Categoria: Catalunya

Aquesta setmana hem parlat amb en Miquel Vila (@nomos46), analista associat del @CAPESIC_cat per la Xina i la geopolítica de l’Àsia Oriental i entre altres coses ens ha explicat quin paper podria jugar Catalunya com a estat independent en la geopolítica asiàtica.

 

Quins creu que seran els moviments geopolítics més importants que podrem veure en els propers mesos o anys? Quin pot ser el paper de la Xina en tots aquests moviments?

 

Crec que el que el que marcarà l’agenda en els propers mesos és el que ja s’està donant, la desfeta del model de relacions organitzats al voltant de les idees impulsades des d’Occident i liderat pels Estats Units que neix després de la Segona Guerra Mundial. Això xocarà amb el desenvolupaments d’un nou marc geopolític al voltant de la Belt and Road xinesa (la Franja i la Ruta) que consisteix en un procés de vertebració de l’espai euroasiàtic, i en aquests últims anys hem vist com s’ha anat expandint. Aquests dies veiem com tot just Itàlia, una de les grans economies de la zona euro, acaba d’unir-s’hi, i de fet és el primer país del G7 en fer-ho. Tot apunta que això podria marcar un abans i un després pel que fa a la relació de la Xina amb Europa.

Ara bé, en aquest sentit veiem com a ambdues bandes de l’Atlàntic s’està movent una contra-ofensiva. Per exemple la campanya dels Estats Units contra Huawei, i podem esperar que la Franja i la Ruta en els propers anys es trobi en un possible moment d’estancament o alentiment. Això pot propiciar que la implementació d’aquesta idea prengui una dimensió que vagi més enllà de les inversions xineses en projectes d’infraestructures que és bàsicament en el que s’ha centrat fins ara, i dugui a terme un canvi més qualitatiu en l’àmbit polític i institucional.

Resumint, en els propers anys ens trobarem parlant del desenvolupament de diferents visions sobre la configuració d’aquest espai Euroasiàtic, sovint en competència entre elles, i en relació directe amb l’escenari de rivalitat entre els EUA i la Xina.

 

Com creu que afectaran aquests moviments a Catalunya?

 

Catalunya es troba en l’extrem occidental de l’espai Euroasiàtic.

A priori pot semblar que tot el que passi a l’altre banda no va amb nosaltres, però no podríem estar més equivocats.

Estem veient com la Franja i la Ruta s’està establint al Mediterrani, com els que els principals ports del sud d’Europa, també ports catalans i valencians, estan en mans de companyies xineses. Tornant a Huawei, el 5G el porten ells a nivell global, ells tenen la patent de la tecnologia de 5G més avançada, i qui vulgui disposar de la millor infraestructura de 5G, l’haurà de comprar a una companyia xinesa. Això suposa un canvi en com ha funcionat el món en els darrers dos segles.

Per tant això ens afecta, i ens afecta cada dia i no només en un aspecte concret. Afecta la nostra economia, afectarà la nostra forma de vida, i el món on ens volem projectar. I, tot i que se’m fa difícil expressar-ho en termes concrets, crec que a mesura que aquestes connexions es facin més fluides, el que passi a Catalunya també tindrà les seves conseqüències a l’altre extrem d’Euràsia.

Malauradament em fa l’efecte que Barcelona s’està quedant enrere. Principalment perquè no parlem d’aquests temes, i òbviament no tenim cap mena d’estratègia de com podem inserir-nos, o fins i tot mirar d’oposar-nos, si no ens agrada (tot i que jo ho trobaria una postura fútil), a l’emergència d’aquesta connexió euroasiàtica. Crec que les persones que parlen d’això amb certa profunditat a casa nostra es poden comptar amb els dits d’una mà.

 

S’ha acusat al govern de Catalunya de no saber actuar com un estat, pel que fa a la Xina, què faria que el gegant asiàtic considerés un reconeixement de Catalunya com a estat?

 

Crec que aquí hi ha dues coses diferents. Principalment hi ha el que al meu entendre, i de fet això ho han explicat extensament altres persones, ha estat una manca de voluntat real de fer la independència per part del govern de la Generalitat en els darrers dos anys. Tots els mals venen d’aquí.

En segon terme, crec independentment de les accions del govern pel que fa al reconeixement estem molt lluny de l’espai immediat d’interès geopolític xinès com per a veure-hi una implicació oberta i directa. El tema del secessionisme a més és una qüestió delicada pel govern xinès, i per tant si de nou es tornés a precisar d’un reconeixement internacional no crec que la Xina fos un dels primers països en fer-ho. De tofa manera, no crec que haguem de mesurar les nostres relacions amb la Xina exclusivament en aquests termes, és la primera economia del món i per tant no te gaire sentit ignorar-la.

