola quan la independència de Catalunya agafa embranzida. «Quan anem en serio» -i amb això no vull dir que la situació dels presos i exiliats no sigui ni seriosa ni dramàtica- sinó que: quan el centre de gravetat de la lluita institucional per la independència deixi de ser més autogovern, deixi de ser la denuncia de l’estat, quan es deixi de mercadejar amb l’Autodeterminació, quan la prioritat sigui la independència sense eufemismes perquè per fi els polítics al poder entenen que el seu càrrec és una misèria si no honora el poble que te’l dóna fent-lo lliure, quan això passi, guanyarem. I per a que això passi, els votants han d’exigir un compromís d’independència que ara per ara continua podent-se desfer als despatxos.

Quines passes polítiques i/o diplomàtiques creus que s’haurien de fer a nivell internacional?

Cap i totes. La internacionalització no és bona ‘per se’, no tot suma. Digue’m quina agenda tens, quin objectiu et marques, el discurs que empres i quants “please, sorry i thank yous” tens a la maleta i potser recomanaré quedar-nos a casa. S’han trencat molts plats quan podíem haver estat recollint copes plenes. Un dia en parlarem amb calma…

Ara però, ens cal entendre que: no hi ha passa internacional que substitueixi les passes necessàries a fer des d’allà on s’ha de fer efectiva la independència: Catalunya.

Estem en temps electorals i escoltes dir al President de la Generalitat: «Li direm a Pedro Sánchez que no ens fa por, que no tenim por!» ok, doncs, som-hi, fem la independència. Les frases sense fets s’estan evidenciant molt curtes i el que és pitjor, no creïbles. Difícil confiar en que ‘no es té por’ quan la frase no deriva en cap acció institucional que ho demostri. El recurrent «no es pot perquè l’estat no és  democràtic» ja no ho aguanta tot.

Després ens diran com s’està fent ara amb el mandat de l’10ct: «ja se sabia que eren frases electorals i que no hi havia cap intenció formal al darrera» i davant d’aquest cinisme, alguns, ara molts, diem: Primàries – gent auto-organitzada i preparada disposada a assumir part de la responsabilitat política del país.

La crítica fonamental no deriva dels dubtes, la por o la constatació de que no es va saber què fer amb la victòria, tots són sentiments molt humans i fins que no t’hi trobes no pots mesurar-te. Ara bé, el que sí sabem i sí diem és que si mai davant un moment transcendental pel país, ens trobéssim amb por, dubtes o amb no saber què fer, el que sí faríem és deixar pas a altres catalanes i catalans, perquè en aquest país hi ha molta capacitat i ningú, ni cap govern, és el melic del món.

El que NO faríem seria no obeir el mandat del poble -que t’atorga el càrrec per portar a terme el mandat democràtic de les urnes- explicant, obligats a fer veure, que la independència no és possible per poder justificar el quedar-se en el càrrec, això és intolerable.

Tens dubtes, bé, gràcies per la feina i gràcies per deixar pas però de cap de les maneres intentis doblegar la realitat de quelcom transcendental com és la independència de Catalunya, intentant rebaixar les expectatives ‘reals’ de la gent a la teva capacitat com a equip gestor. Feu efectiu el nostre vot que és el que us dóna el càrrec i us dicta democràticament el mandat d’independència, o dimitiu. Els polítics ens han situat en la retòrica del fracàs efectiu quan tots i cada un de nosaltres som la realitat de la victòria que no té cap interès en deixar de ser-ho. Internacionalment, això és el que s’ha de fer valorar.

Ara que s’apropen les eleccions espanyoles. Ets partidària que tinguem representació al Congrés i Senat?

Catalunya no guanya perdent escons al congrés espanyol. D’acord, que tampoc guanya tenint-hi representació perquè ni la desfranquització d’Espanya que propugna el president Torra ni el diàleg sense línies vermelles del vicepresident Aragonès té a veure amb la independència de Catalunya. Tots tres partit, incloent el front republicà, parlen de l’autodeterminació com a futurible per negociar un referèndum acordat amb l’estat, desautoritzant el mandat del referèndum de l’1Oct. Per tant, el panorama és trist com a mínim.
Tanmateix, la fiscalització, el passar comptes, no és rendible d’aplicar-la justament quan mantenir la victòria independentista a les urnes és de les poques coses que encara tenim al nostre control.

Fer que guanyi l’independentisme a Catalunya en unes eleccions estatals és positiu de cara enfora, a nivell internacional, sí, però sobretot de cara els propis partits independentistes que precisament potser podrien trobar-se més còmodes amb una victòria del PSOE per allò d’anar alimentant la idea de la complexitat de Catalunya, l’eixamplar la base i teories diverses.

És un moment complicat, però no votant no els castiguem, avui, no, més aviat els alleugerem d’una responsabilitat que reitera llur deixadesa, una irresponsabilitat que pot acabar erosionant del tot unes cúpules que es troben sota l’escrutini de les pròpies bases que veuen com els partits perden origen i nord. Per veure ‘els emperadors despullats’ cal posar-los a la llum.

És possible, tal i com diuen analistes i polítics catalans, bloquejar el Govern d’Espanya?

És possible i ho acabem de fer dos cops i cal repetir-ho constantment.

Qualsevol català digne que accepta l’escó al “congreso” espanyol no pot fer altra cosa que dir No a tot, absolutament TOT, fins que no es respecti l’exercici del dret a l’autodeterminació i, per tant, al mandat que s’extrau del seu exercici:
la independència

La resta, res. El mandat de l’1Oct no és un esperit, és un fet. Al congrés dels espanyols els catalans del 1Oct han de bloquejar l’estat que no ens permet existir en pau i fer-ho en català, cada dia, sempre. Ara bé, els partits amb possibilitat de guanyar el PSOE això no ho faran, tot i així, cal fer-los guanyar, sé que és complicat, però perdre és castigar-nos a nosaltres mateixos. Només penseu que d’aquí uns anys quan es miri enrere i es constati que, tot i les victòries atorgades: 10ct, 3Oct, 10Oct, 27Oct, 21D, 30G, 28A! els polítics no van fer la independència, què lògic semblarà que finalment dones i homes lliures, professionals, independents, amb consciència de país i no de partit, amb esperit col.lectiu, entrin via primàries a les institucions del país i junts, colze a colze, fem la independència!

Ni és demagògia, ni és ‘naïfisme’, és la realitat que vindrà perquè som un gran país, ple de talent, que no es mereix ni acceptarà
cap més derrota ni abandonament per part dels actuals polítics. Fem-los guanyar, només així es veurà la necessitat d’una nova generació. Donem-nos l’oportunitat de concretar la victòria!! #CanviemElGuió

Please follow and like us:
Català, Catalunya, Primàries

Agenda de Primàries Catalunya i Primàries l’Hospitalet

Agenda de @primariescat i @primarieslh

 

Please follow and like us:
Català, Política

Notícies de l’ANC sobre les Primàries Catalunya

Notícies de l’ANC sobre les Primàries Catalunya: ”Està en marxa Primàries Catalunya, una proposta d’ANC i d’altres agents cívics de la societat civil que han impulsat llistes obertes amb una voluntat clara: aconseguir el major nombre d’alcaldies independentistes.” 🗳05-10-18.
Enllaç Aquí.

img-slider-primaries-mobil

Please follow and like us: