Català, L'Altaveu

Entrevista a Corto Maltese: “Junts X Catalunya guanyarà a Europa i ERC a Barcelona”

 

 

Seguint amb el seu #Megafilcorto, avui en (((Corto Maltese))) (a twitter @helixx85) ens dóna la seva visió de l’actualitat a Catalunya, Espanya i Europa i s’aventura a fer un pronòstic de les properes eleccions de diumenge 26 de Maig.

Creu que després del cicle electoral hi haurà una estratègia conjunta per part de l’ independentisme?

Jo crec que la estratègia comuna dels independentistes i sobiranistes, o sigui el 80% de la població a favor de poder autodeterminar-nos, ja hi és.

A mida que l’Estat espanyol vagi reprimint-nos més i més, es trobarà amb una unitat més i més sòlida i amb menys catalans i catalanes disposats a seguir sent espanyols contra els catalans, contra ells mateixos.
Si sembla que estem en un “impasse” és per la judicialització de les relacions Espanya Catalunya, que fan que pels acusats sigui més important i prioritari salvar-se que no pas la independència catalana.
Hi ha estratègia però suspesa, esperant que els dos anys de rigor de qualsevol judici demostrin que es té raó, que no hi ha delictes i que podem autodeterminar-nos.
I, si l’Estat espanyol aposta per deixar de ser democràtic, com està fent, anar a la Unió Europea, a la ONU i demanar que s’apliquin els articles que ens donen dret a autodeterminar-nos com a poble, com a nació sense Estat.
Pensem que aquests anys que se’ns fan tan llargs ocuparan mitja plana en els llibres d’història catalana: què són 12 anys en un maltracte continuat i una catalanofòbia permanent de més de 400 anys? Res, engrunes, “peanuts”, que dirien els americans…
Espanya ja ha perdut, a ella de triar com vol perdre, de mala manera i humiliada o amb estil i una certa decència…

Estem ben a prop de les eleccions del 26M. S’aventura a donar un pronòstic?

Jo crec que per a la majoria de catalanes i catalans independentistes, anar a votar no és tant votar a un partit concret sinó allà on sigui més convenient per avançar, allà on faci més mal al Règim del 78, aquesta Monarquia d’herència franquista que ens oprimeix i ens tracta com simples súbdits sense dret a vot ni a decidir ni el nom del nostre aeroport.
Just aquesta setmana hem vist entrar als presoners polítics, no tots, hi faltaven na Forcadell, na Bassa i en Cuixart, ja com càrrecs electes, com parlamentaris i senador.
És així com fem entrar en contradicció a l’Estat espanyol, als espanyols bona gent, als alts funcionaris, als que tenen família catalana.
Europa ens mira però també milions d’espanyoles i espanyols, ben farts de veure com l’única oferta als independentistes és repressió i violència policial.
Un Estat, cap Estat, pot resistir tractant malament al 16% de la seva població, empresonant als seus representants polítics, perseguint institucions, embargant a càrrecs polítics.
Espanya com Estat només té dues opcions principals: negociar la transició a dos Estats, espanyol i català, o imposar un nou franquisme 2.0 de 40 anys de prohibicions i repressió.
A Catalunya hi ha una majoria independentista i les accions espanyoles només la fan créixer.
Llavors, per les eleccions europees, sembla que votar la llista que ja és a Europa és el més encertat, però no criticaré l’opció Junqueras… les 2 opcions sumen.

La meva previsió: sortiran tots quatre, perquè és la millor solució per seguir demostrant la pèrdua de legitimitat de l’Estat espanyol. La llista guanyadora  a les eleccions del Parlament Europeu serà la de Junts X Catalunya/Lliures Per Europa i a les municipals per Barcelona en canvi serà ERC.

Si el MHP Carles Puigdemont, el VP Oriol Junqueras i els HC Toni Comín i Clara Ponsatí aconsegueixen l’acta d’eurodiputats, creu que hi haurà alguna reacció per part de les institucions europees? De quin tipus?

Al final, la gran diferència entre ara i els últims 400 anys de repressió és que tenim la Unió Europea.

Tenint en compte que som una minoria a dins de l’Estat espanyol i no tenim ni exèrcit ni armes ni moltes ganes d’enfrontar-nos així als espanyols, que són molts més, tota solució passa per obligar a la Unió Europea i la ONU a posicionar-se i imposar una solució, com ja va passar a Kosovo.

Tornem a parlar del Brexit. Les enquestes donen un gran resultat al Brexit Party el 26M, alguns analistes opinen que és la reacció al menysteniment que sovint es fa de la ciutadania. Què n’opina?

