Erika Casajoana: “Espanya es troba en el nivell més baix d’influència a la UE des del seu ingrés el 1986”

erika casajoana

Avui parlem amb l’Erika Casajoana (a Twitter @ecasajoana). Té un mestratge en relacions internacionals per la Columbia University i també en estudis europeus. És llicenciada en Dret per la UAB. Actualment exerceix com a consultora en comunicació pública i és “lobbista” al Parlament Europeu. Imparteix classes a la UOC i a l’Escola Superior de Relacions Públiques (ESRP) adscrita a la UB. Milita a CDC i és vocal de la Junta de la Fundació Persona i Democràcia-Joaquim Xicoy. Resideix a Brussel·les. Hem parlat amb ella just abans de la presa de possessió del nou govern de Catalunya. No us perdeu les reflexions i la visió des de dins de Casajoana.

El referèndum de l’1-O va canviar la percepció que tenia Europa del conflicte català, però va decidir no prendre partit, per què?
D’entrada, hi ha moltes “Europes”. Hi ha les institucions, els Estats membres i les opinions públiques. Sobre les institucions, cal repetir un cop més que la Unió Europea és un club d’Estats, i es comporta com a tal. No vol immiscir-se contra els Estats en llurs assumptes interns. La Comissió no pot intervenir formalment al conflicte si ambdues parts no li mostren que ho volen.

Espanya té molt de pes a la UE, i fa servir la seva influència sense complexos. Només cal veure certes declaracions d’ens europeus, semblen directament dictades des de Madrid. Això s’estén als grans partits europeus com el Partit Popular Europeu i el Partit dels Socialistes Europeus. Tot i això, al Parlament Europeu hi ha la Plataforma de diàleg UE-Catalunya, amb desenes de diputats.

Sobre els Estats, sí que hi ha governs que han parlat amb claredat a favor dels drets democràtics i fonamentals dels catalans: Bèlgica, Eslovènia, alguns bàltics i fins i tot Luxemburg. Fora de la Unió, Suïssa. A diversos parlaments nacionals també hi ha grups d’amistat amb Catalunya, com el Regne Unit, Suïssa o Irlanda.

Finalment, les opinions públiques europees mostren empatia amb Catalunya per l’1-O i amb els presoners polítics i exiliats.

Han passat quasi vuit mesos des de l’1-O. Quina creu que és la percepció que en té Europa ara?
La mateixa que el 2 d’octubre. Europa ha descobert que la democràcia espanyola té problemes de qualitat molt seriosos. Les imatges de la brutalitat policial espanyola contra ciutadans pacífics seran un llast per a la Marca España durant molt de temps.

Quina importància creu que ha tingut el fet que el MHP Puigdemont fos detingut a Alemanya?
Enorme! Quan finalment el President Puigdemont quedi exonerat del tot, resultarà que la detenció a Alemanya serà una benedicció divina. Involuntària, però una jugada mestra. El President Puigdemont volia que el dossier català esdevingués una incomoditat per a Europa. Caram si ho ha aconseguit! Hem fet bingo. L’incòmode dossier català ha esdevingut un afer intern a Alemanya, la democràcia capdavantera d’Europa. Ja no poden defugir un problema profundament polític, i han de coadjuvar a la seva solució. Política, evidentment, no penal. Des del 25 de març, dia de la detenció del MHP Puigdemont, Espanya argumenta davant del TSJ de Schleswig-Holstein que es tracta d’un delinqüent, mentre que les notícies provinents de l’Estat A DIARI reforcen els arguments de la defensa, que es tracta d’un mandatari perseguit per raons polítiques. Els jutges de Schleswig no només són juristes rigorosos d’una democràcia garant dels drets humans, també llegeixen la premsa.

Quina rellevància creu que tenen en l’àmbit europeu campanyes de desprestigi del moviment independentista com les que porten a terme VOX, SCC o C’s?
Ui, no hem de patir gaire. L’altre dia llegia una entrevista a un mitjà estranger al president de SCC. Parlava de concòrdia i diàleg i mentrestant, deia que Puigdemont no podia ser president, i Torra, tampoc. No parava de malparlar dels líders independentistes, desmentint ell mateix les seves preteses bones intencions. Traspuen intolerància, i se’ls nota. Com més de prop els coneguin a fora, millor. Veuran llur veritable cara.

