Arxius de L'Altaveu -

Els cocodrils (CDR) d’Austràlia

30 de setembre de 201930 de setembre de 2019 maitema

Seguint amb el seu #Megafilcorto, avui en (((Corto Maltese))) (a twitter @helixx85) ens dóna la seva visió de l’actualitat a Catalunya després de les últimes detencions de membres dels @CDRCatOficial.

En aquest cas no és cap entrevista, és un article on ell escriu les seves reflexions fent una comparativa a través d’un viatge que va fer a Austràlia.

Era l’any 1998 i aprofitàvem els nostres últims dies a Austràlia, país al que havia tingut la sort de poder anar a estudiar-hi un Màster in International Business, gràcies a una beca de la UAB.

Acabat el curs escolar la meva parella, una apassionada del país em va retrobar a Sydney i des d’allà vam iniciar un periple d’uns 11.000 quilòmetres en autocar per la costa i centre australiana.

El cas, érem a les gorges de Katherine, al nord-centre del continent australià i teníem una sortida en vaixell per dites gorges infestades de cocodrils.

De seguida ens va sorprendre que, tot i els cocodrils evidents, hi havia un munt de gent, australians, banyant-s’hi com si res.

Vam preguntar com podia ser i ens van contestar amb una contundència que encara recordem, amb dos arguments difícils d’empassar, almenys en aquell moment:

– Els cocodrils de riu no eren tan perillosos com els marins.

– En haver-hi molta gent banyant-se, la probabilitat de ser-ne la víctima era molt baixa.

I ara direu: què ens explica i què té a veure amb la independència de Catalunya?

Torno de la manifestació de Sabadell, ciutat de la que la meva família materna n’és originària, arribada de França el 1793, fugint de la Revolució Francesa de Robespierre.

I trobo que ja toca tornar a dir la meva.

Algunes, moltes de vosaltres estareu desanimades, desesperades, esporuguides veient com l’Estat espanyol no respecta ni les més mínimes regles de joc. Se les ha saltat totes menys la de matar-nos i, potser, ni aquesta, si considerem l’atemptat d’agost de 2017 com organitzat, finançat o tolerat pel CNI i el propi Estat contra Catalunya.

No tenen cap límit si no és una, certament limitada, voluntat estètica de seguir semblant una democràcia plena. No ho són i ho saben, però encara volen semblar-ho.

Llavors, si ells no tenen límits, per pura lògica i per teoria de jocs, nosaltres tampoc en podem tenir, excepte si en tenim interès o ens convenen.

Així, a priori, no tenim cap límit tampoc, i si el tenim, ha de ser propi i no explícit.

On som?

Vam endegar un procés per exercir el dret d’autodeterminació i fer efectiva la independència de Catalunya, en base a les lleis vigents a Espanya en aquell moment i encara ara.

Potser vam pecar d’innocents, alguns, els que van creure que ens deixarien anar-nos-en com si res, quan ells depenen de forma sistèmica dels nostres ingressos, de la nostra producció de béns i serveis i els impostos que se’n deriven.

Entenc que els nostres polítics, que van implicar-s’hi en el Procés, no ho devien fer per, simplement, acabar a la presó i exili a canvi de res. No tindria sentit.

Tampoc té sentit que no poguessin preveure la reacció airada, violenta i feixista per part d’un aparell espanyol que porta vivint de les seves colònies i abans dels jueus, des de 1391, data dels primers pogroms.

Llavors, som on volíem ser, perquè tot el que ens ha passat era previsible, excepte l’atemptat de la Rambla.

Hem passat una primera fase, dirigida institucionalment amb els referèndums del 9N i de l’1O, amb el resultat d’un 155 de curta durada i unes eleccions guanyades, de nou, pels independentistes.

Ara entrem a una fase més dura però necessària, amb la implicació del poble, de la gent del carrer, dels milions que som. Som tants que som imparables i invencibles.

És per això que l’Estat espanyol ha mogut fitxa de nou, detenint a persones a l’atzar, per crear terror i per evitar l’inevitable, que es la desobediència civil que pot desembocar en la independència catalana de facto.

Estem al riu de Katherine, ple de cocodrils, però som moltíssims.

A algunes ens mossegaran els cocodrils però ni podran amb tots nosaltres ni impediran que ens banyem, que controlem el territori i prenguem el poder.

Ho volem fer amb les eines de la desobediència civil, de la resistència pacífica, del bloqueig i el sabotatge, la deslegitimació del poder i l’autoritat espanyola, la riota del “V palito”, els seus jutges i forces d’ocupació.

Però ens reservem el dret a tot, aplicant el principi de la llei del talió, allò d’ull per ull, dent per dent. El que no podem fer és caure en la política de la indefensió.

Una altra cosa és que ens compensi l’escalada, tenint en compte que som uns 7 milions i mig contra uns quaranta milions. Per la força no podríem guanyar mai, només desacreditant i desobeint, controlant territori i finances ho podrem aconseguir.

Al final, un cop ja votat el referèndum, que podríem repetir si ens ho demanés una institució de reconegut prestigi com ara l’ONU o la UE, només ens queda fer efectiva la independència i tirar endavant, peti qui peti.

Acceptem nedar entre cocodrils però a més temps hi siguem, més víctimes tindrem a presó, torturades, empresonades o assassinades, exiliades o multades.

Així, demanem al Govern independentista que posi persones capaces de respectar el programa electoral i les lleis de desconnexió i que aixequin la suspensió de la declaració de la independència.

Al final, sembla que el gran impediment per assolir-la el tenim més a casa, amb Mossos defensant casernes i jutjats, i part de la classe política independentista parlant de somriure a l’opressor o filosofant i enviant poemes a l’enemic.

No sé si vosaltres estiguéssiu nedant a Katherine i us vingués un cocodril amb cara de mala llet i una boca plena de dents esmolades, si preferiríeu somriure-li, llegir-li un poema o enfrontar-vos-hi.

Polítics, no deixeu al poble nedant molt més temps amb els putos cocodrils, DUI ja!.

No serveix de res plorar col·lectivament, més enllà de reconfortar-nos. El que hem de fer és trobar la solució de l’entrellat cap a la independència efectiva i deixar-nos de tantes llàgrimes de cocodril.

Please follow and like us:

Català, L'Altaveu

Entrevista a Corto Maltese: “Junts X Catalunya guanyarà a Europa i ERC a Barcelona”

22 de maig de 201922 de maig de 2019 maitema

Seguint amb el seu #Megafilcorto, avui en (((Corto Maltese))) (a twitter @helixx85) ens dóna la seva visió de l’actualitat a Catalunya, Espanya i Europa i s’aventura a fer un pronòstic de les properes eleccions de diumenge 26 de Maig.

Creu que després del cicle electoral hi haurà una estratègia conjunta per part de l’ independentisme?

Jo crec que la estratègia comuna dels independentistes i sobiranistes, o sigui el 80% de la població a favor de poder autodeterminar-nos, ja hi és.

A mida que l’Estat espanyol vagi reprimint-nos més i més, es trobarà amb una unitat més i més sòlida i amb menys catalans i catalanes disposats a seguir sent espanyols contra els catalans, contra ells mateixos.
Si sembla que estem en un “impasse” és per la judicialització de les relacions Espanya Catalunya, que fan que pels acusats sigui més important i prioritari salvar-se que no pas la independència catalana.
Hi ha estratègia però suspesa, esperant que els dos anys de rigor de qualsevol judici demostrin que es té raó, que no hi ha delictes i que podem autodeterminar-nos.
I, si l’Estat espanyol aposta per deixar de ser democràtic, com està fent, anar a la Unió Europea, a la ONU i demanar que s’apliquin els articles que ens donen dret a autodeterminar-nos com a poble, com a nació sense Estat.
Pensem que aquests anys que se’ns fan tan llargs ocuparan mitja plana en els llibres d’història catalana: què són 12 anys en un maltracte continuat i una catalanofòbia permanent de més de 400 anys? Res, engrunes, “peanuts”, que dirien els americans…
Espanya ja ha perdut, a ella de triar com vol perdre, de mala manera i humiliada o amb estil i una certa decència…

Estem ben a prop de les eleccions del 26M. S’aventura a donar un pronòstic?

Jo crec que per a la majoria de catalanes i catalans independentistes, anar a votar no és tant votar a un partit concret sinó allà on sigui més convenient per avançar, allà on faci més mal al Règim del 78, aquesta Monarquia d’herència franquista que ens oprimeix i ens tracta com simples súbdits sense dret a vot ni a decidir ni el nom del nostre aeroport.
Just aquesta setmana hem vist entrar als presoners polítics, no tots, hi faltaven na Forcadell, na Bassa i en Cuixart, ja com càrrecs electes, com parlamentaris i senador.
És així com fem entrar en contradicció a l’Estat espanyol, als espanyols bona gent, als alts funcionaris, als que tenen família catalana.
Europa ens mira però també milions d’espanyoles i espanyols, ben farts de veure com l’única oferta als independentistes és repressió i violència policial.
Un Estat, cap Estat, pot resistir tractant malament al 16% de la seva població, empresonant als seus representants polítics, perseguint institucions, embargant a càrrecs polítics.
Espanya com Estat només té dues opcions principals: negociar la transició a dos Estats, espanyol i català, o imposar un nou franquisme 2.0 de 40 anys de prohibicions i repressió.
A Catalunya hi ha una majoria independentista i les accions espanyoles només la fan créixer.
Llavors, per les eleccions europees, sembla que votar la llista que ja és a Europa és el més encertat, però no criticaré l’opció Junqueras… les 2 opcions sumen.

La meva previsió: sortiran tots quatre, perquè és la millor solució per seguir demostrant la pèrdua de legitimitat de l’Estat espanyol. La llista guanyadora a les eleccions del Parlament Europeu serà la de Junts X Catalunya/Lliures Per Europa i a les municipals per Barcelona en canvi serà ERC.

Si el MHP Carles Puigdemont, el VP Oriol Junqueras i els HC Toni Comín i Clara Ponsatí aconsegueixen l’acta d’eurodiputats, creu que hi haurà alguna reacció per part de les institucions europees? De quin tipus?

Al final, la gran diferència entre ara i els últims 400 anys de repressió és que tenim la Unió Europea.

Tenint en compte que som una minoria a dins de l’Estat espanyol i no tenim ni exèrcit ni armes ni moltes ganes d’enfrontar-nos així als espanyols, que són molts més, tota solució passa per obligar a la Unió Europea i la ONU a posicionar-se i imposar una solució, com ja va passar a Kosovo.

Tornem a parlar del Brexit. Les enquestes donen un gran resultat al Brexit Party el 26M, alguns analistes opinen que és la reacció al menysteniment que sovint es fa de la ciutadania. Què n’opina?

Segueixo pensant que al Deep State representat pel Financial Times i les èlits de NY, Londres i Paris no els interessa el Brexit.

Tinc tendència a pensar que el poble com a tal mana molt poc i acaben sent molt pocs els que decideixen l’evolució econòmica i política mundial.
És veritat que tant Trump com el Brexit van sorprendre al Deep State, que no s’esperava l’acció conjunta russa amb Bannon, però ara s’han posat a fer feina per recuperar el control.
Macron ja és un primer exemple de la represa del poder.
És horrorós el que està fent Macron amb els seus ciutadans però ens dóna una idea de fins a on aniran els que manen per recuperar el poder.
Per això pronostico que no hi haurà Brexit, que Trump en té per poc i que Macron acabarà imposant-se. Això és el que volen els que manen.

Cal, ens cal molt, que en el pack aconseguim afegir la independència catalana com a solució europea pel sud d’Europa, per Barcelona, per tots els inversors xinesos, russos, jueus i americans amb inversions gegants a Catalunya.

Cal que alineem els interessos d’Amazon, de Blackstone, de la Seat, dels que manen, de la França de Macron, de l’Europa que té por dels populismes i de la immigració, i que ens vegin com un aliat ferm per arreglar la porta sud-oest del continent.

La independència no ens sortirà gratis, ens caldrà deixar de ser innocents i assumir que el món funciona per interessos, no sempre explícits ni decents.

El cicle d’eleccions acabarà aquest 26M, o és del parer que hi haurà eleccions avançades al Parlament de Catalunya?

No tenim cap raó per convocar eleccions catalanes. La feina de petar-se tot el poder del PP a l’Estat espanyol s’ha aconseguit amb el tàndem Ciudadanos i Vox.

Ha calgut la creació mediàtica de dos partits d’extrema dreta i l’innombrable anant a cavall perquè la dreta es divideixi de manera suicida, deixant que l’inefable PSOE torni al poder.
Esperem que el PSOE no oblidi que no és tant que ells guanyin com que la dreta es presenta dividida en tres i bona part de Podemos i colauers s’apunten al carro sobiranista independentista d’ERC i les CUP.

Vostè sempre diu que el PSOE té l’encàrrec de portar la transició d’Espanya cap a 2 Estats. Pot explicar millor als nostres lectors aquest posicionament?

El Deep State català, que és econòmic i no pas polític, fart del PP d’Aznar, que els discrimina per catalans, quan veu que l’Estatut català no es pot reformar dins de la llei, deriva cap a posicions sobiranistes, poc a poc però sense pausa.
Creen Ciudadanos com a única alternativa per fer fora del poder i de la Corte al PP, com a Convergència 2.0 del seny, versió espanyola.
Però, a partir d’un cert moment, Ciudadanos deixa d’obeir i s’obliden que néixen amb una funció clara, la de ser el “Podemos de derechas”, en paraules d’en Oliu, del Banc Sabadell.
Un partit que a les últimes eleccions catalanes, amb n’Arrimadas com a cap de cartell, encara representava el seny espanyolista a Catalunya, a partir de no poder governar i excitat per les seves pròpies ambicions i addiccions, descarrila.
Recordo perfectament la meva mare, que és la que em transmet, sense ella saber-ho, què pensa el Deep State tranquil català, aquest que viu i treballa a Catalunya des d’abans de 1.391, quan veu als de Ciudadanos atacant i arrencant les creus grogues de Canet de Mar.
Allà el Deep State català desconnecta de Ciudadanos i aposta pel PSOE, partit amb no molta més ideologia que poder repartir carteres i sous per poder pagar hipoteques.

Això sí, un cop manin i el PP hagi sigut desallotjat de la majoria de les institucions, tenen la difícil tasca de fer entendre a l’Estat espanyol, des del Rei a la gent a peu de carrer, que Espanya com a tal ha de ser redefinida, que “lo nuestro se acabó y fue bonito mientras duró”.

Sembla que la geopolítica continua amb el moviment “d’eixos”. Afectaran aquests moviments al futur pròxim de Catalunya?

Tant Espanya com Catalunya han viscut d’esquenes al món i no estan gens connectats als grans eixos mundials. Guanyarà qui menys errors cometi, qui menys enemics acumuli.

Tenim sort perquè l’Estat espanyol té a gent com en Borrell, col.laborant activament en enfonsar el poc prestigi espanyol. Que no sigui un encàrrec a canvi de diners, a saber…

Per finalitzar, fa poc que la candidatura independentista “Eines de País” ha guanyat les eleccions a la Cambra de Comerç. Quina valoració en fa?

La victòria a la Cambra de Comerç, igual que ja està passant en les eleccions sindicals, ha sigut previsible però sorprenent per la seva majoria aclaparadora.

Ni fent trampes, reservant-se 20 de les 60 cadires pels patricis, o sigui les empreses grans i ben connectades, han aconseguit evitar que el poder quedi en mans de la majoria clara d’empresaris independentistes.
Perquè no ho oblidem, de les tres candidatures, dues eren independentistes.
El procés no té aturador. Jo recomano als i les que encara no són independentistes i/o sobiranistes, que seguin i analitzin la situació, les dades, els pros i contres i es posicioni del costat bo de la història.
Això sí, hauríem pogut començar deu anys abans a intentar controlar les institucions catalanes. Però bé, tal com deia en Sala i Martín, tot és començar…

Per que, a partir d’ara, qui podrà evitar candidatures independentistes a qualsevol institució, col·legi, òrgan de govern que vulgui ser mínimament democràtic?
Aviat el políticament correcte serà ser independentista.

I no per molt, perquè els independentistes volem deixar de ser-ho ben aviat i assumir la responsabilitat de construir entre totes i tots un nou Estat per un nació i un poble que se’l mereixen i se l’han guanyat mil vegades abans.
Si empenyem segur que tomba, tomba…

Please follow and like us:

Català, L'Altaveu, Política, Primàries

Entrevista a l’activista i política, Anna Arqué

18 d'abril de 201925 d'abril de 2019 maitema

Anna Arqué (@anna_arque) és una activista i política catalana. Va estudiar empresarials a la Universitat de Lleida i va ser una de les impulsores de les consultes a favor de l’exercici de l’autodeterminació del 2009, ha format part de projectes com l’European Partnership for Independence (EPI), la International Commission of European Citizens (ICEC), Solidaritat Catalana per la independència. També ha participat en diverses manifestacions i mobilitzacions en pro de la Sobirania Fiscal, l’acció dels Querellants X la República i l’Associació afectats 1r octubre. També és portaveu de Primàries Catalunya i tanca la llista de les municipals de Primàries Lleida.

Quina valoració fas de la participació a les Primàries Catalunya?

La fita de Barcelona d’aconseguir fer les primàries més participades de la història de la capital de Catalunya s’ha anat repetint en totes les poblacions on s’han fet primàries.

La valoració és molt positiva, però tot i estar els primers del ranking participatiu, volem més participació, treballem per explicar i fer valdre la necessitat de les primàries com a revulsiu per aconseguir una veritable regeneració política, no només de noms sinó de pensament polític.

Consideres que acabarà havent-hi una aproximació dels partits clàssics catalans al moviment de Primàries?

Malauradament, el que fan els partits és utilitzar el nom de primàries de manera interessada per posar-li brillantina democràtica a un procés endogàmic, totalment pautat pels dirigents dels partits que continuen posant els seus candidats a dit. Les Primàries, genuïnament, són un mecanisme de transparència i debat obert on el CRITERI -concepte fonamental- de selecció dels membres d’una llista electoral és divers i plural perquè respon a les prioritats de la gent que escolta i vota. Tot al contrari amb el com es fan les llistes de partit on el criteri de confecció, tothom té assumit -dins els partits també-, respon al criteri d’obediència a una cúpula que decideix en un despatx què es vota, o no, durant la legislatura.
Si els partits tradicionals haguessin entès i assumit la importància de guanyar els consistoris del país amb dinàmiques obertes i compromisos bidireccionals, votant dones i homes no només independentistes, sinó disposats i preparats a materialitzar la independència, les primàries haguessin esdevingut el mecanisme d’uns partits oberts a la democratització del fet electoral. Però no han estat a l’alçada, no han volgut sumar-se, i nosaltres no hem volgut desistir de portar a la pràctica valors com el de la participació, la transparència o l’oportunitat, que pensem són la clau de volta per propiciar la independència.

Allunyar-nos del politiqueig de dècades d’autonomisme partidista, que tot i podent, ni tan sols han volgut o han sabut treure’ns de sobre una llei electoral franquista.

Com creus que s’hauria de gestionar el moviment Primàries per a que aquest acabés consolidant-se com a projecte de futur?

Si les Primàries s’estan transformant de ‘mecanisme’ a ‘moviment’ és conseqüència de dos posicionaments polítics: el de la no acceptació del mecanisme per part dels partits tradicionals (caire conservador – defensa d’allò establert) i el de la persistència dels independents en tirar-ho endavant (tarannà innovador – regeneració dinàmiques). El que només havia de ser un mecanisme on trobar-nos tots i guanyar, s’ha convertit en un espai polític d’independents on també s’inclouen partits amb representació parlamentària o municipal. Ok, doncs, veurem.
Les primàries es consolidaran si una bona part de la societat catalana assumeix la necessitat de regeneració via:
a/ l’apoderament ciutadà – que implica abandonar el tarannà condescendent per part dels partits i, adquirir coneixement + assumir responsabilitat política per part de la ciutadania-
b/ l’oportunitat que el talent del país pugui fer política sense necessitat de fer partidisme.

Les primàries es consolidaran si una bona part de la societat catalana assumeix la necessitat de regeneració via:
a/ l’apoderament ciutadà – que implica abandonar el tarannà condescendent per part dels partits i, adquirir coneixement + assumir responsabilitat política per part de la ciutadania-
b/ l’oportunitat que el talent del país pugui fer política sense necessitat de fer partidisme.

Mentrestant, aquest espai, amb les candidatures municipals de primàries, és l’únic que es presenta a les eleccions parlant desacomplexadament d’independència i recollint sense manies el mandat de l’1oct, que és el mandat de la gent que vàrem votar en un referèndum oficial -tot i trobar-nos ara amb els organitzadors negant-li el seu mandat vinculant. Des de la responsabilitat pròpia, considero que és important gestionar el valor intrínsec de les primàries amb intel·ligència i honestedat, la qual cosa implica ser reflexius, exigents i valents alhora.

És comparable el moviment de Primàries Catalunya al de les Consultes Populars sobre la Independència?

Sí, en el sentit que quan l’acció institucional no està a l’alçada de les exigències democràtiques del poble, aquest s’auto-convoca.

I això diu molt de la gent catalana, n’estic molt orgullosa de representar tots dos moviments a nivell internacional amb les reunions, trobades i conferències que fem amb l’ICEC i altres “partners” internacionals.

Vàrem presentar una ILP al Parlament de Catalunya (06 Maig 2009) per debatre una Llei d’Autodeterminació per fer un referèndum oficial i aquesta va ser tombada per unanimitat per tots els partits amb representació a la mesa del Parlament (ERC, CiU, PP, PSOE, IcV). Davant d’aquest fet, ens vàrem auto-organitzar i des d’Arenys de Munt, 555 consultes populars fetes en 2 anys (2009-2011).
Finalment, vàrem aconseguir fer i guanyar un referèndum oficial d’autodeterminació i vàrem atorgar el mandat d’independència de l’1oct, ara via eleccions del 21D, a una renovada majoria absoluta parlamentària que torna a conformar un govern català independentista.

Aquesta excepcional victòria, totalment reconeguda internacionalment, demostra un cop més la generositat dels catalans que, tot i les continues decepcions patides al mes d’octubre amb declaracions d’independència frustrades i la marxa del govern en ple de les institucions catalanes per anar a Brussel·les i Madrid, torna a votar als partits que es presenten anunciant la restitució del govern legítim i fer la república catalana independent.

És cert que aquests partits són els mateixos que no assumeixen la responsabilitat de defensar el mandat independentista del referèndum, ni el 1oct ni el 3oct ni cap altre dia d’octubre, però no hi havia cap alternativa electoral i la proposta d’abstenció com a mètode de confrontació amb l’estat, s’esvaeix quan tots els partits accepten la imposició electoral del 21d. La frase dita des de JuntsxCat «no permetem que l’estat espanyol ens canviï el president català» torna a donar un sentit de combat democràtic al 90% de la gent de l’1oct, els del Sí. El problema és que els que diuen representar els independentistes varen tornar a abandonar el mandat de la gent acatant els jutges espanyols que decideixen qui pot ser el president de Catalunya i qui no.
Davant d’aquest fet, davant aquesta negativa reiterada a obeir el mandat popular d’independència sostingudament expressat al carrer i les institucions, ens hem auto organitzat fent primàries sense excloure a ningú, convidant tothom amb l’objectiu d’entrar dins les institucions dones i homes que no només són independentistes sinó que estan disposats a fer efectiva la independència perquè sabem que sí és possible, perquè la independència de Catalunya és legal, legítima i democràtica.

L’evolució ha estat la del país: d’exigir un referèndum oficial al 2009 a estar disposats a materialitzar el seu resultat al 2019, seguim en la mateixa línia, la gent, tossudament alçada.

Totes dues vegades vàrem endegar processos populars amb l’objectiu de recollir una majoria a favor de la independència amb mecanismes d’aprofundiment democràtic, totes dues vegades amb els partits tradicionals a la contra. Tanmateix, continuem i guanyarem.

Per què no es presenta Primàries a les eleccions espanyoles o a les europees?

Les Primàries són una excel·lent idea, sempre i arreu. No es pot estar a favor d’un mecanisme d’aprofundiment democràtic segons per a quines eleccions.

Personalment, n’era partidària, però qüestions de temps varen convèncer la majoria dels que havien d’ajudar en l’empenta necessària, a desestimar-ho. A Espanya i a Europa, continuarem amb la «ditocràcia» i la impunitat postelectoral que l’acompanya. A ciutats com Barcelona, Lleida, Terrassa, Mataró, Manresa, Castelldefels, etcètera.. és on tenim l’oportunitat més immediata per demostrar-nos que una manera diferent de fer política es possible, però cal assumir el repte, també com a votants, preparats? Jo sí, fem-ho!!

Com veu Anna Arqué el procés independentista després de l’1 d’Octubre?

Les declaracions d’independència, fetes i suspeses, l’empresonament dels Jordis, les eleccions del 21D… internacionalment se’ns preguntava com vivíem l’evident ‘caos’, la resposta sorprenia a tothom: no és caos, el que passa a Catalunya és natural d’un país ocupat intentant desempallegar-se del fangar que implica estar en constant conflicte amb un estat que no ens és propi.

L’estat espanyol ataca i el govern català no sap defensar-se concretant la victòria que els atorga la gent perquè els obliga a creure-se-la i això implica sobrepassar necessàriament un marc autonòmic que és alhora presó i protecció. Un llibre que sempre recomano és el de ‘La servitud voluntària’ de l’occità Étienne de La Boétie (1530-1563).
Les independències sense la intervenció d’interessos geoestratègics internacionals -és a dir, sense factor bèl·lic, ni promoció “sotto voce” d’aquesta independència- difícilment es portaran a terme sota el comandament dels qui dirigeixen l’ocupació via autonomia.

L’autonomia és un 155 permanent, dissimular-ho és despotisme.