Segueixo pensant que al Deep State representat pel Financial Times i les èlits de NY, Londres i Paris no els interessa el Brexit.

Tinc tendència a pensar que el poble com a tal mana molt poc i acaben sent molt pocs els que decideixen l’evolució econòmica i política mundial.
És veritat que tant Trump com el Brexit van sorprendre al Deep State, que no s’esperava l’acció conjunta russa amb Bannon, però ara s’han posat a fer feina per recuperar el control.
Macron ja és un primer exemple de la represa del poder.
És horrorós el que està fent Macron amb els seus ciutadans però ens dóna una idea de fins a on aniran els que manen per recuperar el poder.
Per això pronostico que no hi haurà Brexit, que Trump en té per poc i que Macron acabarà imposant-se. Això és el que volen els que manen.

Cal, ens cal molt, que en el pack aconseguim afegir la independència catalana com a solució europea pel sud d’Europa, per Barcelona, per tots els inversors xinesos, russos, jueus i americans amb inversions gegants a Catalunya.

Cal que alineem els interessos d’Amazon, de Blackstone, de la Seat, dels que manen, de la França de Macron, de l’Europa que té por dels populismes i de la immigració, i que ens vegin com un aliat ferm per arreglar la porta sud-oest del continent.

La independència no ens sortirà gratis, ens caldrà deixar de ser innocents i assumir que el món funciona per interessos, no sempre explícits ni decents.

El cicle d’eleccions acabarà aquest 26M, o és del parer que hi haurà eleccions avançades al Parlament de Catalunya?

No tenim cap raó per convocar eleccions catalanes. La feina de petar-se tot el poder del PP a l’Estat espanyol s’ha aconseguit amb el tàndem Ciudadanos i Vox.

Ha calgut la creació mediàtica de dos partits d’extrema dreta i l’innombrable anant a cavall perquè la dreta es divideixi de manera suicida, deixant que l’inefable PSOE torni al poder.
Esperem que el PSOE no oblidi que no és tant que ells guanyin com que la dreta es presenta dividida en tres i bona part de Podemos i colauers s’apunten al carro sobiranista independentista d’ERC i les CUP.

Vostè sempre diu que el PSOE té l’encàrrec de portar la transició d’Espanya cap a 2 Estats. Pot explicar millor als nostres lectors aquest posicionament?

El Deep State català, que és econòmic i no pas polític, fart del PP d’Aznar, que els discrimina per catalans, quan veu que l’Estatut català no es pot reformar dins de la llei, deriva cap a posicions sobiranistes, poc a poc però sense pausa.
Creen Ciudadanos com a única alternativa per fer fora del poder i de la Corte al PP, com a Convergència 2.0 del seny, versió espanyola.
Però, a partir d’un cert moment, Ciudadanos deixa d’obeir i s’obliden que néixen amb una funció clara, la de ser el “Podemos de derechas”, en paraules d’en Oliu, del Banc Sabadell.
Un partit que a les últimes eleccions catalanes, amb n’Arrimadas com a cap de cartell, encara representava el seny espanyolista a Catalunya, a partir de no poder governar i excitat per les seves pròpies ambicions i addiccions, descarrila.
Recordo perfectament la meva mare, que és la que em transmet, sense ella saber-ho, què pensa el Deep State tranquil català, aquest que viu i treballa a Catalunya des d’abans de 1.391, quan veu als de Ciudadanos atacant i arrencant les creus grogues de Canet de Mar.
Allà el Deep State català desconnecta de Ciudadanos i aposta pel PSOE, partit amb no molta més ideologia que poder repartir carteres i sous per poder pagar hipoteques.

Això sí, un cop manin i el PP hagi sigut desallotjat de la majoria de les institucions, tenen la difícil tasca de fer entendre a l’Estat espanyol, des del Rei a la gent a peu de carrer, que Espanya com a tal ha de ser redefinida, que “lo nuestro se acabó y fue bonito mientras duró”.

Sembla que la geopolítica continua amb el moviment “d’eixos”. Afectaran aquests moviments al futur pròxim de Catalunya?

Tant Espanya com Catalunya han viscut d’esquenes al món i no estan gens connectats als grans eixos mundials. Guanyarà qui menys errors cometi, qui menys enemics acumuli.

Tenim sort perquè l’Estat espanyol té a gent com en Borrell, col.laborant activament en enfonsar el poc prestigi espanyol. Que no sigui un encàrrec a canvi de diners, a saber…

Per finalitzar, fa poc que la candidatura independentista “Eines de País” ha guanyat les eleccions a la Cambra de Comerç. Quina valoració en fa?

