Optimisme? No cal. Anem bé

 

(Photo by Dan Kitwood/Getty Images)

Per Marc Martínez, Alerta Republicana, @alertatrollcat

Fa uns dies vaig veure i escoltar un home, Josean, ex-etarra que va passar 22 anys a presó per assassinat (militava a l’organització ETA), al Preguntes Freqüents de TV3 donant el seu punt de vista individual sobre la situació del conflicte basc amb l’Estat al País Basc i la fi d’ETA. I també, és clar, sobre el conflicte català amb l’Estat a Catalunya. Quan se li va preguntar com comparava com es va dur a terme el conflicte basc (per la via armada) i com s’està fent en el cas català (democràtic i per la via de la Pau), va dir això:

“Pues la verdad se me han removido ciertas convicciones al ver como lo estáis haciendo los catalanes. Si lo que me preguntas es que si prefiero la vía de acción catalana, y esto es la primera vez que lo digo, te respondo que sí. Ojalá el pueblo vasco hubiera sido como el catalán, tan paciente y pacífico, y se hubieran hecho las cosas de forma diferente a como se hicieron. De verdad que sí.”

Estic convençut que ens en sortirem? No. Sé que n’estem sortint i que ho estem fent bé. No és una qüestió de si anem bé, això és una evidència, com dèiem sempre a casa, com una casa de pagès. Per tant no cal ser optimista, només realista. Us ho explico amb fets i dades. Només cal veure què passa i on, tant del cantó català com del de l’Estat.

Per una banda, tenim un Estat desfermat i sense cap tipus de clarividència més enllà dels seus propis nassos. Un Estat que per poder guanyar batalles (i per ara ben poques de les importants) ha de fer un sacrifici brutal i pagar un preu que mai podrà tornar: mutilar la Democràcia. Cada vegada que l’Estat fa un pas endavant en el seu pla de suprimir-nos ha d’escapçar un xic més el seu propi Estat de Dret.

Ara us pregunto: Si l’Estat tingués la raó, si disposés d’eines democràtiques per combatre el sobiranisme català, si pogués fer quelcom dins el marc legal, no creieu que ho faria, en comptes de donar la imatge que dona arreu del món? Per tant, l’Estat no se’n sortirà. El que costi demostrar-ho i desmuntar-ho no ens ha de fer patir gaire, més enllà de no defallir en què es produeixi i arribi el dia en què paguin pel que ens estan fent.

Per una altra banda tenim a una societat, un Poble, que es mereix tot el que es proposi i més. I permeteu-me exposar aquí la famosa i tan usada dada del 47%. Potser pels que estem acostumats a fer servir les matemàtiques ens és més fàcil veure-hi l’error o trampa d’aquesta dada quan es fa servir en un context que no és el correcte. Prenguem com a punt de partida que qui la fa servir és l’unionisme, i ho ha fet tan bé que fins i tot part de l’independentisme se la creu. Ja només per això hauríem de veure que no és més que un relat del ‘mediastorm’ espanyolista.

Fem un exercici senzill de sumes i restes?
El 47% està basat en un marc de partits, escons i formacions parlamentàries, NO en un referèndum constituent i vinculant. Recordeu l’1O? És clar, com oblidar aquell dia. Però em refereixo a les dades d’aquell dia. Són aquestes:

• 2.286.217 votants
• 2.044.038 Sí
• 177.547 No
• 670.000 vots confiscats

Quedem-nos amb aquestes dades, les que són demostrables i reals. Posem els 670.000 vots confiscats en joc? Som-hi. Si assumim que la proporció d’aquests vots es regeix pel mateix percentatge dels que sí que es van comptabilitzar (90% Sí i 7% No) tenim que el bloc del Sí augmenta en 603.000 i el No en 46.900. Per tant:

• Sí: 2.889.217
• No: 224.447

Això tenint en compte només el vot independentista, majoritàriament, ja que són els que van sortir a votar (i defensar les escoles). Això és important, molt important, espero que no hagi passat per alt la dada 2.889.217.

Ara fem un salt al 21D, tot i que allò va ser una votació de partits, escons, forçat per l’Estat i amb la campanya electoral unionista més manipulada que es recorda. Només vull recuperar una dada d’aquell 21D. El vot republicà (diguem-ho com és, el vot sobiranista i de trencament amb l’Estat espanyol) va créixer en més de 110.000 vots. Us sembla que posem dins del marc de referèndum aquesta dada? La suma és ben clara. Ja estem en els 3 milions de vots pel Sí. Plantem-nos aquí una estona (més endavant continuaré amb més dades senzilles) i fem una primera valoració d’aquestes dades. Si la població activa que pot votar (el cens) és d’uns 5,5 milions de persones, algú em pot dir què representen els 3 milions de votants del Sí? Ja us ho dic ara: 54,5%. Però anem més enllà (de veritat que es pot i aquí continuo amb les dades promeses abans). Coneixeu d’algú que essent de Comuns, Podem, fins i tot PSC, no va sortir a votar el 1O però que si hi hagués un referèndum constituent i vinculant votaria Sí? Sembla una pregunta capciosa, però no ho és.