La violència d’estat de l’1Oct era la suficient per justificar i evidenciar el dret del poble Català a autodeterminar-se i defensar-ne decididament el seu resultat. El fet polític de materialitzar la independència era allò que s’esperava després de veure les porres (‘sin que haya un mañana’), la ràbia (‘a por ellos’) i la impotència d’Espanya (discurs del rei dels espanyols) sobre el cos i la determinació lliure dels catalans votant. Però ser un país ocupat condiciona el marge de maniobra d’unes classes polítiques dirigents que l’han mantingut i mantenen. No van voler o no van saber fer valdre un moment culminant de victòria.
On estem? Dempeus, decidits, el país continua tenint la gent auto-organitzada i aquesta és la més important estructura d’estat i la millor jugada mestra.

Hi haurà un abans i un després quan finalitzi el judici als presos polítics? De quina manera creu que afectarà al futur immediat de Catalunya?

Mireu, en altres moments de la nostra història hi ha hagut el convenciment que davant la ignomínia espanyola la llibertat arribaria com a contrafort natural a la injustícia patida, el fet que això no hagi estat així ens hauria d’haver ensenyat sobretot una lliçó:

la independència de Catalunya l’hem de fonamentar sobre les nostres victòries i no sobre els fracassos de l’estat.

Bàsicament perquè després toca defensar/consolidar-la i són les victòries les que et donen el comandament de la pulsió, del relat i del
col·lectiu disposat.
El judici succeeix perquè els presos polítics varen creuen que aquesta era la millor estratègia per evidenciar el tarannà de l’estat. Aquest no és un detall menor perquè des del punt de vista internacional, s’ha acceptat el judici i, per tant, també l’autoritat de l’estat a jutjar aquells que varen declarar la independència. Però n’hi ha que pensem que qualsevol independència el que necessita són estratègies que evidenciïn el tarannà dels vencedors. El tarannà dels catalans en la victòria, concretant la victòria, en el comandament d’un relat irreductible preparat i digne a favor del dret democràtic a la independència de Catalunya.

Servirà una sentència dura contra els presos polítics per materialitzar de facto la independència? Amb els polítics actuals dirigint el país i les negociacions, no.

I ho dic, avantposant que estaria encantada d’estar equivocada, i si ho estic les llàgrimes seran d’alegria immensa. Tanmateix, ho dubto tant que treballo perquè els catalans tinguem l’oportunitat de guanyar fora la partitocràcia actual, amb una regeneració real de noms i pensament. El discurs de l’actual statu quo independentista ja hem vist que és insuficient. Cal una voluntat indiscutible, immune a les constants amenaces de l’estat. Ens calen dones i homes disposats a fer la independència, no només voler-la.

A nivell internacional, com es valora el que està succeint a Catalunya?

Si em permeteu, el fet polític és irrellevant, afers internacionals d’una gravetat que fa feredat no estan sent valorats i d’altres molt menors poden acaparar portades mundials; la pregunta que ens hem de fer és: com fem valorar el que succeeix a Catalunya?
Tenim problemes importants, ja no és només el fet de les immenses oportunitats perdudes sinó la incapacitat o la no voluntat governamental de generar oportunitats igualment immenses sinó és esperant que sigui l’estat qui les generi. Continuem apuntalant l’estat com actor nuclear, continuem actuant com subalterns al poder estatal.
Davant els fets ocorreguts tenim un discurs polític pobre a nivell internacional.

L’estratègia de demanar un referèndum acordat podia al principi ser vist internacionalment com intel·ligent però, després de la
negativa contundent i reiterada per part dels governs PP i PSOE, continuar insistint a demanar un referèndum acordat es pot veure com una excusa per ‘no haver de fer’, tot i justificant el manteniment dels càrrecs.

Abans del 1oct teníem dues imatges molt ben definides i acceptades pels observadors internacionals del cas català: la de la desesperació de l’estat espanyol previ, durant i després l’1Oct i la de la determinació del poble català previ, durant i després 1Oct. Tanmateix, a l’octubre 2017 en sorgeix una tercera d’imatge: la dels polítics catalans, gens nítida, gens comprensible, simptomàtica d’una lluita que es juga dins l’independentisme al voltant de fer (pel país) sense perdre poder (pel partit), i això, resta.
A nivell internacional qui es mou bé és tota una sèrie d’actors connectats per una ideologia d’esquerres que interpreten la república espanyola segons el prisma mitificat d’autors estrangers que en certa manera els fa sentir interpel·lats a continuar aquella lluita a favor d’una espanya republicana que van perdre als anys 30. Podemos /Comuns hi veuen el rèdit, de fet, com acostuma a passar, als federalistes espanyols els hi ve la urgència republicana espanyola quan la independència de Catalunya agafa embranzida. «Quan anem en serio» -i amb això no vull dir que la situació dels presos i exiliats no sigui ni seriosa ni dramàtica- sinó que: quan el centre de gravetat de la lluita institucional per la independència deixi de ser més autogovern, deixi de ser la denuncia de l’estat, quan es deixi de mercadejar amb l’Autodeterminació, quan la prioritat sigui la independència sense eufemismes perquè per fi els polítics al poder entenen que el seu càrrec és una misèria si no honora el poble que te’l dóna fent-lo lliure, quan això passi, guanyarem. I per a que això passi, els votants han d’exigir un compromís d’independència que ara per ara continua podent-se desfer als despatxos.

Quines passes polítiques i/o diplomàtiques creus que s’haurien de fer a nivell internacional?

Cap i totes. La internacionalització no és bona ‘per se’, no tot suma. Digue’m quina agenda tens, quin objectiu et marques, el discurs que empres i quants “please, sorry i thank yous” tens a la maleta i potser recomanaré quedar-nos a casa. S’han trencat molts plats quan podíem haver estat recollint copes plenes. Un dia en parlarem amb calma…

Ara però, ens cal entendre que: no hi ha passa internacional que substitueixi les passes necessàries a fer des d’allà on s’ha de fer efectiva la independència: Catalunya.

Estem en temps electorals i escoltes dir al President de la Generalitat: «Li direm a Pedro Sánchez que no ens fa por, que no tenim por!» ok, doncs, som-hi, fem la independència. Les frases sense fets s’estan evidenciant molt curtes i el que és pitjor, no creïbles. Difícil confiar en que ‘no es té por’ quan la frase no deriva en cap acció institucional que ho demostri. El recurrent «no es pot perquè l’estat no és democràtic» ja no ho aguanta tot.

Després ens diran com s’està fent ara amb el mandat de l’10ct: «ja se sabia que eren frases electorals i que no hi havia cap intenció formal al darrera» i davant d’aquest cinisme, alguns, ara molts, diem: Primàries – gent auto-organitzada i preparada disposada a assumir part de la responsabilitat política del país.

La crítica fonamental no deriva dels dubtes, la por o la constatació de que no es va saber què fer amb la victòria, tots són sentiments molt humans i fins que no t’hi trobes no pots mesurar-te. Ara bé, el que sí sabem i sí diem és que si mai davant un moment transcendental pel país, ens trobéssim amb por, dubtes o amb no saber què fer, el que sí faríem és deixar pas a altres catalanes i catalans, perquè en aquest país hi ha molta capacitat i ningú, ni cap govern, és el melic del món.

El que NO faríem seria no obeir el mandat del poble -que t’atorga el càrrec per portar a terme el mandat democràtic de les urnes- explicant, obligats a fer veure, que la independència no és possible per poder justificar el quedar-se en el càrrec, això és intolerable.

Tens dubtes, bé, gràcies per la feina i gràcies per deixar pas però de cap de les maneres intentis doblegar la realitat de quelcom transcendental com és la independència de Catalunya, intentant rebaixar les expectatives ‘reals’ de la gent a la teva capacitat com a equip gestor. Feu efectiu el nostre vot que és el que us dóna el càrrec i us dicta democràticament el mandat d’independència, o dimitiu. Els polítics ens han situat en la retòrica del fracàs efectiu quan tots i cada un de nosaltres som la realitat de la victòria que no té cap interès en deixar de ser-ho. Internacionalment, això és el que s’ha de fer valorar.

Ara que s’apropen les eleccions espanyoles. Ets partidària que tinguem representació al Congrés i Senat?

Catalunya no guanya perdent escons al congrés espanyol. D’acord, que tampoc guanya tenint-hi representació perquè ni la desfranquització d’Espanya que propugna el president Torra ni el diàleg sense línies vermelles del vicepresident Aragonès té a veure amb la independència de Catalunya. Tots tres partit, incloent el front republicà, parlen de l’autodeterminació com a futurible per negociar un referèndum acordat amb l’estat, desautoritzant el mandat del referèndum de l’1Oct. Per tant, el panorama és trist com a mínim.
Tanmateix, la fiscalització, el passar comptes, no és rendible d’aplicar-la justament quan mantenir la victòria independentista a les urnes és de les poques coses que encara tenim al nostre control.

Fer que guanyi l’independentisme a Catalunya en unes eleccions estatals és positiu de cara enfora, a nivell internacional, sí, però sobretot de cara els propis partits independentistes que precisament potser podrien trobar-se més còmodes amb una victòria del PSOE per allò d’anar alimentant la idea de la complexitat de Catalunya, l’eixamplar la base i teories diverses.

És un moment complicat, però no votant no els castiguem, avui, no, més aviat els alleugerem d’una responsabilitat que reitera llur deixadesa, una irresponsabilitat que pot acabar erosionant del tot unes cúpules que es troben sota l’escrutini de les pròpies bases que veuen com els partits perden origen i nord. Per veure ‘els emperadors despullats’ cal posar-los a la llum.

És possible, tal i com diuen analistes i polítics catalans, bloquejar el Govern d’Espanya?

És possible i ho acabem de fer dos cops i cal repetir-ho constantment.

Qualsevol català digne que accepta l’escó al “congreso” espanyol no pot fer altra cosa que dir No a tot, absolutament TOT, fins que no es respecti l’exercici del dret a l’autodeterminació i, per tant, al mandat que s’extrau del seu exercici:
la independència

La resta, res. El mandat de l’1Oct no és un esperit, és un fet. Al congrés dels espanyols els catalans del 1Oct han de bloquejar l’estat que no ens permet existir en pau i fer-ho en català, cada dia, sempre. Ara bé, els partits amb possibilitat de guanyar el PSOE això no ho faran, tot i així, cal fer-los guanyar, sé que és complicat, però perdre és castigar-nos a nosaltres mateixos. Només penseu que d’aquí uns anys quan es miri enrere i es constati que, tot i les victòries atorgades: 10ct, 3Oct, 10Oct, 27Oct, 21D, 30G, 28A! els polítics no van fer la independència, què lògic semblarà que finalment dones i homes lliures, professionals, independents, amb consciència de país i no de partit, amb esperit col.lectiu, entrin via primàries a les institucions del país i junts, colze a colze, fem la independència!

Ni és demagògia, ni és ‘naïfisme’, és la realitat que vindrà perquè som un gran país, ple de talent, que no es mereix ni acceptarà
cap més derrota ni abandonament per part dels actuals polítics. Fem-los guanyar, només així es veurà la necessitat d’una nova generació. Donem-nos l’oportunitat de concretar la victòria!! #CanviemElGuió

Please follow and like us:

Català, Catalunya, Internacional, L'Altaveu, Opinió, Política

L’aval democràtic dona força a l’acció, però són les accions les que en darrera instància determinen l’estat de les coses.

3 d'abril de 20192 d'abril de 2019 canalrepublica

Aquesta setmana hem parlat amb en Miquel Vila (@nomos46), analista associat del @CAPESIC_cat per la Xina i la geopolítica de l’Àsia Oriental i entre altres coses ens ha explicat quin paper podria jugar Catalunya com a estat independent en la geopolítica asiàtica.

Quins creu que seran els moviments geopolítics més importants que podrem veure en els propers mesos o anys? Quin pot ser el paper de la Xina en tots aquests moviments?

Crec que el que el que marcarà l’agenda en els propers mesos és el que ja s’està donant, la desfeta del model de relacions organitzats al voltant de les idees impulsades des d’Occident i liderat pels Estats Units que neix després de la Segona Guerra Mundial. Això xocarà amb el desenvolupaments d’un nou marc geopolític al voltant de la Belt and Road xinesa (la Franja i la Ruta) que consisteix en un procés de vertebració de l’espai euroasiàtic, i en aquests últims anys hem vist com s’ha anat expandint. Aquests dies veiem com tot just Itàlia, una de les grans economies de la zona euro, acaba d’unir-s’hi, i de fet és el primer país del G7 en fer-ho. Tot apunta que això podria marcar un abans i un després pel que fa a la relació de la Xina amb Europa.

Ara bé, en aquest sentit veiem com a ambdues bandes de l’Atlàntic s’està movent una contra-ofensiva. Per exemple la campanya dels Estats Units contra Huawei, i podem esperar que la Franja i la Ruta en els propers anys es trobi en un possible moment d’estancament o alentiment. Això pot propiciar que la implementació d’aquesta idea prengui una dimensió que vagi més enllà de les inversions xineses en projectes d’infraestructures que és bàsicament en el que s’ha centrat fins ara, i dugui a terme un canvi més qualitatiu en l’àmbit polític i institucional.

Resumint, en els propers anys ens trobarem parlant del desenvolupament de diferents visions sobre la configuració d’aquest espai Euroasiàtic, sovint en competència entre elles, i en relació directe amb l’escenari de rivalitat entre els EUA i la Xina.

Com creu que afectaran aquests moviments a Catalunya?