La victòria a la Cambra de Comerç, igual que ja està passant en les eleccions sindicals, ha sigut previsible però sorprenent per la seva majoria aclaparadora.

Ni fent trampes, reservant-se 20 de les 60 cadires pels patricis, o sigui les empreses grans i ben connectades, han aconseguit evitar que el poder quedi en mans de la majoria clara d’empresaris independentistes.
Perquè no ho oblidem, de les tres candidatures, dues eren independentistes.
El procés no té aturador. Jo recomano als i les que encara no són independentistes i/o sobiranistes, que seguin i analitzin la situació, les dades, els pros i contres i es posicioni del costat bo de la història.
Això sí, hauríem pogut començar deu anys abans a intentar controlar les institucions catalanes. Però bé, tal com deia en Sala i Martín, tot és començar…

Per que, a partir d’ara, qui podrà evitar candidatures independentistes a qualsevol institució, col·legi, òrgan de govern que vulgui ser mínimament democràtic?
Aviat el políticament correcte serà ser independentista.

I no per molt, perquè els independentistes volem deixar de ser-ho ben aviat i assumir la responsabilitat de construir entre totes i tots un nou Estat per un nació i un poble que se’l mereixen i se l’han guanyat mil vegades abans.
Si empenyem segur que tomba, tomba…

Please follow and like us:
error
Català, L'Altaveu

Fem la independència plegats o què?

Encara no segueixes @CanalRepública a twitter?

 

(((Corto Maltese))): “Espanya actua defensant-se, a la defensiva, no pas pro-activament, creativament i amb voluntat de seduir. Per això, l’Estat espanyol ha perdut. No pas perquè els partidaris independentistes hagin guanyat, que encara no, sinó perquè Espanya s’ha desautoritzat com a institució política de cara als seus ciutadans.”

 

En (((Corto Maltese))) (a twitter @helixx85) ens explica unes quantes coses més sobre la situació actual entre Catalunya i Espanya i de les repercussions que pot tenir el Brexit per a la democràcia.

 

 

 

Quina opinió tens sobre la tant reclamada unitat dins l’independentisme? Creus que tot l’independentisme comparteix els mateixos objectius?

La unitat, tot i que necessària en els temes bàsics, en aquest cas, ser independentistes, no s’ha de tornar una obsessió a qualsevol preu.
No podem pretendre ni seria bo tenir un país, aviat un Estat, amb un partit únic o una única manera de veure les coses.
A més a més del conflicte nacional entre Catalunya i Espanya, tenim altres conflictes tant o més importants com la lluita de classes, és a dir, ser ric o pobre, i les polítiques a decidir per resoldre els problemes socials que tenim, individualment i en grup.
Com Estat haurem de decidir quin país volem ser, més o menys liberal, més o menys socialista. Ens podem inspirar en diversos models de país i cadascú de nosaltres té una idea de país ideal que caldrà confrontar amb la realitat.
Aquest dies passats amb el conflicte del taxi i les VTC heu pogut llegir comentaris d’independentistes a favor i en contra d’uns i altres. Arriba un moment en que la gestió de recursos escassos, que és sempre l’economia, obliga a decisions polítiques, és a dir, els guanys d’uns són les pèrdues d’altres en base a un ideologia política.
Per tant, deixem-nos de partits únics i que cadascú defensi el seu model de país.
Només des de una base àmplia de persones arribarem a ser Estat. Ens cal la gent de la CUP, la gent d’ERC, la gent de Junts x Catalunya i La Crida, els de l’ANC i Òmnium i els que no voten mai i no són de cap partit.
La Crida hauria pogut ser alguna cosa més enllà del que acabarà sent? No gaire, des del moment que no ha sigut capaç d’atreure al públic de les CUP i/o d’ERC, excepte comptades excepcions.
Deixem que la Crida serveixi per reconstruir l’espai de centre-dreta, competint amb l’espai de centre-esquerra d’ERC, i serem un país normal.
Així, cal completar l’arc parlamentari independentista, cobrint tot l’espectre, des de l’esquerra (CUP), centre-esquerra (Comuns Sobiranistes i ERC), centre-dreta (ERC i JxC i Crida) i dreta (MIC).
Perquè no ho oblidem mai: si el model d’Estat que proposem és d’èxit i engrescador, atraurem al 20% d’indecisos i serem majoria clara. Sinó, no serem mai res majoritari!
L’avantatge de voler resoldre el tema de la independència des de diferents òptiques és que tenim més probabilitats d’èxit col·lectiu. O sigui, junts en uns mínims i separats en la batalla política, sembla el més encertat.
No crec que a hores d’ara hi hagi gaires independentistes que hagin deixat de ser-ho, perquè, realment, no hi ha alternatives viables atractives al projecte independentista.
Espanya utilitza tota la seva força i la seva repressió a torpedinar el moviment independentista, en un moviment de defensa de la santa unitat espanyola però no es mostra amb empatia i oberta a canviar.