Quin pes té dins de PP Europeu el PP Espanyol? I C’s i el PSOE en els seus grups respectius?
El PP espanyol és cabdal al si del Partit Popular Europeu. És el segon partit darrere la CDU alemanya. No hi ha cap polític que pugui fer carrera i aspirar a posicions de lideratge al grup parlamentari i a les institucions europees si es posa en contra del PP. El PSE no el conec gaire. Però veient el tuit dels socialistes europeus insultant el nou president Quim Torra, tractant-lo com si fos la ultradreta xenòfoba… Com es nota la mà de Ferraz! Ciutadans és l’esperança blanca d’un partit liberal, ALDE, amb un perenne complex d’inferioritat davant, sobretot, el PPE. Tenen ganes de “tocar cuixa” i creuen que el futur èxit de Ciutadans els donarà més relleu continental. Estan disposats a perdonar i passar per alt moltes realitats incòmodes, almenys de moment. També els aniran coneixent, arribarà el punt on no podran defugir la realitat que Ciutadans és un partit populista ultranacionalista de dretes i molt perillós.

Com influeix el PP Espanyol en les institucions europees?
Molt fàcil! És un dels països grans a la Unió Europea. Influeix a través de la representació institucional i diplomàtica d’Espanya i els milers de funcionaris a la UE. Espanya té un comissari i molts vots al Consell de Ministres. A més, com he esmentat, influeix mitjançant el partit indispensable d’Europa, el Partit Popular Europeu.

Quina influència tenen els polítics proindependència a les institucions europees
Minsa, minsa. Comparat amb el poder de l’Estat espanyol, gairebé és una anècdota. Han d’esmerçar tot el seu talent i esforços per fer-se sentir. L’eurodiputat Ramon Tremosa ha aconseguit ser coordinador d’Economia del grup liberal ALDE, i té molt de mèrit, això li permet reunir-se amb comissaris i mandataris internacionals. Tenim dos eurodiputats més, Josep Maria Terricabras i Jordi Solé al grup Verd-Aliança Lliure Europea, i para de comptar. No tenim ningú als dos partits majors, el PPE i el PSE, i es nota molt. Amb l’article 155, l’Estat va cessar l’altre polític independentista actiu a Brussel·les, el Representant de la Generalitat davant la UE, Amadeu Altafaj. També va tancar el Diplocat, que tenia una petita oficina a Brussel·les. Respecte als polítics catalans exiliats a Bèlgica, tenen contactes discrets però costa molt, els independentistes són l’enemic públic número 1 d’un estat gran.

En quin sentit creu que s’hauria de treballar per augmentar aquesta influència?
El Consell de la República basat a Waterloo serà un pas important. Demostrarà als europeus que perseverem, i que el problema no desapareixerà de la taula. A més, s’han de recuperar les delegacions a l’estranger i el Diplocat, com sigui, i aquest cop amb una estructura legal blindada a “altres 155”.

La feina d’internacionalització del conflicte la fan els polítics, però també els diplomàtics. Comptant que Catalunya encara no té Estat i que s’ha desmantellat el Diplocat, com s’està treballant en aquest nivell?
Recordem a més que durant quasi 7 mesos –i sumant- hem estat sotmesos a la dictadura completa del 155, sense ni tan sols control parlamentari, per part d’un partit que té 4% dels vots. Els exiliats catalans han fet i fan molta feina. Hi ha moltíssim talent, i de vegades més confiança en la factibilitat de la República Catalana que des de dins del Principat. A part del talent i la dedicació, els expatriats contribueixen diners en quantitats considerables a la defensa dels exiliats i a les famílies dels presos. Aviat, segur que també n’enviaran per assegurar el funcionament del Consell de la República. Hem de comunicar més a l’estranger, amb les opinions públiques, i indirectament influirem les autoritats. En aquest sentit, som en el bon camí, atès que hi ha moltíssim interès en Catalunya. La societat civil catalana, la de veritat, no la impostora, que està representada a través de l’ANC i Òmnium sobretot, també prioritza la internacionalització.