Catalunya es troba en l’extrem occidental de l’espai Euroasiàtic.

A priori pot semblar que tot el que passi a l’altre banda no va amb nosaltres, però no podríem estar més equivocats.

Estem veient com la Franja i la Ruta s’està establint al Mediterrani, com els que els principals ports del sud d’Europa, també ports catalans i valencians, estan en mans de companyies xineses. Tornant a Huawei, el 5G el porten ells a nivell global, ells tenen la patent de la tecnologia de 5G més avançada, i qui vulgui disposar de la millor infraestructura de 5G, l’haurà de comprar a una companyia xinesa. Això suposa un canvi en com ha funcionat el món en els darrers dos segles.

Per tant això ens afecta, i ens afecta cada dia i no només en un aspecte concret. Afecta la nostra economia, afectarà la nostra forma de vida, i el món on ens volem projectar. I, tot i que se’m fa difícil expressar-ho en termes concrets, crec que a mesura que aquestes connexions es facin més fluides, el que passi a Catalunya també tindrà les seves conseqüències a l’altre extrem d’Euràsia.

Malauradament em fa l’efecte que Barcelona s’està quedant enrere. Principalment perquè no parlem d’aquests temes, i òbviament no tenim cap mena d’estratègia de com podem inserir-nos, o fins i tot mirar d’oposar-nos, si no ens agrada (tot i que jo ho trobaria una postura fútil), a l’emergència d’aquesta connexió euroasiàtica. Crec que les persones que parlen d’això amb certa profunditat a casa nostra es poden comptar amb els dits d’una mà.

S’ha acusat al govern de Catalunya de no saber actuar com un estat, pel que fa a la Xina, què faria que el gegant asiàtic considerés un reconeixement de Catalunya com a estat?

Crec que aquí hi ha dues coses diferents. Principalment hi ha el que al meu entendre, i de fet això ho han explicat extensament altres persones, ha estat una manca de voluntat real de fer la independència per part del govern de la Generalitat en els darrers dos anys. Tots els mals venen d’aquí.

En segon terme, crec independentment de les accions del govern pel que fa al reconeixement estem molt lluny de l’espai immediat d’interès geopolític xinès com per a veure-hi una implicació oberta i directa. El tema del secessionisme a més és una qüestió delicada pel govern xinès, i per tant si de nou es tornés a precisar d’un reconeixement internacional no crec que la Xina fos un dels primers països en fer-ho. De tofa manera, no crec que haguem de mesurar les nostres relacions amb la Xina exclusivament en aquests termes, és la primera economia del món i per tant no te gaire sentit ignorar-la.

Fins hi tot en un escenari d’independència i no reconeixement hauríem de cercar poder mantenir relacions informals per via de relacions comercials o amb actors privats. Les coses s’acabarien normalitzant si a Catalunya es desenvolupés una política de fets consumats, i aquestes relacions podrien normalitzar-se a mesura que Catalunya anés normalitzant la seva situació de forma generalitzada. I crec que això passaria amb molts altres països.

Quin tipus de relacions es podria establir entre els dos?

En un primer moment, hauríem de tenir en compte els interessos econòmics xinesos a Catalunya, que són diversos però podríem centrar-nos en els interessos a nivell d’inversió, comerç i infraestructura portuària. Aquests interessos a Catalunya són importants i s’hauran de tenir en compte en qualsevol escenari futur, i crec que són el pilar de qualsevol relació a llarg termini. De fet és important fer notar que fins a principis dels 2000 les relacions entre el govern de la Generalitat i el govern de la Xina, també amb el Japó, eren majors que les relacions que hi tenia el govern espanyol. Actualment se’m fa difícil dir com estan aquestes relacions, però a nivell privat, hi ha moltes empreses catalanes que operen a la Xina, i òbviament les xineses que operen a Catalunya. Crec que precisament des d’aquí és on s’hauria de treballar un hipotètic primer reconeixement tàcit com a primera passa per un reconeixement formal.

En general crec que el sobiranisme ha de començar a tenir en compte els interessos xinesos a l’hora de fer els seus càlculs, perquè els altres sí que se’n preocuparan. I per fer això ens cal prendre més seriosament el que és la Xina, el que està projectant a nivell extern i sobretot en les nostres visions, tant per allò que ens pot interessar com per al que ens ha de preocupar de la Xina: no limitar-nos a reciclar les opinions que es produeixen a Brussel·les, Berlin, Washington o fins hi tot Beijing.

En la dinàmica geopolítica està clar que les relacions entre estats han de ser del tipus win-win. A quins països podria interessar una Catalunya Independent? Què pot oferir Catalunya en aquest aspecte?

Bé això de les relacions win-win em costa una mica de creure, com a molt les relacions WIN-win, on una de les parts sempre s’emporta un tros més gran del pastís.

Catalunya concentra gran part de la inversió estrangera feta a l’estat espanyol, per tant aquests serien països en tenir interès en com a mínim no veure perillar els seus interessos en cas d’independència. Després tenim aquells països que per la qüestió que fos es trobin en conflicte amb Espanya o amb la Unió Europea, que òbviament podrien veure amb interès el moviment sobiranista. La crisis d’Europa, crea una sèrie de divisions internes que pot ajudar a què algú li interessi potenciar les seves relacions amb el sobiranisme català, i aquí parlo tant dels governs euroescèptics, com dels països petits que no veuen amb bons ulls el domini dels grans, com del Regne Unit post-brèxit.

El món en general es troba en moviment, les fronteres de conflicte geopolític s’estan fent més poroses, per tant les oportunitats per Catalunya crec que són majors.

Catalunya compta fonamentalment amb Barcelona com el seu gran actiu, i no com a destí turístic, sinó pel seu potencial geopolític especialment si es comença a dotar a la ciutat i al seu port d’un pla que permeti inserir Barcelona en la connexió euroasiàtica. Desenvolupar una bona estratègia en aquest sentit crec que ens pot ajudar a facilitar les relacions amb altres actors, que vagin més enllà d’Europa i que per tant puguin tenir menys reticències a establir algun tipus de relació amb una Catalunya independent.

Però el que caldria entendre aquí és que els reconeixements internacionals no venen a la lleugera, i a no ser que hi hagi un interès immediat i directe cap estat reconeixerà un nou govern, molt menys si no veu que aquest te un control efectiu de la situació.

Però el que s’hauria de comprendre es que pot sobreviure sense reconeixements oficials, i en el cas català en el seu context actual, de fet, segurament una condició per rebre aquests reconeixements serà en primera instància demostrar que es pot sobreviure sense ells.

Quina creu que és la causa o causes principals de la manca de reconeixements internacionals a la proclamació de la República Catalana el passat 27 d’Octubre?

Com he plantejat anteriorment, el punt fonamental és que la proclamació del 27 d’Octubre no va ser seriosa, no va ser real, confirmat de fet darrerament pels propis implicats. Cap estat reconeixerà Catalunya, entrant en conflicte directe amb l’estat espanyol, si no veu en primera instància de que la cosa és seriosa. Més enllà d’aquí, el que deia més amunt.

Ara bé crec que concentrar-nos en pensar en els reconeixements oficials és una errada, el que cal és pensar com sobreviure sense aquests reconeixements, que mai vindran d’un dia per l’altre, i que començaran sent reconeixements tàcits, via apertura o manteniment de relacions comercials amb actors privats o semi-privats, i un cop això es vagi consolidant es podran obtenir els reconeixements.

En aquest sentit, la pèrdua de credibilitat del moviment sobiranista a nivell internacional serà un dels grans handicaps en els propers anys, i recuperar-la crec que és la tasca fonamental.

Últimament es torna a escoltar sovint que cal superar de forma inapelable la barrera psicològica del 50%, com si aquest fos el fet realment rellevant per tal que Catalunya sigui independent. Realment és una qüestió de percentatges?

No ho és, no perquè a Catalunya no hi hagi un suport social actiu suficient per la independència sinó perquè les coses no funcionen així. Existeix una fal·làcia que creu que les coses canvien quan hi ha una majoria social que així ho opina. En la seva vessant més simplista es consideraria que amb poder expressar aquesta opinió suposadament majoritària per via d’un procediment institucional clar ja n’hi hauria prou. Això no aguanta el mínim escrutini de la realitat.

L’aval democràtic dona força a l’acció, però són les accions les que en darrera instància determinen l’estat de les coses.

La política per sobre de tot és un element dinàmic no estàtic. L’statu quo sempre guanya perquè sempre és la opció més òptima, per cada revolta que triomfa n’hi ha deu que no ho fan, però és en els moments convulsos quan un gran percentatge de gent oscil·larà entre un bàndol o l’altre, depenent de com es desenvolupin els esdeveniments, i finalment un cop les coses semblin resoltes abraçarà als victoriosos com si n’haguessin format part des del primer dia.

L’1 d’Octubre és una mostra d’això, en la que es va expressar de forma democràtica i contra un estat la voluntat d’independència del poble català. En aquells dies el sentit majoritari de forma tàcita a Catalunya era favorable a la independència, ja fos un suport mostrat de forma activa, l’1 i el 3 d’octubre, com de forma passiva. No vam veure que sorgissin en massa escamots espanyolistes a prendre el país. La primera mobilització de l’unionisme en massa es dona el 8 d’octubre i en gran part per la pèrdua de momentum del govern català. Després de l’1 d’Octubre no ens podem permetre entendre la política només des de la demoscòpia.

Si fos una qüestió de percentatges l’estat espanyol no hagués enviat 15.000 policies durant l’octubre del 2017. Si no existeix la majoria per dur a terme la secessió de manera viable, quina és la necessitat de fer aquest desplegament? Defensar això implícitament és defensar que aquest desplegament es va produir efectivament per a defensar la democràcia i evitar una proclamació antidemocràtica per part de les forces sobiranistes. És una lectura amb la que òbviament no hi estic d’acord.

Tenint en compte la situació actual a Catalunya i a nivell internacional, des de l’àmbit polític quina creu que és l’estratègia que s’hauria de seguir?

Primer arreglar les coses a casa fent una renovació del moviment sobiranista, trencant l’actual lideratge. Sense això parlar d’estratègia internacional per molt que em pugui agradar, em sembla secundari.

Però bé mirant de respondre, en primer terme considero que les institucions lligades a la Generalitat tenen poc marge de maniobra en un context en el que aquestes segueixin dins la legalitat espanyola. El “Govern efectiu” és bàsicament una broma de mal gust, una forma amable per seguir aplicant el 155. Per tant crec que l’aposta clara ha de ser potenciar la projecció exterior catalana per via de les seves entitats, ANC, CDR’s, diàspores, i persones estrangeres afins, perquè puguin actuar amb total llibertat. A nivell més teòric seguir pensant i treballant sobre com inserir Catalunya en el món que ve. Després recuperar la nostra credibilitat tant interna com externa. Avui dia es fa molt més complicat explicar que estem fent els independentistes, que no pas explicar que és Catalunya i per què volem la independència.

Per acabar, hem sabut que el Capesic és Think Tank oficial. Els hi fa cas el govern de Catalunya? Saben quin tipus d’assessorament tenen?

El CAPESIC és un think tank independent les persones que hi escrivim ho fem perquè ens agraden les relacions internacionals i perquè considerem que és important que existeixi més debats sobre aquestes a Catalunya. Fins a dia d’avui no tinc constància de que cap institució tingui o deixi de tenir en compte les opinions que allà s’hi expressen.

Please follow and like us:

L'Altaveu

Xoc post-traumàtic

22 de març de 201924 de març de 2019 maitema

Avui tornem a parlar sobre la situació actual a Catalunya amb en @RogerVinton, “un home com cal” segons es defineix ell mateix al seu web. És en aquest espai, i al seu compte a Twitter amb més de 16.000 seguidors, on comparteix la seva peculiar manera de veure el món i l’actualitat. Autor del popular llibre “La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya”.

Miro al meu voltant i contemplo un país encara sota els efectes del xoc post-traumàtic causat per l’impacte violent del seu tren carregat de voluntarisme i bones intencions contra un búnquer de formigó anomenat entramat estatal espanyol.

Miro al meu voltant i contemplo un país encara sota els efectes del xoc post-traumàtic causat per l’impacte violent del seu tren carregat de voluntarisme i bones intencions contra un búnquer de formigó anomenat entramat estatal espanyol. Enmig d’un despertar dolorós, on el cruiximent d’ossos encara no s’ha apaivagat, les primeres reaccions es transformen en foc amic, retrets i trinxeres per tot allò que es va fer malament i, sobretot, per tot allò que no es va fer. Interpreto que no són més que focs follets i espurnes passatgeres fruit dels traumatismes cranials, i que ben aviat s’aniran esvaint al mateix ritme que la bastida estigui reconstruïda i la salut mental recuperada.
Un cop normalitzada la situació i sense boires que limitin la capacitat d’anàlisi, despertarem a la nova realitat on la Catalunya Estat ja és una categoria mental al cervell dels catalans i dels espanyols, on l’estelada és un codi reconegut arreu i on la decadència de l’Estat Espanyol és més patent que mai. L’independentisme ha conquerit un esglaó que ja no abandonarà. Cal que passi cert temps -no sabria dir quant, però sospito que no gaire- perquè les peces tornin a encaixar i es reprengui el partit.