 

Espanya actua defensant-se, a la defensiva, no pas pro-activament, creativament i amb voluntat de seduir.
Per això, l’Estat espanyol ha perdut. No pas perquè els partidaris independentistes hagin guanyat, que encara no, sinó perquè Espanya s’ha desautoritzat com a institució política de cara als seus ciutadans.

 

Espanya ja no ofereix el projecte engrescador i de seguretat (jurídica, física, econòmica) que tot Estat ha d’oferir als seus ciutadans. Ser català avui en dia dins de l’Estat espanyol no és segur, per no dir que és perillós per la integritat física i econòmica, vegeu sinó el discurs del Rei V “palito” del 3 d’octubre o la ràtzia contra catalans d’ara fa poc.

El judici als presos polítics començarà en breu. Com l’hauríem d’encarar?

Els presos polítics estan jugant un paper molt més important del que a vegades creiem en tot el procés cap a la solució amb 2 Estats.

Sense presos polítics, exactament, què estaríem explicant al món sobre el que ens passa a Catalunya? Ens hauríem quedat sense grans arguments més enllà de l’espoli fiscal continuat i de tot tipus de lleis contra Catalunya.

 

És per això que crec i dic, que tenir presos polítics és una sort, una carta guanyadora de cara a fer entendre a l’opinió mundial que Catalunya té un problema de colonialisme des de fa segles, de maltractament continuat i, per tant, té dret a exercir el seu dret a l’autodeterminació com a poble tal com està reconegut a les Nacions Unides. El que se’n diu en argot jurídic i de drets humans, la famosa “Causa Justa”.

 

Penseu que fins el primer d’octubre de 2017, l’opinió pública mundial, la gent del carrer, els periodistes i corresponsals, ens veien com una regió rica i simpàtica on s’hi menjava bé, s’hi ballava bé i on feia bon temps.

Ens calia el primer d’octubre i fer caure a Espanya en el seu parany violent, ens calia el Rei atacant-nos i ens calien tant la presó com l’exili dels nostres electes polítics independentistes.

D’aquesta manera estem aprofitant tota la por espanyola a perdre’ns i la seva reacció virulenta i violenta per portar-los allà on volem: que perdin la partida i nosaltres guanyem.

Per això, el Govern de la Generalitat no ha obert les presons, perquè tenim més a guanyar amb un judici indecent retransmès en directe a totes les TV del món.

Recordeu “l’affaire Dreyfus” de França, que va fer entendre als francesos que eren antisemites, tot i no ser-ne conscients? Doncs aquest judici farsa servirà perquè els espanyols entenguin que són catalanòfobs i que tenim dret a ser lliures. També perquè la resta del món entenguin que així no podem continuar.

Igual que la Segona Guerra Mundial va acabar amb la “Declaració de Balfour” i la constitució de l’Estat d’Israel, d’aquest judici sortirà la solució política imposada a Espanya de deixar-nos autodeterminar i, si hi ha majoria independentista, ser Estat lliure català, en forma de república o no.

Jo no descartaria el manteniment de la Monarquia amb un pacte estil Commonwealth, de manera que així el Rei fill seguiria jugant el rol del seu pare, a saber, comissionista del “Deep State” català a la “Corte” de Madrid i resta del món.

És qüestió de temps que li expliquin la pel·lícula al fill ruc V “palito” i aquest entri en raó, per no acabar a l’exili. No sé vosaltres, però jo prefereixo Estat independent en forma de monarquia a compartir amb Espanya que no Comunitat Autònoma dins d’una Espanya republicana.

El Rei és una gran carta a jugar, ja que pel seu propi interès ens pot ajudar.

Sovint hi ha la percepció que l’estratègia exili i l’estratègia presó no és la mateixa. Què en penses?

El problema principal de ser a la presó és que l’accés a la informació el tens esbiaixat i d’aquesta manera no pots formar-te una opinió del que està passant realment a fora. A més a més de la falta de llibertat i d’informació, hi ha un problema afegit, que ningú en parla, que és el de no poder treballar i guanyar diners.