Hi ha altres nivells de relació entre Catalunya i la resta de països europeus?
I tant! Hi ha les relacions econòmiques, la cooperació cultural, científica i tecnològica, la xarxa d’universitats, l’esport, l’art, el turisme, les amistats personals dels catalans amb estrangers, els mitjans de comunicació i les xarxes socials… Hi ha una identitat comuna que Catalunya comparteix amb la resta de països europeus que s’expressa a molts nivells.

Que creu que podem fer des de la societat catalana?
L’empenta de la societat catalana i la nostra ànsia de llibertat estan demostrades a bastament. Cada manifestació, cada iniciativa compta. I ho estem fent bé. Si hagués de donar un consell, recomanaria una actitud més assertiva i desacomplexada a l’estranger. Anem per Europa amb massa respecte. No s’ha de mitificar la Unió Europea, és un nivell d’administració més tan nostre com un ajuntament o la Generalitat. Tampoc no se li ha de donar la culpa de tot amb acusacions simplistes. Bona part dels retrets que es fan a “Europa” obliden que allà hi manen els estats membres, que la conducta de les institucions europees reflecteix sovint la voluntat política dels Estats.

I què s’ha de fer?
Hi ha dos escàndols democràtics claríssims succeïts al maig on podem interpel·lar Europa perquè defensi l’Estat de Dret. No ho pot defugir, són temes lligats als valors europeus i sense cap connexió amb la independència. La Comissió, que es vanta del sistema europeu com a “far de democràcia” al món, ha de mullar-s’hi si vol mantenir la credibilitat:

La prevaricació del Gobierno de Mariano Rajoy al refusar la publicació (acte degut) al Diari Oficial de la Generalitat del decret de nomenament dels Consellers destituïts, a la presó i exili. La prevaricació del Consejo General del Poder Judicial en apartar arbitràriament el magistrat del Tribunal Suprem, José Ricardo De Prada de la Sala que, sense ell, decidí que Rosalía Iglesias podria eludir la presó contra fiança de dos-cents mil euros. Resta lliure malgrat una sentència de presó de 15 anys! De Prada ha estat un jutge dur amb el Partido Popular. I tots coneixem prou bé les amenaces de Luis Bárcenas d'”estirar la manta” si la seva muller anava a la presó.

En les últimes setmanes hem sentit, encara que tímida, una crida al diàleg entre el govern català i espanyol per part de Jean-Claude Juncker. A què es deu aquest canvi de posició, i més important, quin recorregut creu que tindrà?
Des de la decisió del Tribunal de Schleswig el 5 d’abril alliberant el MHP Puigdemont, el canvi de to, primer, i de posició, després, a Brussel·les estaven cantats. Rajoy va prometre solucionar “ràpidament” la crisi catalana amb el 155 i no ha fet res més que empitjorar. La Unió Europea és sempre pragmàtica i si la “solució Rajoy” (sic) no funciona, n’explora d’altres. L’abast del canvi de posició de la Comissió Europea serà directament proporcional a la fermesa dels catalans en defensar de forma pacífica la seva llibertat i drets fonamentals.

En aquest moment s’ha constituït el govern de la Generalitat de Catalunya. Com ho percep Europa?
Segueixo molt darrerament la premsa alemanya. Alguns mitjans hi van veure provocació i ningú no es fixa en la il·legalitat comesa pel Gobierno perquè no va publicar els nomenaments. Per això cal persistir, fins que quedi clar que els que s’omplen la boca parlant de LA LEY són uns prevaricadors que vulneren l’Estat de Dret i la Constitució. En aquest sentit, aplaudeixo la carta del Conseller de Cultura, Lluís Puig, demanant empara al Comissari responsable de l’Estat de Dret i la Carta de Drets Fonamentals, el vicepresident Frans Timmermans. Posa un mirall indefugible davant les contradiccions de l’Estat espanyol. Fins ara, amb l’ambigüitat de l’article 155, el Sr. Timmermans podia fer veure que es creia que les animalades que perpetra Espanya contra Catalunya estaven cobertes per la sacrosanta Constitució. Ara ja no. Friso per conèixer la resposta del Sr. Timmermans.