 

Fins hi tot en un escenari d’independència i no reconeixement hauríem de cercar poder mantenir relacions informals per via de relacions comercials o amb actors privats. Les coses s’acabarien normalitzant si a Catalunya es desenvolupés una política de fets consumats, i aquestes relacions podrien normalitzar-se a mesura que Catalunya anés normalitzant la seva situació de forma generalitzada. I crec que això passaria amb molts altres països.

 

Quin tipus de relacions es podria establir entre els dos?

 

En un primer moment, hauríem de tenir en compte els interessos econòmics xinesos a Catalunya, que són diversos però podríem centrar-nos en els interessos a nivell d’inversió, comerç i infraestructura portuària. Aquests interessos a Catalunya són importants i s’hauran de tenir en compte en qualsevol escenari futur, i crec que són el pilar de qualsevol relació a llarg termini. De fet és important fer notar que fins a principis dels 2000 les relacions entre el govern de la Generalitat i el govern de la Xina, també amb el Japó, eren majors que les relacions que hi tenia el govern espanyol. Actualment se’m fa difícil dir com estan aquestes relacions, però a nivell privat, hi ha moltes empreses catalanes que operen a la Xina, i òbviament les xineses que operen a Catalunya. Crec que precisament des d’aquí és on s’hauria de treballar un hipotètic primer reconeixement tàcit com a primera passa per un reconeixement formal.

En general crec que el sobiranisme ha de començar a tenir en compte els interessos xinesos a l’hora de fer els seus càlculs, perquè els altres sí que se’n preocuparan. I per fer això ens cal prendre més seriosament el que és la Xina, el que està projectant a nivell extern i sobretot en les nostres visions, tant per allò que ens pot interessar com per al que ens ha de preocupar de la Xina: no limitar-nos a reciclar les opinions que es produeixen a Brussel·les, Berlin, Washington o fins hi tot Beijing.  

 

En la dinàmica geopolítica està clar que les relacions entre estats han de ser del tipus win-win. A quins països podria interessar una Catalunya Independent? Què pot oferir Catalunya en aquest aspecte?

 

Bé això de les relacions win-win em costa una mica de creure, com a molt les relacions WIN-win, on una de les parts sempre s’emporta un tros més gran del pastís.

Catalunya concentra gran part de la inversió estrangera feta a l’estat espanyol, per tant aquests serien països en tenir interès en com a mínim no veure perillar els seus interessos en cas d’independència. Després tenim aquells països que per la qüestió que fos es trobin en conflicte amb Espanya o amb la Unió Europea, que òbviament podrien veure amb interès el moviment sobiranista. La crisis d’Europa, crea una sèrie de divisions internes que pot ajudar a què algú li interessi potenciar les seves relacions amb el sobiranisme català, i aquí parlo tant dels governs euroescèptics, com dels països petits que no veuen amb bons ulls el domini dels grans, com del Regne Unit post-brèxit.

El món en general es troba en moviment, les fronteres de conflicte geopolític s’estan fent més poroses, per tant les oportunitats per Catalunya crec que són majors.

Catalunya compta fonamentalment amb Barcelona com el seu gran actiu, i no com a destí turístic, sinó pel seu potencial geopolític especialment si es comença a dotar a la ciutat i al seu port d’un pla que permeti inserir Barcelona en la connexió euroasiàtica. Desenvolupar una bona estratègia en aquest sentit crec que ens pot ajudar a facilitar les relacions amb altres actors, que vagin més enllà d’Europa i que per tant puguin tenir menys reticències a establir algun tipus de relació amb una Catalunya independent.

Però el que caldria entendre aquí és que els reconeixements internacionals no venen a la lleugera, i a no ser que hi hagi un interès immediat i directe cap estat reconeixerà un nou govern, molt menys si no veu que aquest te un control efectiu de la situació.

Però el que s’hauria de comprendre es que pot sobreviure sense reconeixements oficials, i en el cas català en el seu context actual, de fet, segurament una condició per rebre aquests reconeixements serà en primera instància demostrar que es pot sobreviure sense ells.

 

Quina creu que és la causa o causes principals de la manca de reconeixements internacionals a la proclamació de la República Catalana el passat 27 d’Octubre?

 

Com he plantejat anteriorment, el punt fonamental és que la proclamació del 27 d’Octubre no va ser seriosa, no va ser real, confirmat de fet darrerament pels propis implicats. Cap estat reconeixerà Catalunya, entrant en conflicte directe amb l’estat espanyol, si no veu en primera instància de que la cosa és seriosa. Més enllà d’aquí, el que deia més amunt.