Amb un escenari de majories previsiblement creixents, el sobiranisme ha de saber jugar les seves cartes i deixar enrere algunes pràctiques que han estat útils per plantar el camp base, però que ja no ho són per fer l’atac definitiu al cim. En el món real, les bones intencions no són suficients; el fer bé les coses és molt més útil.

Amb un escenari de majories previsiblement creixents, el sobiranisme ha de saber jugar les seves cartes i deixar enrere algunes pràctiques que han estat útils per plantar el camp base, però que ja no ho són per fer l’atac definitiu al cim. En el món real, les bones intencions no són suficients; el fer bé les coses és molt més útil. De la mateixa manera que actualitzem el software de la computadora o del telèfon mòbil, ara toca sacsejar el país per fer caure males pràctiques i espantar espectres i vampirs. Tot allò que ens fa ser el paradís per a molts que viuen ben lluny, ens està condemnant com a societat.

Que Catalunya sigui un lloc còmode on viure-hi ha provocat que haguem perdut embranzida. La correcció política com a terreny de joc, l’aversió al risc com a patró i el capficament a mantenir l’estatus que mostren institucions, partits i ciutadans individuals, està provocant una esclerotització de la societat que resulta fatal a l’hora de competir al món.

Que Catalunya sigui un lloc còmode on viure-hi ha provocat que haguem perdut embranzida. La correcció política com a terreny de joc, l’aversió al risc com a patró i el capficament a mantenir l’estatus que mostren institucions, partits i ciutadans individuals, està provocant una esclerotització de la societat que resulta fatal a l’hora de competir al món. Sense competència no hi ha estímul a ser millor. L’immobilisme fruit de l’autocomplaença mata les idees i fa créixer egos estèrils, n’hi ha prou amb veure el joisme descontrolat que ens enlluerna des del firmament d’estrelletes de Hollywood en què s’ha convertit el país. Set milions i mig d’éssers imprescindibles que descansen sobre el tron la veritat absoluta.

Més enllà de les disputes aparents entre partits, amplificades per l’efecte bombolla de les xarxes socials, ara mateix som una màquina que descelera, on ningú no s’atreveix a trepitjar l’ull de poll de l’altre, no fos cas que un dia la feina i la nòmina depenguessin d’aquell.

Més enllà de les disputes aparents entre partits, amplificades per l’efecte bombolla de les xarxes socials, ara mateix som una màquina que descelera, on ningú no s’atreveix a trepitjar l’ull de poll de l’altre, no fos cas que un dia la feina i la nòmina depenguessin d’aquell. La patologia que ens afecta, caracteritzada per l’egocentrisme ja esmentat, però també per la manca de visió panoràmica de la realitat i pel menyspreu al coneixement del cabal cultural, no s’atura en el procés de colonitzar del nostre organisme. Si parem atenció, amb facilitat trobarem un bon grapat d’exemples.

Hem vist periodistes que, a canvi de poder injectar-se en vena la seva dosi de popularitat i share, són capaços de fer d’altaveus -i també de “tontos” útils per a algun poder ocult- a formacions polítiques que parteixen de bases no democràtiques.

Hem vist periodistes que, a canvi de poder injectar-se en vena la seva dosi de popularitat i share, són capaços de fer d’altaveus -i també de “tontos” útils per a algun poder ocult- a formacions polítiques que parteixen de bases no democràtiques. També hem vist a estrelles de la radiodifusió que malbaraten l’espectre radioelèctric i els bits d’internet fent shows més propis d’un festival de fi de curs de segon d’ESO que no pas d’un programa que busca una audiència amb majoria d’edat mental. I això val tant per als professionals de la ràdio, com per als venedors de rentadores amb accés esporàdic a un micròfon. Hem assistit astorats al repartiment de premis literaris a ajuntalletres que tenen la fortuna de ser un bon reclam comercial o bé de pertànyer al clan adequat. I, per descomptat, també hem patit a ressentits que viuen entestats a imposar el xantatge “o jo, o ningú” com a vector de país, i que suren inflats com a globus d’heli sobre la massa de compatriotes.

I, per descomptat, també hem patit a ressentits que viuen entestats a imposar el xantatge “o jo, o ningú” com a vector de país, i que suren inflats com a globus d’heli sobre la massa de compatriotes.

Aquests, sempre estan disposats a agredir-te amb tesis de Hegel verbalitzades amb to pedant, però són incapaços de resoldre una simple integral. Encara n’hi ha més: desequilibrats de camisa de força defensant causes nobles o necessàries i, per tant, pervertint-les, talment com si Ortega Lara dissenyés les polítiques antiterroristes d’un país. I com no, també tenim petits boy-scouts del liberalisme econòmic, que fonamenten el seu corpus de creences en la idea que tenir o no tenir diners és una simple decisió personal. A l’altra banda del mirall d’aquests últims, trobem els fervents rendistes de la cultura, convençuts que dels seus productes la qualitat n’ha de ser un tret menor, sense importància, perquè Déu els ha beneït amb la gràcia d’haver de ser mantinguts pels seus conciutadans, finançadors ingenus de la seva vida bohèmia.

Però aquest canvi de papers, aquest dir prou a la inèrcia destructiva no vindran per generació espontània, si no que caldrà un temps d’esforç i lluita contra les estructures greixoses que ens limiten. Cal ajuntar cervells preparats i voluntats renovadores, i arraconar sense pietat els resistents de l’amiguisme, del qui-dia-passa-any-empeny i de la mediocritat metastàtica.

Please follow and like us:

Català, L'Altaveu

Fem la independència plegats o què?

4 de febrer de 20196 de febrer de 2019 maitema

Encara no segueixes @CanalRepública a twitter?

(((Corto Maltese))): “Espanya actua defensant-se, a la defensiva, no pas pro-activament, creativament i amb voluntat de seduir. Per això, l’Estat espanyol ha perdut. No pas perquè els partidaris independentistes hagin guanyat, que encara no, sinó perquè Espanya s’ha desautoritzat com a institució política de cara als seus ciutadans.”

En (((Corto Maltese))) (a twitter @helixx85) ens explica unes quantes coses més sobre la situació actual entre Catalunya i Espanya i de les repercussions que pot tenir el Brexit per a la democràcia.

Quina opinió tens sobre la tant reclamada unitat dins l’independentisme? Creus que tot l’independentisme comparteix els mateixos objectius?

La unitat, tot i que necessària en els temes bàsics, en aquest cas, ser independentistes, no s’ha de tornar una obsessió a qualsevol preu.
No podem pretendre ni seria bo tenir un país, aviat un Estat, amb un partit únic o una única manera de veure les coses.
A més a més del conflicte nacional entre Catalunya i Espanya, tenim altres conflictes tant o més importants com la lluita de classes, és a dir, ser ric o pobre, i les polítiques a decidir per resoldre els problemes socials que tenim, individualment i en grup.
Com Estat haurem de decidir quin país volem ser, més o menys liberal, més o menys socialista. Ens podem inspirar en diversos models de país i cadascú de nosaltres té una idea de país ideal que caldrà confrontar amb la realitat.
Aquest dies passats amb el conflicte del taxi i les VTC heu pogut llegir comentaris d’independentistes a favor i en contra d’uns i altres. Arriba un moment en que la gestió de recursos escassos, que és sempre l’economia, obliga a decisions polítiques, és a dir, els guanys d’uns són les pèrdues d’altres en base a un ideologia política.
Per tant, deixem-nos de partits únics i que cadascú defensi el seu model de país.
Només des de una base àmplia de persones arribarem a ser Estat. Ens cal la gent de la CUP, la gent d’ERC, la gent de Junts x Catalunya i La Crida, els de l’ANC i Òmnium i els que no voten mai i no són de cap partit.
La Crida hauria pogut ser alguna cosa més enllà del que acabarà sent? No gaire, des del moment que no ha sigut capaç d’atreure al públic de les CUP i/o d’ERC, excepte comptades excepcions.
Deixem que la Crida serveixi per reconstruir l’espai de centre-dreta, competint amb l’espai de centre-esquerra d’ERC, i serem un país normal.
Així, cal completar l’arc parlamentari independentista, cobrint tot l’espectre, des de l’esquerra (CUP), centre-esquerra (Comuns Sobiranistes i ERC), centre-dreta (ERC i JxC i Crida) i dreta (MIC).
Perquè no ho oblidem mai: si el model d’Estat que proposem és d’èxit i engrescador, atraurem al 20% d’indecisos i serem majoria clara. Sinó, no serem mai res majoritari!
L’avantatge de voler resoldre el tema de la independència des de diferents òptiques és que tenim més probabilitats d’èxit col·lectiu. O sigui, junts en uns mínims i separats en la batalla política, sembla el més encertat.
No crec que a hores d’ara hi hagi gaires independentistes que hagin deixat de ser-ho, perquè, realment, no hi ha alternatives viables atractives al projecte independentista.
Espanya utilitza tota la seva força i la seva repressió a torpedinar el moviment independentista, en un moviment de defensa de la santa unitat espanyola però no es mostra amb empatia i oberta a canviar.

Espanya actua defensant-se, a la defensiva, no pas pro-activament, creativament i amb voluntat de seduir.
Per això, l’Estat espanyol ha perdut. No pas perquè els partidaris independentistes hagin guanyat, que encara no, sinó perquè Espanya s’ha desautoritzat com a institució política de cara als seus ciutadans.

Espanya ja no ofereix el projecte engrescador i de seguretat (jurídica, física, econòmica) que tot Estat ha d’oferir als seus ciutadans. Ser català avui en dia dins de l’Estat espanyol no és segur, per no dir que és perillós per la integritat física i econòmica, vegeu sinó el discurs del Rei V “palito” del 3 d’octubre o la ràtzia contra catalans d’ara fa poc.

El judici als presos polítics començarà en breu. Com l’hauríem d’encarar?

Els presos polítics estan jugant un paper molt més important del que a vegades creiem en tot el procés cap a la solució amb 2 Estats.

Sense presos polítics, exactament, què estaríem explicant al món sobre el que ens passa a Catalunya? Ens hauríem quedat sense grans arguments més enllà de l’espoli fiscal continuat i de tot tipus de lleis contra Catalunya.

És per això que crec i dic, que tenir presos polítics és una sort, una carta guanyadora de cara a fer entendre a l’opinió mundial que Catalunya té un problema de colonialisme des de fa segles, de maltractament continuat i, per tant, té dret a exercir el seu dret a l’autodeterminació com a poble tal com està reconegut a les Nacions Unides. El que se’n diu en argot jurídic i de drets humans, la famosa “Causa Justa”.

Penseu que fins el primer d’octubre de 2017, l’opinió pública mundial, la gent del carrer, els periodistes i corresponsals, ens veien com una regió rica i simpàtica on s’hi menjava bé, s’hi ballava bé i on feia bon temps.

Ens calia el primer d’octubre i fer caure a Espanya en el seu parany violent, ens calia el Rei atacant-nos i ens calien tant la presó com l’exili dels nostres electes polítics independentistes.

D’aquesta manera estem aprofitant tota la por espanyola a perdre’ns i la seva reacció virulenta i violenta per portar-los allà on volem: que perdin la partida i nosaltres guanyem.

Per això, el Govern de la Generalitat no ha obert les presons, perquè tenim més a guanyar amb un judici indecent retransmès en directe a totes les TV del món.

Recordeu “l’affaire Dreyfus” de França, que va fer entendre als francesos que eren antisemites, tot i no ser-ne conscients? Doncs aquest judici farsa servirà perquè els espanyols entenguin que són catalanòfobs i que tenim dret a ser lliures. També perquè la resta del món entenguin que així no podem continuar.

Igual que la Segona Guerra Mundial va acabar amb la “Declaració de Balfour” i la constitució de l’Estat d’Israel, d’aquest judici sortirà la solució política imposada a Espanya de deixar-nos autodeterminar i, si hi ha majoria independentista, ser Estat lliure català, en forma de república o no.

Jo no descartaria el manteniment de la Monarquia amb un pacte estil Commonwealth, de manera que així el Rei fill seguiria jugant el rol del seu pare, a saber, comissionista del “Deep State” català a la “Corte” de Madrid i resta del món.

És qüestió de temps que li expliquin la pel·lícula al fill ruc V “palito” i aquest entri en raó, per no acabar a l’exili. No sé vosaltres, però jo prefereixo Estat independent en forma de monarquia a compartir amb Espanya que no Comunitat Autònoma dins d’una Espanya republicana.

El Rei és una gran carta a jugar, ja que pel seu propi interès ens pot ajudar.

Sovint hi ha la percepció que l’estratègia exili i l’estratègia presó no és la mateixa. Què en penses?

El problema principal de ser a la presó és que l’accés a la informació el tens esbiaixat i d’aquesta manera no pots formar-te una opinió del que està passant realment a fora. A més a més de la falta de llibertat i d’informació, hi ha un problema afegit, que ningú en parla, que és el de no poder treballar i guanyar diners.

Si ets a Suïssa com l’Anna Gabriel o la Marta Rovira, pots trobar una feina, pots dormir a casa amb els teus, pots fer vida normal, pots pagar el lloguer de la hipoteca. Com ho fan els familiars dels presos polítics amb un sou menys a casa? Pensem-hi!