Si ets a Suïssa com l’Anna Gabriel o la Marta Rovira, pots trobar una feina, pots dormir a casa amb els teus, pots fer vida normal, pots pagar el lloguer de la hipoteca. Com ho fan els familiars dels presos polítics amb un sou menys a casa? Pensem-hi!

De fet, jo ho penso i ja sé la solució. Els posen a llistes electorals per assegurar-los uns ingressos des de la presó.

Perquè, la veritat, com europeus, tant i fa viure a Barcelona a “Génève” o a Brussel·les!

A l’exili són lliures, a la presó no. Això condiciona molt la forma de veure la vida i la presa de decisions. El sacrifici està desequilibrat i és el que provoca bona part dels conflictes entre els partits independentistes. És pura estratègia espanyola per dividir-nos, no caiguem en el parany!

Uns tenen pressa per treure’ls de la presó, els altres en tenen menys.

Creus que hi haurà un nou referèndum d’autodeterminació a Catalunya sota l’empara d’organismes internacionals com l’ONU?

L’única solució viable i efectiva per resoldre el conflicte de mala convivència de dues legalitats a territori català és un nou referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

A alguns i algunes ens farà ràbia que ens obliguin a repetir un referèndum que ja hem votat. Només tindrà sentit tornar-hi si ve imposat des d’instàncies superiors, a saber, l’ ONU, i amb condicions clares per a la implementació del seu resultat.

Des que Espanya va decidir carregar-se el nou Estatut de Catalunya, que regia la relació entre les dues legalitats a Catalunya, l’espanyola i la catalana, a partir dels seus respectius parlaments, no tenim un marc jurídic normal.

Per això, davant d’aquesta forma de funcionar sense equilibri entre legalitats, que acaba sent una imposició continuada per part de l’Estat espanyol i l’aniquilació de la majoria de lleis aprovades pel parlament català, els catalans i catalanes han optat majoritàriament per decantar la balança, trencant amb la relació de subordinació a la legalitat espanyola.

I quan dic la majoria de catalans no només parlo del poble famós, sinó dels poders fàctics catalans, els que realment decideixen cap a on anem, el poc anomenat “Deep State” català, econòmic més que polític.

Per això podeu recordar com s’enfada en Valls, jacobí fracassat i francès d’adopció, cada vegada que descobreix com l’utilitza el “Deep State” català per fer el paperot contra la independència quan en privat hi estan a favor.

 

És un tema de números: al “Deep State” català no li interessa perdre el que li queda de quota del mercat espanyol, però també entén que deixar de ser una colònia espanyola i els 16.000 milions evaporats anualment li aniria de meravella per créixer.

 

Estan obligats a seguir jugant a la “puta i la Ramoneta”, per intentar seguir guanyant en tots els escenaris. Al final, no queda més remei que crear seus paral·leles a Madrid per gestionar el mercat local espanyol, i deixar les seus catalanes per a l’expansió internacional.

Per això, l’Estat espanyol està desesperat, perquè les seves elits madrilenyes eren catalanes i ara són independentistes, si no de cara a la galeria sí en privat i amb les seves accions.

Igual que van perdre cada país de Sud-amèrica perquè les elits espanyoles van fer-se amb els indígenes, ara Espanya no té manera de fer que ens quedem, si no volem.
Només amb un número important de sipais, altrament dits botiflers, és a dir, catalans venuts o comprats per treballar en favor de l’Estat espanyol i contra la legalitat catalana, Espanya podria evitar l’inevitable. I no els troba.

Catalunya s’ha preparat a fons per a ser independent, amb organismes i institucions com l’ANC, Òmnium o el Diplocat i ara Espanya es troba davant d’uns fets irreversibles.

Ara m’esteu llegint i dubteu. Què diu, aquest boig! D’on surt, aquest dient això?

Imagineu-vos que sou Espanya i no voleu perdre Catalunya. Faríeu el que esteu fent? Us comportaríeu d’aquesta manera? No!

 

Espanya es comporta sabent que ha perdut i intenta arreplegar la coberteria de plata i el rellotge de paret de la tieta, arrasant amb tot, quedant-se amb els mobles, posant traves, dificultant el procés, fent el paperot de cara a la galeria dels seus ciutadans i votants.

 

Per això, va forçar a les empreses catalanes a moure’n la seu, en el fons pensaven, ja que se’n van almenys ens quedem amb La Caixa. Però ni així, “game over, Spain”.

Sempre has dit que el “Deep State” català està favor de la independència. Després del moviments geoestratègics mundials, creus que el DS internacional està interessat en una Catalunya independent?