Ara bé crec que concentrar-nos en pensar en els reconeixements oficials és una errada, el que cal és pensar com sobreviure sense aquests reconeixements, que mai vindran d’un dia per l’altre, i que començaran sent reconeixements tàcits, via apertura o manteniment de relacions comercials amb actors privats o semi-privats, i un cop això es vagi consolidant es podran obtenir els reconeixements.

En aquest sentit, la pèrdua de credibilitat del moviment sobiranista a nivell internacional serà un dels grans handicaps en els propers anys, i recuperar-la crec que és la tasca fonamental.

 

Últimament es torna a escoltar sovint que cal superar de forma inapelable la barrera psicològica del 50%, com si aquest fos el fet realment rellevant per tal que Catalunya sigui independent. Realment és una qüestió de percentatges?

 

No ho és, no perquè a Catalunya no hi hagi un suport social actiu suficient per la independència sinó perquè les coses no funcionen així. Existeix una fal·làcia que creu que les coses canvien quan hi ha una majoria social que així ho opina. En la seva vessant més simplista es consideraria que amb poder expressar aquesta opinió suposadament majoritària per via d’un procediment institucional clar ja n’hi hauria prou. Això no aguanta el mínim escrutini de la realitat.

L’aval democràtic dona força a l’acció, però són les accions les que en darrera instància determinen l’estat de les coses.

La política per sobre de tot és un element dinàmic no estàtic. L’statu quo sempre guanya perquè sempre és la opció més òptima, per cada revolta que triomfa n’hi ha deu que no ho fan, però és en els moments convulsos quan un gran percentatge de gent oscil·larà entre un bàndol o l’altre, depenent de com es desenvolupin els esdeveniments, i finalment un cop les coses semblin resoltes abraçarà als victoriosos com si n’haguessin format part des del primer dia.

L’1 d’Octubre és una mostra d’això, en la que es va expressar de forma democràtica i contra un estat la voluntat d’independència del poble català. En aquells dies el sentit majoritari de forma tàcita a Catalunya era favorable a la independència, ja fos un suport mostrat de forma activa, l’1 i el 3 d’octubre, com de forma passiva. No vam veure que sorgissin en massa escamots espanyolistes a prendre el país. La primera mobilització de l’unionisme en massa es dona el 8 d’octubre i en gran part per la pèrdua de momentum del govern català. Després de l’1 d’Octubre no ens podem permetre entendre la política només des de la demoscòpia.

Si fos una qüestió de percentatges l’estat espanyol no hagués enviat 15.000 policies durant l’octubre del 2017. Si no existeix la majoria per dur a terme la secessió de manera viable, quina és la necessitat de fer aquest desplegament? Defensar això implícitament és defensar que aquest desplegament es va produir efectivament per a defensar la democràcia i evitar una proclamació antidemocràtica per part de les forces sobiranistes. És una lectura amb la que òbviament no hi estic d’acord.

 

Tenint en compte la situació actual a Catalunya i a nivell internacional, des de l’àmbit polític quina creu que és l’estratègia que s’hauria de seguir?

 

Primer arreglar les coses a casa fent una renovació del moviment sobiranista, trencant l’actual lideratge. Sense això parlar d’estratègia internacional per molt que em pugui agradar, em sembla secundari.

Però bé mirant de respondre, en primer terme considero que les institucions lligades a la Generalitat tenen poc marge de maniobra en un context en el que aquestes segueixin dins la legalitat espanyola. El “Govern efectiu” és bàsicament una broma de mal gust, una forma amable per seguir aplicant el 155. Per tant crec que l’aposta clara ha de ser potenciar la projecció exterior catalana per via de les seves entitats, ANC, CDR’s, diàspores, i persones estrangeres afins, perquè puguin actuar amb total llibertat. A nivell més teòric seguir pensant i treballant sobre com inserir Catalunya en el món que ve. Després recuperar la nostra credibilitat tant interna com externa. Avui dia es fa molt més complicat explicar que estem fent els independentistes, que no pas explicar que és Catalunya i per què volem la independència.

 

Per acabar, hem sabut que el Capesic és Think Tank oficial. Els hi fa cas el govern de Catalunya? Saben quin tipus d’assessorament tenen?

 

El CAPESIC és un think tank independent les persones que hi escrivim ho fem perquè ens agraden les relacions internacionals i perquè considerem que és important que existeixi més debats sobre aquestes a Catalunya. Fins a dia d’avui no tinc constància de que cap institució tingui o deixi de tenir en compte les opinions que allà s’hi expressen.