De fet, jo ho penso i ja sé la solució. Els posen a llistes electorals per assegurar-los uns ingressos des de la presó.

Perquè, la veritat, com europeus, tant i fa viure a Barcelona a “Génève” o a Brussel·les!

A l’exili són lliures, a la presó no. Això condiciona molt la forma de veure la vida i la presa de decisions. El sacrifici està desequilibrat i és el que provoca bona part dels conflictes entre els partits independentistes. És pura estratègia espanyola per dividir-nos, no caiguem en el parany!

Uns tenen pressa per treure’ls de la presó, els altres en tenen menys.

Creus que hi haurà un nou referèndum d’autodeterminació a Catalunya sota l’empara d’organismes internacionals com l’ONU?

L’única solució viable i efectiva per resoldre el conflicte de mala convivència de dues legalitats a territori català és un nou referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

A alguns i algunes ens farà ràbia que ens obliguin a repetir un referèndum que ja hem votat. Només tindrà sentit tornar-hi si ve imposat des d’instàncies superiors, a saber, l’ ONU, i amb condicions clares per a la implementació del seu resultat.

Des que Espanya va decidir carregar-se el nou Estatut de Catalunya, que regia la relació entre les dues legalitats a Catalunya, l’espanyola i la catalana, a partir dels seus respectius parlaments, no tenim un marc jurídic normal.

Per això, davant d’aquesta forma de funcionar sense equilibri entre legalitats, que acaba sent una imposició continuada per part de l’Estat espanyol i l’aniquilació de la majoria de lleis aprovades pel parlament català, els catalans i catalanes han optat majoritàriament per decantar la balança, trencant amb la relació de subordinació a la legalitat espanyola.

I quan dic la majoria de catalans no només parlo del poble famós, sinó dels poders fàctics catalans, els que realment decideixen cap a on anem, el poc anomenat “Deep State” català, econòmic més que polític.

Per això podeu recordar com s’enfada en Valls, jacobí fracassat i francès d’adopció, cada vegada que descobreix com l’utilitza el “Deep State” català per fer el paperot contra la independència quan en privat hi estan a favor.

És un tema de números: al “Deep State” català no li interessa perdre el que li queda de quota del mercat espanyol, però també entén que deixar de ser una colònia espanyola i els 16.000 milions evaporats anualment li aniria de meravella per créixer.

Estan obligats a seguir jugant a la “puta i la Ramoneta”, per intentar seguir guanyant en tots els escenaris. Al final, no queda més remei que crear seus paral·leles a Madrid per gestionar el mercat local espanyol, i deixar les seus catalanes per a l’expansió internacional.

Per això, l’Estat espanyol està desesperat, perquè les seves elits madrilenyes eren catalanes i ara són independentistes, si no de cara a la galeria sí en privat i amb les seves accions.

Igual que van perdre cada país de Sud-amèrica perquè les elits espanyoles van fer-se amb els indígenes, ara Espanya no té manera de fer que ens quedem, si no volem.
Només amb un número important de sipais, altrament dits botiflers, és a dir, catalans venuts o comprats per treballar en favor de l’Estat espanyol i contra la legalitat catalana, Espanya podria evitar l’inevitable. I no els troba.

Catalunya s’ha preparat a fons per a ser independent, amb organismes i institucions com l’ANC, Òmnium o el Diplocat i ara Espanya es troba davant d’uns fets irreversibles.

Ara m’esteu llegint i dubteu. Què diu, aquest boig! D’on surt, aquest dient això?

Imagineu-vos que sou Espanya i no voleu perdre Catalunya. Faríeu el que esteu fent? Us comportaríeu d’aquesta manera? No!

Espanya es comporta sabent que ha perdut i intenta arreplegar la coberteria de plata i el rellotge de paret de la tieta, arrasant amb tot, quedant-se amb els mobles, posant traves, dificultant el procés, fent el paperot de cara a la galeria dels seus ciutadans i votants.

Per això, va forçar a les empreses catalanes a moure’n la seu, en el fons pensaven, ja que se’n van almenys ens quedem amb La Caixa. Però ni així, “game over, Spain”.

Sempre has dit que el “Deep State” català està favor de la independència. Després del moviments geoestratègics mundials, creus que el DS internacional està interessat en una Catalunya independent?

El problema principal d’Espanya i de Catalunya és la desconnexió de la resta del món. Hem viscut al marge de la modernitat i de la història d’Europa, com si fóssim Àfrica. Recordeu allò què deien de que “África empieza en los Pirineos”, doncs portem anys intentant que deixi de ser així però encara ho és, en part.

Us poso un parell d’exemples que il·lustren el que dic: pregunteu-vos a vosaltres mateixos si sabeu què significa la paraula “Shoah” o què es celebra el 8 de Maig.

Si sabeu la resposta a les dues preguntes ja esteu a Europa. Sinó, seguiu a Àfrica, mentalment. Ara penseu quina part de la població espanyola segueix tancada en ella mateixa, mirant-se el melic i els Reis Catòlics.

En aquesta crítica incloc a Catalunya, encara que, evidentment, estem millor.

A Catalunya sempre hi ha hagut unes elits econòmiques obertes al món, lligades a la Revolució Industrial i l’accés al coneixement.

El problema és que si a Catalunya el pes d’aquestes famílies “Deep State” ha acabat sent determinant en la configuració de país, això que en diem la Societat Civil, a nivell espanyol ja és una altra cosa.

És cert que el “Deep State” català hauria pogut intentar més i/o aconseguir que tota Espanya es desenvolupés mentalment, es connectés a la resta d’Europa, però ha estat impossible.

De fet, amb prou feina hem aconseguit connectar a Catalunya al món.

Llavors, el “Deep State” mundial sap i coneix al “Deep State” català i el pensa ajudar en la seva aspiració nacional? Com sempre, si li compensa, si li surt a compte, si en treu profit. El món funciona per interessos, és primordial que Catalunya deixi clar que hi ha molt a guanyar venint a Catalunya i deixant-nos ser lliures. Cal veure quines són les pors i els enemics declarats d’Espanya i insistir-hi molt.

Que Espanya va expulsar els jueus i els àrabs i tenen una por ancestral al “complot judeo-masónico”? Doncs viatges regulars a Israel, obertura de seu a Jerusalem, intercanvis culturals, econòmics, el que sigui.

Que Espanya té un complexe d’inferioritat amb França com a veí superior en tot? Doncs seguir amb el que s’està fent, entrar a la “Francophonie”, afavorir el francès a les escoles i tot tipus d’intercanvis.

Que part de les antigues colònies tenen mala relació amb Espanya? Doncs ser molt amics d’Argentina, de Veneçuela, de Cuba, de Xile, tota Llatinoamèrica.

Digues-me de què tens por i te la fotré!

Es suposa que en els últims anys la feina del Diplocat i d’altres institucions ha sigut la de connectar amb el poder mundial i explicar què volíem fer.

Però potser han dedicat més temps a voler demostrar que teníem raó i no tant a oferir beneficis i parlar de l’ interès d’una Catalunya independent.

Jo crec que s’ha fet, però no tant des de l’òrbita política visible i sí des de les empreses i les famílies que ens dirigeixen. Mireu sinó, la quantitat ingent d’inversions que arriben a Catalunya… saben cap a on anem i es volen posicionar abans que siguem massa cars.

Perquè, no ho oblidem, el m2 a Barcelona segueix valent la meitat que a París i un 25% del que pugui valdre a Londres o San Francisco. A pocs llocs del món hi ha una oferta tant gran de llicenciats amb idiomes i ganes de treballar i uns costos de producció tant barats.

Actualment hi ha una aposta clara d’alguns països per menys democràcia i més autoritarisme que gran part de la seva població accepta. És el cas d’Itàlia, per posar un exemple. Com quedarà ressituada Europa dins d’aquest nou marc: autoritarisme vs democràcia?

Europa i els Estats Units porten tancant fàbriques i unitats de producció des dels anys 80. Va ser la gran troballa per augmentar el nivell de vida dels seus ciutadans, enviar la producció a la Xina, baixar costos i així pujar el nivell de vida.

El problema és que a mesura que la producció es movia a la Xina, també se n’hi anava la recerca i desenvolupament. A més a més, les fàbriques occidentals començaven a tancar les seves portes i augmentava l’atur.

Amb l’augment de l’atur, les possibilitats de consumir productes més barats asiàtics deixava de compensar, perquè les pèrdues lligades a la fi de bona part de la indústria occidental eren superiors.

Itàlia és un exemple dramàtic d’indústria europea, innovadora i creativa, familiar i flexible, que s’ha trobat atrapada entre dos monstres: la Xina i Alemanya.La Xina, amb les seves tirades de producció llargues a preus molt baixos. Alemanya, amb la seva eficiència i compartint moneda, l’euro, amb una Itàlia massa acostumada a devaluar la seva lira per seguir venent i competint amb alemanys i suïssos.

No ens som molt conscients però a hores d’ara ja tenim un munt d’europeus guanyant menys diners mensualment que els seus equivalents xinesos.

Com deien en una pintada a Benasque, al Pirineu aragonès: “Delegar el poder es perderlo”. Hem cedit la nostra indústria a la Xina i ara o ens reinventem i som capaços de produir de nou, o impaguem el deute a la Xina o estem abocats a uns nous anys 30 violents, perquè hi ha una majoria d’europeus que té por de passar gana, ells o els seus fills.

I no oblidem que els europeus, quan tenim por de passar gana, muntem merders importants. Mireu sinó, el que està passant a França amb les armilles grogues. Reivindiquen arribar a final de mes, menjar, poder anar de vacances, poder anar al dentista, poder educar als seus fills.

El problema és que tornar a obrir fàbriques és lent, encara que en Trump intenti fer-ho per la via ràpida i dràstica, taxant les importacions xineses.

Posem-nos-hi quan abans millor; això hauria de ser la prioritat absoluta.

I no cal que siguin fàbriques tipus “start up”, no, poden ser fàbriques tèxtils, de sabates, de taules i cadires, hem de tornar a fabricar el que ens calgui, evidentment amb la millor tecnologia però fabricant nosaltres.

Si aneu un dia a Suïssa, veureu que es fabriquen des de les pastanagues fins els coixins, van menys a la Universitat, inverteixen més en Graus de FP i són autosuficients.

Si a “UK” no es respecta el resultat del Brexit, quina creus que podria ser la repercussió per a un dels països amb més tradició democràtica i, de retruc, per a la resta?

Jo no parlaria de no respectar la voluntat democràtica del Regne Unit en el referèndum sinó de repetir-lo, per confirmar dita voluntat.

El “Deep State” no vol el Brexit, per això jo crec que no tirarà endavant. Es repetirà el referèndum i la colla del Financial Times posaran tota la carn a la graella per parar-lo.

Al final el que demanava el Regne Unit era d’un cert sentit comú: que no tots els europeus pobres anessin a Londres, on el model liberal d’èxit creava milers i milers de llocs de feina.

Arreglaran aquest tema i una parell de temes cosmètics de cara a la galeria i Brexit “game over”, també!

El Brexit ve, com els extremismes a Itàlia i Andalusia, com a resposta a la falta de feina, la falta de futur, perquè tot ens ve produït de la Xina. La riquesa avui en dia ja no va lligada al sou sinó als béns immobles, i això no és sostenible.

A nivell europeu, tots els avantatges de tenir l’euro van al país més eficient, Alemanya, que fent pinça amb la Xina, remata a totes les fàbriques europees no alemanyes.

El Brexit ve a dir: Alemanya, sabem que ens estàs conquerint econòmicament i, nosaltres, anglesos, no hi estem d’acord. Per això preferim sortir-ne i orientar-nos cap a una política econòmica pròpia amb els USA i la Commonwealth.

Tot i així, crec que el Brexit servirà per renegociar amb Alemanya i no caldrà que es faci realitat. Això sí, els grans perdedors del Brexit no serien pas els britànics sinó nosaltres, els de l’Europa continental.

El Regne Unit és l’únic contrapès a Alemanya. Sense el Regne Unit seríem massacrats i esclavitzats definitivament pels alemanys.

Per això, jo crec que per poder ser independents cal resoldre el no Brexit, les armilles grogues a França i el Trump als USA. Catalunya no deixa de ser un problema més d’aquests nous anys 30.

El desordre mundial ens pot afavorir si som capaços d’aprofitar el “momentum” famós, o just al contrari.

Si Catalunya no acaba fent efectiu el mandat de l’1O, i “UK” tampoc, seria el tercer país (Grècia) en no aplicar al resultat d’un referèndum teòricament vinculant. Estem devaluant la qualitat democràtica al menystenir el vot dels ciutadans i ciutadanes?

La democràcia viu moments complicats, perquè econòmicament no estem bé. Per sobre de la democràcia hi ha sempre els diners, que fan i desfan com més els hi convé. Democràcia sí, sempre que votem el políticament correcte.

Fixeu-vos sinó en França. Mentre eren manifestacions normals, la policia deixava fer, era tolerant i pacífica. En el moment en que els armilles grogues han deixat clara la seva voluntat de fer caure la República francesa i en Macron, la policia s’ha tornat ultra violenta i sense pietat.