Deixeu-me contestar a mi primer: jo en conec més d’un i més de dos. Penseu que en una Catalunya independent, constituïda com a República (que és el que molts Comuns, Podem i PSC defensen sempre i pel que solen criticar als seus propis dirigents quan no compleixen amb les bases) també hi haurà cabuda per formacions socialistes, activistes d’esquerra i fins i tot de dreta. Per tant, hi ha gent que primer de tot voldrà no dependre més de l’Estat Espanyol i no patir més el seu ofec i repressió, i aquest és un desig del Poble, tant si votes partits sobiranistes o no en unes eleccions de partits.

Però no cal ser ultra optimista si no voleu. De fet, sense ser-ho ja tenim un 54,5% de previsió realista del vot pel Sí. Us sembla si assumim de la massa votant no sobiranista un vot del Sí d’entre un 2% i un 6%? Doncs ja tenim que el vot del Sí aniria entre el 54,5% – 56,5% – 60,5%. Estic exposant el cas pel 100% del cens però com menys participació de gent votant més creix el percentatge del Sí.

Això és el que l’Estat sap. I no només això, sinó que cada any augmenta la dada, per si sola, per sentit comú, perquè la gent vol Democràcia i ser cada cop més participativa d’Ella. Això és el que propicia tanta repressió de l’Estat. No és que tinguin por de ser vençuts, és que ja se saben vençuts i de l’única manera en la qual no poden lluitar: la sobirania del Poble.

Algú dirà “No tens en compte que algú del Sí es passi al No, de la mateixa manera que tens en compte aquest 2%-6% de vots del Sí provinents de Comuns, Podem i PSC”. En cas de ser així, entendria que algú es passés al No per la por a l’Estat. Tinguem clar que usen la por perquè no tenen res més. En cas d’haver-hi un referèndum constituent i vinculant, el factor por desapareix i, sincerament, no crec que ningú del Sí es passés al No. I si es donés el cas, seria un percentatge menyspreable pel resultat final.

Algú més dirà “Només parles del vot del Sí, no has fet cap estudi del vot del No”. Permeteu-me l’acudit en contestar. “És que no vull fer mal a l’unionisme plantant-li les dades davant els morros”. Però d’acord, fem-ho ràpidament. Suposem una participació molt alta, d’un 90%. Això deixa el cens en uns 5 milions de votants. Sabem que el bloc sobiranista, el vot del Sí, sortirà a votar com sempre ha fet, totes i tots, uns 3 milions de sobiranistes. Això fa que la dada principal parteixi no d’un 54,5% sinó d’un 60,6% a favor del Sí (a més podem afegir els petits percentatges esmentats abans i anar a una quota que va del 60,6% al 67% a favor del Sí). I això ni tan sols vol dir que el No tindria un 33% – 39,4%, no. En tot el que no és Sí també hi ha els vots en blanc i nuls. I aquesta proporció es compta com a favorable a la majoria. Si comptem un vot en blanc o nul del 2%-5% (a restar del No, ja que està en minoria) tenim que els unionistes treurien un 28% – 34%. Vaja!, quasi el que avui dia és representatiu en vots si sumem PP i C’s a les eleccions del 21D, per tant podeu veure quina és la realitat que defensa Inés Arrimadas en el seu discurs tergiversat.

Segur que més d’un també dirà “A mi això em sembla massa optimista, massa irreal, de ben segur que hi ha factors que fan que no sigui tan alt el percentatge del Sí”. D’acord, doncs partiu del meu 60% Sí – 40% No (ja redueixo jo mateix el meu optimisme) i apliqueu els factors que vulgueu. Si algú és capaç de demostrar amb dades que se li pot donar la volta, jo mateix el convido a una paella de marisc a la Costa Brava. Sobretot s’ha de tenir en compte que a menys participació més creix el percentatge del Sí. Això és un fet (fins i tot demostrat el 21D), ja que sabem quants Sí que sortirien a votar.

Tornem a la situació actual. De fet tot el que he exposat abans és la demostració de per què l’Estat ens colla tant i, sobretot, perquè no permetrà mai que es faci aquest referèndum. Tampoc compteu gaire en què vingui “imposat” d’Europa, no els convé a l’Europa dels Estats indivisibles. El que sí que vull que entengueu és el següent: QUAN ALGÚ US VINGUI AMB LA CANTARELLA DE QUÈ NO SOM PROUS ELS QUE VOLEM LA REPÚBLICA, JA SIGUI UNIONISTA, JA SIGUI (TU JA M’ENTENS), TINGUEU CLAR QUE US ENGANYEN I, O NO US VOLEN DEIXAR AVANÇAR, O ESTAN CAGATS D’AVANÇAR. No espereu que els polítics ens construeixin la República. L’estem fent ja fa temps el Poble.

Per acabar vull que feu una reflexió. Essent com és que cada cop el moviment català desperta més simpatia entre altres societats (espanyoles i estrangeres), que desperta més adhesions d’altres països, però ep!, ja sé que mai seran suports efectius fins que nosaltres no donem el pas, no creieu que ja és hora d’una vegada per totes de fer que els nostres dirigents (tots junts, o ja hem begut oli) facin el pas definitiu, desobeeixin i desobeïm, fem efectiva la República (guanyada en urnes ja ho està, proclamada ja ho està, recolzada en escons ho està) i que comencin a caure’ns els reconeixements que tant esperem i desitgem?

Si esperem que ens la facin els altres, ens passarem 300 anys més desitjant quelcom que de fet ja és nostre i tenim a les nostres mans. Si fins i tot els bascos ho saben i ho veuen, potser, més clar que molts de nosaltres.

Salut i República!