El problema principal d’Espanya i de Catalunya és la desconnexió de la resta del món. Hem viscut al marge de la modernitat i de la història d’Europa, com si fóssim Àfrica. Recordeu allò què deien de que “África empieza en los Pirineos”, doncs portem anys intentant que deixi de ser així però encara ho és, en part.

Us poso un parell d’exemples que il·lustren el que dic: pregunteu-vos a vosaltres mateixos si sabeu què significa la paraula “Shoah” o què es celebra el 8 de Maig.

Si sabeu la resposta a les dues preguntes ja esteu a Europa. Sinó, seguiu a Àfrica, mentalment. Ara penseu quina part de la població espanyola segueix tancada en ella mateixa, mirant-se el melic i els Reis Catòlics.

En aquesta crítica incloc a Catalunya, encara que, evidentment, estem millor.

A Catalunya sempre hi ha hagut unes elits econòmiques obertes al món, lligades a la Revolució Industrial i l’accés al coneixement.

El problema és que si a Catalunya el pes d’aquestes famílies “Deep State” ha acabat sent determinant en la configuració de país, això que en diem la Societat Civil, a nivell espanyol ja és una altra cosa.

És cert que el “Deep State” català hauria pogut intentar més i/o aconseguir que tota Espanya es desenvolupés mentalment, es connectés a la resta d’Europa, però ha estat impossible.

De fet, amb prou feina hem aconseguit connectar a Catalunya al món.

 

Llavors, el “Deep State” mundial sap i coneix al “Deep State” català i el pensa ajudar en la seva aspiració nacional? Com sempre, si li compensa, si li surt a compte, si en treu profit. El món funciona per interessos, és primordial que Catalunya deixi clar que hi ha molt a guanyar venint a Catalunya i deixant-nos ser lliures. Cal veure quines són les pors i els enemics declarats d’Espanya i insistir-hi molt.

 

Que Espanya va expulsar els jueus i els àrabs i tenen una por ancestral al “complot judeo-masónico”? Doncs viatges regulars a Israel, obertura de seu a Jerusalem, intercanvis culturals, econòmics, el que sigui.

Que Espanya té un complexe d’inferioritat amb França com a veí superior en tot? Doncs seguir amb el que s’està fent, entrar a la “Francophonie”, afavorir el francès a les escoles i tot tipus d’intercanvis.

Que part de les antigues colònies tenen mala relació amb Espanya? Doncs ser molt amics d’Argentina, de Veneçuela, de Cuba, de Xile, tota Llatinoamèrica.

Digues-me de què tens por i te la fotré!

Es suposa que en els últims anys la feina del Diplocat i d’altres institucions ha sigut la de connectar amb el poder mundial i explicar què volíem fer.

Però potser han dedicat més temps a voler demostrar que teníem raó i no tant a oferir beneficis i parlar de l’ interès d’una Catalunya independent.

Jo crec que s’ha fet, però no tant des de l’òrbita política visible i sí des de les empreses i les famílies que ens dirigeixen. Mireu sinó, la quantitat ingent d’inversions que arriben a Catalunya… saben cap a on anem i es volen posicionar abans que siguem massa cars.

Perquè, no ho oblidem, el m2 a Barcelona segueix valent la meitat que a París i un 25% del que pugui valdre a Londres o San Francisco. A pocs llocs del món hi ha una oferta tant gran de llicenciats amb idiomes i ganes de treballar i uns costos de producció tant barats.

Actualment hi ha una aposta clara d’alguns països per menys democràcia i més autoritarisme que gran part de la seva població accepta. És el cas d’Itàlia, per posar un exemple. Com quedarà ressituada Europa dins d’aquest nou marc: autoritarisme vs democràcia?

Europa i els Estats Units porten tancant fàbriques i unitats de producció des dels anys 80. Va ser la gran troballa per augmentar el nivell de vida dels seus ciutadans, enviar la producció a la Xina, baixar costos i així pujar el nivell de vida.

El problema és que a mesura que la producció es movia a la Xina, també se n’hi anava la recerca i desenvolupament. A més a més, les fàbriques occidentals començaven a tancar les seves portes i augmentava l’atur.

Amb l’augment de l’atur, les possibilitats de consumir productes més barats asiàtics deixava de compensar, perquè les pèrdues lligades a la fi de bona part de la indústria occidental eren superiors.

Itàlia és un exemple dramàtic d’indústria europea, innovadora i creativa, familiar i flexible, que s’ha trobat atrapada entre dos monstres: la Xina i Alemanya.La Xina, amb les seves tirades de producció llargues a preus molt baixos. Alemanya, amb la seva eficiència i compartint moneda, l’euro, amb una Itàlia massa acostumada a devaluar la seva lira per seguir venent i competint amb alemanys i suïssos.

No ens som molt conscients però a hores d’ara ja tenim un munt d’europeus guanyant menys diners mensualment que els seus equivalents xinesos.

 

Com deien en una pintada a Benasque, al Pirineu aragonès: “Delegar el poder es perderlo”. Hem cedit la nostra indústria a la Xina i ara o ens reinventem i som capaços de produir de nou, o impaguem el deute a la Xina o estem abocats a uns nous anys 30 violents, perquè hi ha una majoria d’europeus que té por de passar gana, ells o els seus fills.

 

I no oblidem que els europeus, quan tenim por de passar gana, muntem merders importants. Mireu sinó, el que està passant a França amb les armilles grogues. Reivindiquen arribar a final de mes, menjar, poder anar de vacances, poder anar al dentista, poder educar als seus fills.

El problema és que tornar a obrir fàbriques és lent, encara que en Trump intenti fer-ho per la via ràpida i dràstica, taxant les importacions xineses.

Posem-nos-hi quan abans millor; això hauria de ser la prioritat absoluta.

I no cal que siguin fàbriques tipus “start up”, no, poden ser fàbriques tèxtils, de sabates, de taules i cadires, hem de tornar a fabricar el que ens calgui, evidentment amb la millor tecnologia però fabricant nosaltres.

Si aneu un dia a Suïssa, veureu que es fabriquen des de les pastanagues fins els coixins, van menys a la Universitat, inverteixen més en Graus de FP i són autosuficients.

Si a “UK” no es respecta el resultat del Brexit, quina creus que podria ser la repercussió per a un dels països amb més tradició democràtica i, de retruc, per a la resta?

Jo no parlaria de no respectar la voluntat democràtica del Regne Unit en el referèndum sinó de repetir-lo, per confirmar dita voluntat.

El “Deep State” no vol el Brexit, per això jo crec que no tirarà endavant. Es repetirà el referèndum i la colla del Financial Times posaran tota la carn a la graella per parar-lo.

Al final el que demanava el Regne Unit era d’un cert sentit comú: que no tots els europeus pobres anessin a Londres, on el model liberal d’èxit creava milers i milers de llocs de feina.

Arreglaran aquest tema i una parell de temes cosmètics de cara a la galeria i Brexit “game over”, també!

El Brexit ve, com els extremismes a Itàlia i Andalusia, com a resposta a la falta de feina, la falta de futur, perquè tot ens ve produït de la Xina. La riquesa avui en dia ja no va lligada al sou sinó als béns immobles, i això no és sostenible.

A nivell europeu, tots els avantatges de tenir l’euro van al país més eficient, Alemanya, que fent pinça amb la Xina, remata a totes les fàbriques europees no alemanyes.

 

El Brexit ve a dir: Alemanya, sabem que ens estàs conquerint econòmicament i, nosaltres, anglesos, no hi estem d’acord. Per això preferim sortir-ne i orientar-nos cap a una política econòmica pròpia amb els USA i la Commonwealth.

 

Tot i així, crec que el Brexit servirà per renegociar amb Alemanya i no caldrà que es faci realitat. Això sí, els grans perdedors del Brexit no serien pas els britànics sinó nosaltres, els de l’Europa continental.

El Regne Unit és l’únic contrapès a Alemanya. Sense el Regne Unit seríem massacrats i esclavitzats definitivament pels alemanys.

Per això, jo crec que per poder ser independents cal resoldre el no Brexit, les armilles grogues a França i el Trump als USA. Catalunya no deixa de ser un problema més d’aquests nous anys 30.

El desordre mundial ens pot afavorir si som capaços d’aprofitar el “momentum” famós, o just al contrari.

Si Catalunya no acaba fent efectiu el mandat de l’1O, i “UK” tampoc, seria el tercer país (Grècia) en no aplicar al resultat d’un referèndum teòricament vinculant. Estem devaluant la qualitat democràtica al menystenir el vot dels ciutadans i ciutadanes?

 

La democràcia viu moments complicats, perquè econòmicament no estem bé. Per sobre de la democràcia hi ha sempre els diners, que fan i desfan com més els hi convé. Democràcia sí, sempre que votem el políticament correcte.

 

Fixeu-vos sinó en França. Mentre eren manifestacions normals, la policia deixava fer, era tolerant i pacífica. En el moment en que els armilles grogues han deixat clara la seva voluntat de fer caure la República francesa i en Macron, la policia s’ha tornat ultra violenta i sense pietat.

En el moment en que els independentistes decidim votar contra el Rei i Espanya, apareix la violència inevitable per protegir els privilegis dels que manen.

Un Estat no deixa de ser com un ésser viu. En el moment en que es sent atacat es defensa amb tots els recursos que té a l’abast, que són molt, per no dir infinits.

Crec que en el cas català, el “Deep State”, després de fer proves amb Ciudadanos per desallotjar a un PP corrupte i que ja no volia l’Espanya definida en la transició, a saber amb un “Deep State” català (i basc) controlant-ho tot a Madrid, aposta pel clàssic i confiable PSC-PSOE.

Sempre que ha calgut prendre mesures impopulars com ara entrar a l’OTAN, tancar les mines i les drassanes i fer reformes laborals, ha sigut el PSC-PSOE i la seva manca de moralitat, com a fals partit d’esquerres, qui ha sigut l’encarregat de portar les mesures a terme.

 

Durant el mandat del Sánchez, el primer President espanyol que parla anglès, és a dir 2018-2020, hauríem de transitar al model de dos Estats, amb la supervisió de l’ONU i la UE.

 

Veurem coses que no entendrem i molt teatre però el resultat serà l’esperat i serem independents, però deixant lligat el mercat espanyol en favor del “Deep State” català, que ho vol tot, ser independents i seguir manegant a Madrid de la mà del reietó i la seva ex (quan es separin).

Visc a la República Catalana des del 27 d’Octubre de 2017 i unitat!

Corto Maltese
@helixx85

Please follow and like us:
error
Català, L'Altaveu

Quo vadis, Catalunya?

Encara no segueixes @canalrepublica a Twitter?

corto

Hi ha fils de Twitter que tenen un principi, però no sempre un final. Això és el que passa amb les piulades d’@helixx85, conegut en aquesta xarxa social com a Corto Maltese. Aquest nou article segur que no deixarà ningú indiferent. Gaudiu amb la lectura!


Ho hem tornat a fer: hem omplert la Diagonal amb més d’un milió de persones motivades, alegres i conscients del moment important que vivim. El poble, la gent, hem fet la feina!

Continue reading “Quo vadis, Catalunya?”

Please follow and like us:
error
Català, L'Altaveu

Corto Maltese: “Catalunya és una zona molt llaminera per a totes les potències mundials”

corto
“La burgesia catalana ha fet el pas de la independència, i no hi ha marxa enrere”

Hi ha fils de Twitter que tenen un principi, però no sempre un final. Això és el que passa amb les piulades d’@helixx85, conegut en aquesta xarxa social com a Corto Maltese. I és que aquest personatge es va fer conegut al món virtual arran d’haver perdut la feina (des del 27 de febrer ho té fixat al seu perfil) i pel seu fil inquietant i inacabable #MegaFilCorto. Aquí és on parla de les seves relacions amb l’anomenat deep state (DS) català. El seu pseudònim té l’origen en el nom del còmic d’Hugo Pratt, amb el qual se sent molt identificat. A Canal República l’hem conegut… és una bona persona i lliure molt lliure! Gaudiu de la conversa.

Què és o qui forma el DS o deep state?
El concepte deep state ens arriba dels Estats Units, però fins fa poc ni es feia servir ni s’entenia ben bé què era. A través de sèries com House of Cards la gent acaba fent-se la idea que darrere de les decisions polítiques i econòmiques d’un país hi ha poques persones i poc visibles que decideixen molt. En el cas català ja teníem un concepte semblant, que era la burgesia catalana. Ambdós conceptes són emprats amb una barreja d’odi i admiració, amb unes ganes de saber “realment” què i com passen les coses.

I quin és l’origen en el cas català?
Pertànyer a la burgesia catalana és un tema històric, encara que avui en dia la capacitat d’influir d’aquesta s’ha diluït força. Catalunya i, per extensió, Espanya, és una anomalia europea, amb potents burgesies locals. A cada poble hi ha els cacics, els burgesos, els terratinents. A diferència de l’Europa més avançada, on les empreses s’han professionalitzat, s’han fet grans i es financen als mercats de capitals, a casa nostra insistim en el model de fa dos segles, o sigui empreses familiars de mida més reduïda i que perduren en el temps. Pel cas concret espanyol i català, el que jo anomeno Deep State català (i espanyol) serien les grans famílies burgeses de Barcelona.

Continue reading “Corto Maltese: “Catalunya és una zona molt llaminera per a totes les potències mundials””

Please follow and like us:
error