En el moment en que els independentistes decidim votar contra el Rei i Espanya, apareix la violència inevitable per protegir els privilegis dels que manen.

Un Estat no deixa de ser com un ésser viu. En el moment en que es sent atacat es defensa amb tots els recursos que té a l’abast, que són molt, per no dir infinits.

Crec que en el cas català, el “Deep State”, després de fer proves amb Ciudadanos per desallotjar a un PP corrupte i que ja no volia l’Espanya definida en la transició, a saber amb un “Deep State” català (i basc) controlant-ho tot a Madrid, aposta pel clàssic i confiable PSC-PSOE.

Sempre que ha calgut prendre mesures impopulars com ara entrar a l’OTAN, tancar les mines i les drassanes i fer reformes laborals, ha sigut el PSC-PSOE i la seva manca de moralitat, com a fals partit d’esquerres, qui ha sigut l’encarregat de portar les mesures a terme.

Durant el mandat del Sánchez, el primer President espanyol que parla anglès, és a dir 2018-2020, hauríem de transitar al model de dos Estats, amb la supervisió de l’ONU i la UE.

Veurem coses que no entendrem i molt teatre però el resultat serà l’esperat i serem independents, però deixant lligat el mercat espanyol en favor del “Deep State” català, que ho vol tot, ser independents i seguir manegant a Madrid de la mà del reietó i la seva ex (quan es separin).

Visc a la República Catalana des del 27 d’Octubre de 2017 i unitat!

Corto Maltese
@helixx85

Please follow and like us:

Català, L'Altaveu

Construïm la República

28 de gener de 201928 de gener de 2019 admin

Encara no segueixes @canalrepublica a Twitter?
Llegeix tots els articles de Joan Canadell a Canal República.

Recorden aquells acudits que començaven amb el tinc una noticia bona i una de dolenta, quina vols primer?

La dolenta?. L’octubre de 2017 pensàvem que podíem ser República independent i aquesta no s’ha fet efectiva. I la bona? Doncs que potser ja estem construint la República tot i que no en sigui, d’efectiva…

Imaginem per un moment que el 27 d’octubre els polítics haguessin defensat la República i que l’Estat espanyol no hagués actuat amb la violència que amenaçaven (és molt imaginar, cert!). Què hauríem fet durant aquests mesos? Doncs intentar assolir el reconeixement internacional. Potser ja el tindríem, anant molt bé, o potser Europa hauria mediat i hauria demanat un nou referèndum vinculant. No ho sabem. En tot cas, essent positius, ara estaríem preparant el procés constituent perquè per fer la República caldria tenir una Constitució, i potser també estaríem redissenyant l’administració i el sistema de governança. És evident que el model espanyol post-franquista no és el millor possible…

Doncs si havíem de fer això un cop feta efectiva la República, per què no ho fem ara encara que no ho sigui? Així quan la fem efectiva ja haurem avançat camí. Jo sostinc que això és el que ara hauríem de fer i, de fet, d’alguna manera ja s’està començant a fer. Un any tard, és cert, però cal tenir en compte que hem tingut els nostres representants a la presó, ha calgut demostrar-los que som amb ells i això ens ha distret temporalment. Però des del mes de setembre de 2018 s’han posat en marxa iniciatives que van en la línia de construir la nova República.

El fòrum cívic i social per al debat constituent. Es va aprovar el 23 d’octubre al Parlament, es va nomenar Lluís Llach com a President i ja hi ha uns quants membres escollits per posar-lo en marxa. És evident que la Constitució no es podrà aprovar fins que la República sigui efectiva i tinguem un Parlament escollit per a això, però ningú ens impedeix començar ja el debat. Pot ser molt interessant per dibuixar uns pilars constitucionals molt més socials, democràtics i econòmicament atractius per tal que més gent s’afegeixi al projecte i entengui que per a ells també serà sensiblement millor que la Constitució espanyola.
Les primàries com a nou model per escollir els representants polítics. Primàries Catalunya va néixer després de l’estiu amb la intenció de fer un pas en l’apoderament dels ciutadans com a representants polítics. Més enllà dels partits, son els propis ciutadans els que de manera voluntària trien quins dels candidats que es presenten son els preferits per participar en una llista republicana. El procés actual que s’està duent a terme en desenes de municipis de Catalunya és una prova pilot del que pot passar a les properes eleccions d’àmbit nacional, i pot condicionar per sempre més la confecció de llistes de candidats i sobretot de programes electorals (tot d’una manera molt més participativa i democràtica). En la nova República estic convençut que l’elecció dels candidats i els programes ja no tornarà a ser com abans, i amb això tambe l’estem construint.
Campanya de Consum Estratègic. Liderat des de l’ANC, aquesta campanya pretén que els ciutadans catalans desconnectin de les empreses de l’oligarquia que ens van amenaçar i condicionar el vot durant els fets d’octubre de 2017, i connectin amb empreses catalanes de proximitat, arrelades al territori i que respectin la voluntat democràtica del poble. És tracta de canviar d’hàbits de consum pel que fa a serveis estratègics com telefonia, gas, electricitat, banca, assegurances, etc. Però també es pot fer en altres tipus de consums: hipermercats, agències de viatge… i a la vegada prioritzar formes jurídiques més socials com les cooperatives, així com les empreses de més proximitat. Som coneixedors que, en pocs mesos, desenes de milers de persones han canviat ja els seus hàbits de consum. Això es continua fent de manera continua i fa que cada vegada estiguem més desconnectats de l’Estat espanyol. A més, hi ha empreses catalanes que a l’hora estan invertint i contractant personal per créixer més. També així estem ajudant a construir una República econòmicament més forta.
El Consell per la República. Es va posar en marxa el passat desembre per fer tot allò que no es podrà fer des de les institucions públiques sotmeses a la repressió dels tribunals espanyols i a les amenaces del 155. Diguem que té una doble funció: per una part, treballar per fer efectiva la República (denunciant la situació dels judicis internacionalment i promovent relacions internacionals amb països que ens han de reconèixer). Però a la vegada, també s’ha dotat d’eines per construir la nova administració republicana, sobretot amb nous sistemes de governança i en concret seguint el model Estonià de la República Digital. D’aquesta manera, està previst que aviat tots els registrats al Consell per la República podran obtenir una identitat catalana validada biomètricament, i en uns mesos es podrà realitzar votacions electròniques entre tots els registrats. Això obre la possibilitat de fer votacions tan per decidir els responsables de tirar endavant el Consell com per votar les opcions dels debats constituents o, fins i tot, un nou referèndum d’autodeterminació sense necessitat d’amagar urnes ni paperetes. L’èxit del Consell depèn de tots nosaltres, i en concret de que ens hi registrem i el dotem de més legitimitat. Tenir prop de 60.000 registrats no permet encara avançar significativament, però estic convençut que quan es disposi de la identitat catalana i es pugui votar, la xifra d’inscrits serà de centenars de milers de catalans. I aleshores estarem començant de veritat a construir una nova administració republicana que serà l’embrió de la República efectiva. Cal ser conscients que a Estònia la República digital permet fixar la residencia personal o jurídica, consultar els historials clínics, el currículum escolar, els tràmits jurídics, controlar el parc mòbil, pagar taxes i impostos, té integrat el sistema bancari,…Pràcticament el 99% de les gestions amb l’administració es poden fer amb el smartphone. Que lluny d’això estem avui i quant podem avançar els propers mesos en fer-ho possible!. Quan ho tinguem, siguem o no una República efectiva, és evident que estarem molt més desconnectats de l’Estat que avui i molt més connectats a una estructura republicana.
Els Consells Locals de la República. Aprovats el mes de gener pel secretariat de l’ANC, els Consells Locals tenen per objectiu apoderar a la gent per fer efectiva la República al territori en tot allò que es pugui avançar. En concret, s’ha dotat d’onze funcions entre les que destaca ser un punt de trobada d’entitats i persones del territori favorables a la República, que participin en els debats constituents, en els canvis d’hàbit de consum estratègic, en el registre al Consell per la República, i en projectes socials municipals com la creació d’un voluntariat i caixa de solidaritat per ajudar als més necessitats o la recuperació de la memòria històrica local. D’aquesta manera, poc a poc el territori comença a construir la República des dels municipis.

Tot això no ha de substituir en cap cas la tan anhelada República efectiva, sino que ha d’ajudar a dotar-la de continguts i ser l’embrió de la República definitiva. Penso que podem dir, doncs, que després dels fets d’octubre de 2017 estem avançant en la construcció de la nova República i que aquesta serà una realitat quan entre tots siguem capaços d’assolir el reconeixement internacional. Això en bona mesura ho assolirem si anem construint les bases de la nova República independent i cada cop estem més desconnectats d’Espanya i més connectats a una nova realitat republicana.

Joan Canadell
Empresari, co-fundador del CCN i membre del SN de l’ANC

Please follow and like us:

Català, Catalunya, Internacional, L'Altaveu, Opinió, Política

Cal sortir més del marc geogràfic europeu i explorar les possibilitat existents en tant que possibles recolzaments

5 de gener de 2019 canalrepublica

Hem parlat amb l’Abel Riu, analista del Capesic, sobre la percepció de la situació de Catalunya en l’espai post-soviètic, sobre les diferències entre el procés català i els de les Repúbliques Bàltiques i com la situació geopolítica pot afavorir o perjudicar els suports internacionals a una Catalunya independent.

screenshot_20190104-101606_twitter

Encara no segueixes Canal República a tuiter?

Quina és la teva feina al CAPESIC?

Hi col·laboro com a analista associat escrivint anàlisis sobre l’espai post-soviètic.

Quines notícies arriben de Catalunya a l’Europa de l’Est, Rússia i el Caucas?

Ara mateix poques.

El 2018 les notícies més importants que van tenir un cert ressò en relació a la situació política a Catalunya van ser la detenció i posterior alliberament del president Puigdemont a Alemanya, a part de les mobilitzacions de l’11-S, el 29-S, l’1-O, i més recentment el 21-D.

En general des de la tardor de 2017 el focus mediàtic internacional s’ha anar apartant
de Catalunya.

Es comprèn el que està passant?
Varia força en funció del país, de la seva història i de la seva propia evolució política. A nivell
mediàtic i d’opinió pública, en general hi ha més comprensió als països Bàltics i a Armènia que a
l’Azerbadjan o a Rússia, per exemple. El que costa molt d’entendre a fora és la complexitat del
procés, la qüestió de les majories, les divisions i els girs que ha donat durant els darrers anys,
etc. Especialment el que va passar l’octubre de l’any passat, i de per que no es va anar fins al
final per a mirar d’aplicar el que s’havia votat el 1-O.

Es comprèn poc la manca de determinació de les autoritats catalanes, independentment de que s’estigui d’acord o no amb els seus plantejaments.

Creus que hi ha algun procés comparable al català?
Hi ha alguns elements, però en general el procés català és totalment sui generis.

Quines diferències hi ha amb altres processos com el lituà, el cas d’Estònia o el de Letònia?
Les diferències són moltes, i de diversos tipus. En destacaria quatre. En primer lloc, a diferència
de la Constitució espanyola de 1978, la Constitució soviètica de 1977 reconeixia explícitament –
al menys sobre el paper- el dret a l’autoderminació de les nacions que formaven la URSS.

Segon, cal recordar que els països bàltics van ser Estats independents entre 1918 i 1940, quan
van ser annexionats per la Unió Soviètica en base al pacte Ribentropp-Molotov. Després van
passar a mans Alemanyes i des de 1944 de nou soviètiques. En aquest sentit, els processos
d’independència bàltics dels 80s i principis dels 90s es basaven en la idea de la “restauració” de
les independències assolides el 1918. Els països del bloc occidental mai van reconèixer els països
bàltics com a part de l’URSS, i la confrontació geopolítica entre els EUA i la URSS en va facilitar
el seu reconeixement un cop es van declarar independents, un procés que es va concloure a
finals de l’estiu de 1991, mesos abans que la resta de repúbliques soviètiques.

Un altre aspecte important va ser, sorprenenment, la qüestió mediambiental, especialment
després de l’impacte que va suposar l’accident nuclear de Txernòbil el 1986. De fet, les primeres
grans mobilitzacions l’any 86 i 87 van ser precisament contra grans projectes d’infrastructures
amb un fort impacte mediambiental impulsats per les autoritats soviètiques. Això va crear una
important base per a la organització popular en clau de defensa de la sobirania.

Per últim, a diferència de Catalunya als bàltics el lideratge i la iniciativa mobilitzadora es va
portar a terme per part de Fronts Populars establerts en tant que moviments de masses, els
quals alhora configuraven espais unitaris de direcció estratègica i de lideratge polític.

Quines són les posicions dels governs respecte a la situació en què es troba Catalunya?
El 2017, silencis oficials i tancament de files amb el govern espanyol en relació al respecte a la
legalitat, combinades en algun moment amb tímides crides al diàleg dins la Constitució. Aquest
posicionaments contrasten amb els de pocs anys enrere, quan en unes declaracions fetes el
setembre de 2013, el llavors primer ministre letó, Valdis Dombrovskis, va deixar la porta oberta
a un eventual reconeixement d’una Catalunya independent per part del govern de Letònia. El
llavors primer ministre de lituània va fer unes declaracions semblants.