Com creu que poden afectar a Espanya les resolucions d’extradició dels polítics catalans?
Serà definitiu. Devastador. De fet, opino que des que el MHP Puigdemont fou exonerat de rebel·lió el 5 d’abril, Rajoy arribà al final del seu recorregut com a polític sense ser-ne conscient. I després ha vingut la sentència de la Gürtel que ho reafirma! Tota l’estratègia d’Espanya contra Catalunya es basa a tancar l’elit independentista durant molts anys a la presó, mentre reprimeixen, escarmenten i espanten la societat per fer-la submisa durant una generació com a mínim. Sense extradició per rebel·lió del líder dels “colpistes”, el muntatge s’esfondra. I no hi ha res més, no hi ha cap projecte polític, cap proposta constructiva ni mínimament seductora per a Catalunya.

Espanya no se n’ha sortit amb el seu veto a què Kosovo assistís a la cimera de la UE. Quina és la capacitat d’influència d’Espanya en aquests moments?
Espanya es troba en el nivell més baix d’influència a la Unió Europea des del seu ingrés el 1986. Ve de molt abans del ridícul amb les euroordres i de la gravíssima sentència per la Gürtel. Fem un ràpid repàs, sense ànim exhaustiu:

  • És percebuda com a un país amb pobra governança i corrupció sistèmica.
  • Pateix un atur desbocat, amb el pitjor índex d’atur juvenil d’Europa (36%) després de Grècia; fortes desigualtats socials i altíssim fracàs escolar.
  • Incompleix compulsivament la legislació europea, compartint el “podi” amb Grècia i Itàlia. Ho documenten molt bé Ramon Tremosa i Aleix Sarri al seu últim llibre.
  • El Parlament Europeu, prèvia potinada del PP/PSOE, concedí el 2014 el Premi Ciutadà Europeu a la nounata Societat Civil Catalana, presidida pel feixista Josep Ramon Bosch.
  • Just abans del 27-S de 2015, la versió espanyola de la resposta del President Jean-Claude Juncker a una pregunta parlamentària sobre la independència de Catalunya fou burdament i greument manipulada en clau unionista. S’atribuí a un “error administratiu” (sic).
  • El Comissari espanyol Miguel Arias Cañete està implicat als Papers de Panamà. Segons Vilaweb, el seu cunyat dirigeix la companyia que pretenia abastir de petroli la flota russa a Ceuta, de camí a bombardejar civils a Alep el 2016. L’OTAN ho impedí.

Podríem seguir parlant de Rodrigo Rato al Fons Monetari Internacional, Magdalena Álvarez al Banc Europeu d’Inversions i fins i tot de Felipe González. A banda d’escàndols, Espanya sovint avantposa un miop enfocament nacional a l’interès general d’Europa. Ho ha fet amb Escòcia, Gibraltar, Kosovo, els refugiats, el Corredor Mediterrani i un munt de temes més. Això s’acaba pagant.

Ara mateix, el desmantellament de l’Estat de Dret al que s’aboca Madrid esdevé un problema europeu. Perquè els valors de democràcia, Estat de Dret i respecte a les minories són la base de la Unió Europea tal com recullen els Tractats. Catalunya és una nació, no una minoria nacional, però amb el 16% de la població està condemnada a l’estatus de minoria permanent a l’Estat espanyol.

Please follow and like us:

2 thoughts on “Erika Casajoana: “Espanya es troba en el nivell més baix d’influència a la UE des del seu ingrés el 1986”

  1. Veill en el poc recorregut de les sentències de la Gurtel i altres en desa nimo molt

Comments are closed.