El canvi de posicionaments es produeix degut a que govern de Rajoy va aprofitar el nou context geopolític de confrontació entre Rússia i l’OTAN -en el qual Estònia, Letònia i Lituània queden molt exposades- per reforçar un dels seus flancs a priori més febles, el dels països bàltics, en relació amb un hipotètic suport internacional al dret a l’autodeterminació de Catalunya.

Així, segons ha reconegut el mateix ex Ministre d’Exteriors espanyol Garcia-Margallo, Espanya hi ha
enviat tropes a canvi de silencis sobre la qüestió catalana.

Quina és la posició de l’opinió pública?
A Letònia, en general és força favorable. En una enquesta que es va fer en un programa de la
televisió pública letona a finals de l’octubre de 2017 en que es preguntava a l’audiència «Com
veu el futur de Catalunya?» i en la qual van participar unes 530 persones, més del 85% van
respondre que «com a estat independent, atès que una majoria de catalans així ho volen».
També, és l’unica de les tres repúbliques bàltiques que compta amb una ANC exterior pròpia,
formada especialment per activites letons que simpatitzen amb l’independentisme català.

Pel que fa a Lituània, bona part dels articles d’opinió que es van escriure fa un any i uns mesos en
relació a Catalunya eren favorables a l’independentisme, i en general es critica l’actitud del
govern espanyol. A Estònia es pot dir que hi ha més gent a favor que en contra, però en general
la qüestió es percep amb més distància, tot i que es cert que hi ha alguns diputats molt actius
amb la qüestió, dins del grup de suport parlamentari amb Catalunya.

Com van ser els anys següents a les seves independències?
Els primers anys van ser difícils, fins que a partir de mitjans dels anys 90 es van anar estabilitzant,
amb importants creixements econòmics a partir de llavors. S’ha de tenir en compte que, a part
d’esdevenir estats independents, van afrontar dures transicions econòmiques en passar
d’economies planificades a sistemes capitalistes, amb privatitzacions massives i liberalitzacions
de preus. Des de 1991 els tres països bàltics han tingut importants creixement demogràfics
negatius per una caiguda de la natalitat, sumada a una migració en dos sentits: d’una banda
milers de persones membres de les minories russes van marxar cap a la Federació Russa, mentre
molts estonians, letons i lituans ètnics han anat emigrant cap a occident, especialment
Alemanya, els països nòrdics, el Regne Unit, i els Estats Units.

Quina és la situació de les Repúbliques bàltiques actualment?
Es pot veure el got mig ple o mig buit. Letònia és el país amb un nivell de desigualtat més elevat
de la UE (per davant de l’Estat espanyol, per cert), i va ser un dels més afectats per la crisi del
2008. Estònia és el que té un millor balanç d’aquestes tres darreres dècades, ha aconseguit
esdevenir un centre de referència a nivell mundial en investigació tecnològica amb Universitats
capdavanteres com les de Tartu o la Tecnològica de Tallinn, i en aplicació de les tecnologies de
la informació al sector públic i privat, creant feines de qualitat per a desenes de milers dels seus
ciutadans. La qüestió demogràfica lastra el balanç, i és avui en dia la principal amenaça existencial que
afronten els tres països (Letònia ha perdut un 30% de la seva població des de 1991, Lituània un
22% i Estònia un 15%).

A nivell geopolític i de seguretat, la seva proximitat amb Rússia marca bona part de l’agenda
política, especialment des de 2014 amb la crisi a Ucraïna i l’annexió russa de Crimea. Des de
llavors han multiplicat la seva despesa en defensa, i les qüestions militars han passat a guanyar
una importància que abans no tenien, inclos el desplegament de tropes de països de l’OTAN als
seus territoris.

Ara que es parla tant de la eRepública i d’Estònia, com va funcionar allà la implantació d’una
república digital? Creus que a Catalunya pot funcionar?Desconec aquesta qüestió, però el cert el que es va iniciar un cop ja eren un Estat independent
reconegut, operatiu i amb ple control del seu territori. No al revés.

Creus que s’està treballant bé de cara a internacionalitzar el procés?
Hi ha centenars de persones tant al Principat com arreu del món fent feina de formigueta, a
través de les ANC exteriors, Omnium, partits, CDR exteriors, etc. Ara sembla que es reactivarà el
Diplocat. És fa molta i molt bona feina, però cal més i millor coordinació entre entitats i
institucions, de cara a establir marcs d’actuació i mapes comuns.

També cal sortir més del marc geogràfic europeu i explorar les possibilitat existents en tant que possibles recolzaments, i també abordar qüestions com ara quin ha de ser el paper geoestratègic de Catalunya.

En resum, cal més mentalitat d’Estat a l’hora de sortir a l’exterior a explicar quin és el projecte de la
República catalana, i de quin hauria de ser el seu paper davant els reptes que afronta Europa i
el món. És necessari parlar en termes de dret a l’autodeterminació i de democràcia, però també
d’interessos propis i dels de les contraparts.

Creus que la imatge d’Espanya s’ha ressentit de tot el que ha passat aquest últim any i mig?
Segons un informe que va publicat l’Instituto Elcano fa unes setmanes la major part de ciutadans
europeus considera que el govern espanyol ha respost de forma autoritària a la crisi a Catalunya,
i la seva imatge n’ha sortit afectada. La violència de l’1 d’octubre va causar un gran impacte, al
qual s’ha sumat l’existència de presos polítics i exiliats.

El “show” que ha protagonitzat la justícia espanyola el darrer any perseguint líders catalans arreu de la UE amb euroordres, especialment el president Puigdemont a Alemanya, ha resultat un (nou) gol en pròpia porta a nivell d’imatge internacional.

I ells ho saben, per això la principal tasca del Ministre Borrell és combatre l’independentisme arreu del món amb un relat de criminalització i de “supremacisme”, i alhora
de blanqueig de les institucions espanyoles. Però els fets són els fets.

Amb el pas enrere de l’octubre de l’any 2017, creus que la imatge de Catalunya n’ha sortit
perjudicada?

No, la imatge de Catalunya per se, ja que els fets de 2017 van suposar en certa mesura una
campanya internacional de posicionament molt potent, però potser si del moviment
independentista com a tal. S’ha perdut credibilitat, especialment pels canvis de guió, la incongruència entre declaracions i fets, la manca de determinació, i per la sensació que hi ha a l’exterior que el moviment independentista en certa forma el que busca és una millora de
l’estatus quo dins de l’Estat espanyol, mitjançant una negociació. Amb aquesta situació, és difícil
a hores d’ara projectar una imatge de seriositat i maduresa com a moviment polític que aspira a l’alliberament nacional, i en conseqüència es fa més complicada la tasca de teixir complicitats a l’exterior en clau estratègica.

Quina percepció hi ha del judici dels presos polítics?
Hi ha poca informació sobre el procés judicial, una cosa que possiblement canvi durant els
propers mesos amb l’inici dels judicis. En general es percep una confiança decreixent en la
imparcialitat de la justícia espanyola, i en la qualitat de la democràcia espanyola.

Creus que el món podria entendre que aquest sigui el moment de fer el pas endavant
definitiu?

El que el món no entén ni entendrà és que es digui una cosa i es torni a fer la contrària, que és el que ha estat passant fins ara. En relacions internacionals el que primen són els fets i la determinació en portar-los a terme, més enllà de les paraules.

El cas català és empipador per a bona part de les cancelleries europees, però davant l’evidència de la inoperància dels successiusngoverns espanyols per a resoldre el conflicte en un sentit o un altre, finalment serà la lògica dels
fets consumats la que probablement s’acabi imposant.

Please follow and like us:

Català, L'Altaveu

Cal un pla de lluita i un gir a l’esquerra per aturar la repressió i fer possible la República catalana

20 de desembre de 2018 canalrepublica

Lluita Internacionalista (Twitter, Facebook) ens ha fet arribar la següent declaració.

Els brams de la dreta, del PP, de Ciudadanos i de Vox no han de fer bona la cara “amable” de Sánchez i el seu govern, que garanteix la repressió i impedeix el dret d’autodeterminació de Catalunya. I és per això, i per la data escollida, i perquè hi ha presos/es, exiliats/ades, i perquè hi ha centenars de perseguits, i perquè comencen els judicis per l’1 d’octubre… que el Consell de Ministres es reuneixi a Barcelona, acompanyat del desplegament de 1.300 policies i guàrdies civils, és una provocació i fa del tot imprescindible la resposta amb la mobilització com s’ha donat aquest matí.

Ahir Pedro Sánchez i QuimTorra escenificaven un gest “pel diàleg”. ¿Però quin diàleg amb els i les preses i assegurant per activa i per passiva que el govern del PSOE no reconeixerà el dret d’autodeterminació? Només van faltar Ada Colau -que dona cobertura a Sánchez- i la Patronal de Foment,fent d’amfitrions. Una foto que intenta esborrar l’octubre de l’any passat.

La famosa divisió de poders que esgrimeixen per tal de deixar mans lliures als tribunals i justificar que el Govern “no pot fer res”, és tan falsa com ho explicava el tuit de Cosidó, portaveu del senat del PP. La burgesia assegura sota tres claus el seu poder de classe, que quedi ben lligat, no sigui que en ocasions pugui fallar una de les potes. I avui la realitat és que el poder judicial és qui vol venjar la humiliació que el poble català va imposar a l’estat l’1 i el 3 d’octubre. No només perquè les imatges de la repressió van recórrer el món, sinó perquè a més tot l’aparell de l’estat i un costosíssim dispositiu van ser incapaços d’aturar el referèndum. I això no ho perdonen i estan disposats a imposar sancions i sentències exemplars. L’Estat no afluixa, aquesta és la realitat a la qual hem de fer front.

Però aquest estat monàrquic ferotge no pot amagar que està ferit. El poder judicial que dictarà sentències exemplars pels dirigents catalans, és el mateix que rectificava en una acció sense precedents els impostos de les hipoteques en benefici dels bancs, el mateix que uns mesos enrere era assenyalat per l’actual ministra de Justícia d’aprofitar viatges oficials a l’estranger per abusar de menors, el mateix poder que dicta resolucions escandaloses com les de la Manada o d’Altsasua. No és només la justícia la que perd tota credibilitat, ho són les altres institucions, inclosa la Corona. I creixen els referèndums populars per qüestionar la Monarquia, com els de universitats i barris de Madrid.

Però tampoc ens enganyem amb el que passa a la direcció del moviment per la República catalana. La paràlisi de Puigdemont/Torra i d’ERC és més que notable. Poden vendre fum de la construcció virtual republicana, però la realitat autonòmica del Govern sorgit de les eleccions de fa un any, és inqüestionable. La mateixa formalització de la reunió d’ahir amb Sánchez és un nou intent d’aquesta normalització. Però el poble no afluixa, i com ho vam fer el mateix 1 d’octubre i el 3, la determinació desborda la política de les direccions de PdCAT i ERC. Aturar la repressió, alliberar els i les preses, avançar més enllà exigeix urgentment construir una nova referència política i un pla de lluita per a fer efectiva la ruptura.

I des de Lluita Internacionalista (dins l’acord CUP-CC) afirmem que aquesta nova referència i el pla de lluita cal que suposin un gir a l’esquerra del procés cap a la República catalana:

Una defensa sense fissures de la llibertat de tots i totes les encausades. No hi pot haver cap condemna: cal preparar un nou octubre. Cal organitzar una nova vaga general. Els i les preses són a Catalunya i cal exigir que, en un acte de sobirania, siguin alliberats i alliberades.

Un gir a l’esquerra perquè república ha de significar una solució als greus problemes que té el poble treballador català: desnonaments, salaris i pensions que cauen, deficiències greus en sanitat i ensenyament públics… Els beneficis patronals ja han remuntat la crisi: les nostres condicions de treball i els nostres serveis públics, no. Per això cal exigir al Govern des de la mobilització resposta a les demandes socials. Només amb aquesta component social, sectors de la classe obrera veuran un futur en la república catalana.

Cal coordinar una campanya amb el País Valencià i les Illes, amb el poble Basc, amb la resta de pobles de l’estat contra la Monarquia, contra el règim del 78, per una ruptura amb el franquisme que ens van negar a la transició.

20 de desembre de 2018
Lluita Internacionalista

Please follow and like us:

Català, L'Altaveu

Unitat estratègica, la clau que ens obre la porta de la República

17 de desembre de 2018 canalrepublica

Encara no segueixes @canalrepublica a Twitter?

Leer en castellano

Després d’un llarg procés de més de 8 anys, la situació política a la que hem arribat conté per fi tots els ingredients per a que, en un futur no gaire llunyà, Catalunya esdevingui una República plenament sobirana. Tanmateix, també es donen els ingredients que ens acosten al risc de perdre aquesta oportunitat per molt de temps. Quina és doncs la clau de l’èxit? La clau de l’èxit és la unitat estratègica, totalment interioritzada i acceptada per la societat civil però que, malauradament, ara mateix no sembla prioritària per a les diferents formacions polítiques que tenen com a objectiu, precisament, la independència del nostre país.
Continue reading “Unitat estratègica, la clau que ens obre la porta de la República” →

Please follow and like us: