L'Altaveu

Xoc post-traumàtic

Avui tornem a parlar sobre la situació actual a Catalunya amb en @RogerVinton, “un home com cal” segons es defineix ell mateix al seu web. És en aquest espai, i al seu compte a Twitter amb més de 16.000 seguidors, on comparteix la seva peculiar manera de veure el món i l’actualitat. Autor del popular llibre “La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya”.

 

Miro al meu voltant i contemplo un país encara sota els efectes del xoc post-traumàtic causat per l’impacte violent del seu tren carregat de voluntarisme i bones intencions contra un búnquer de formigó anomenat entramat estatal espanyol.

 

Miro al meu voltant i contemplo un país encara sota els efectes del xoc post-traumàtic causat per l’impacte violent del seu tren carregat de voluntarisme i bones intencions contra un búnquer de formigó anomenat entramat estatal espanyol. Enmig d’un despertar dolorós, on el cruiximent d’ossos encara no s’ha apaivagat, les primeres reaccions es transformen en foc amic, retrets i trinxeres per tot allò que es va fer malament i, sobretot, per tot allò que no es va fer. Interpreto que no són més que focs follets i espurnes passatgeres fruit dels traumatismes cranials, i que ben aviat s’aniran esvaint al mateix ritme que la bastida estigui reconstruïda i la salut mental recuperada.
Un cop normalitzada la situació i sense boires que limitin la capacitat d’anàlisi, despertarem a la nova realitat on la Catalunya Estat ja és una categoria mental al cervell dels catalans i dels espanyols, on l’estelada és un codi reconegut arreu i on la decadència de l’Estat Espanyol és més patent que mai. L’independentisme ha conquerit un esglaó que ja no abandonarà. Cal que passi cert temps -no sabria dir quant, però sospito que no gaire- perquè les peces tornin a encaixar i es reprengui el partit.

Amb un escenari de majories previsiblement creixents, el sobiranisme ha de saber jugar les seves cartes i deixar enrere algunes pràctiques que han estat útils per plantar el camp base, però que ja no ho són per fer l’atac definitiu al cim. En el món real, les bones intencions no són suficients; el fer bé les coses és molt més útil.

Amb un escenari de majories previsiblement creixents, el sobiranisme ha de saber jugar les seves cartes i deixar enrere algunes pràctiques que han estat útils per plantar el camp base, però que ja no ho són per fer l’atac definitiu al cim. En el món real, les bones intencions no són suficients; el fer bé les coses és molt més útil. De la mateixa manera que actualitzem el software de la computadora o del telèfon mòbil, ara toca sacsejar el país per fer caure males pràctiques i espantar espectres i vampirs. Tot allò que ens fa ser el paradís per a molts que viuen ben lluny, ens està condemnant com a societat.

Que Catalunya sigui un lloc còmode on viure-hi ha provocat que haguem perdut embranzida. La correcció política com a terreny de joc, l’aversió al risc com a patró i el capficament a mantenir l’estatus que mostren institucions, partits i ciutadans individuals, està provocant una esclerotització de la societat que resulta fatal a l’hora de competir al món.

Que Catalunya sigui un lloc còmode on viure-hi ha provocat que haguem perdut embranzida. La correcció política com a terreny de joc, l’aversió al risc com a patró i el capficament a mantenir l’estatus que mostren institucions, partits i ciutadans individuals, està provocant una esclerotització de la societat que resulta fatal a l’hora de competir al món. Sense competència no hi ha estímul a ser millor. L’immobilisme fruit de l’autocomplaença mata les idees i fa créixer egos estèrils, n’hi ha prou amb veure el joisme descontrolat que ens enlluerna des del firmament d’estrelletes de Hollywood en què s’ha convertit el país. Set milions i mig d’éssers imprescindibles que descansen sobre el tron la veritat absoluta.

Més enllà de les disputes aparents entre partits, amplificades per l’efecte bombolla de les xarxes socials, ara mateix som una màquina que descelera, on ningú no s’atreveix a trepitjar l’ull de poll de l’altre, no fos cas que un dia la feina i la nòmina depenguessin d’aquell.

Més enllà de les disputes aparents entre partits, amplificades per l’efecte bombolla de les xarxes socials, ara mateix som una màquina que descelera, on ningú no s’atreveix a trepitjar l’ull de poll de l’altre, no fos cas que un dia la feina i la nòmina depenguessin d’aquell. La patologia que ens afecta, caracteritzada per l’egocentrisme ja esmentat, però també per la manca de visió panoràmica de la realitat i pel menyspreu al coneixement del cabal cultural, no s’atura en el procés de colonitzar del nostre organisme. Si parem atenció, amb facilitat trobarem un bon grapat d’exemples.

Hem vist periodistes que, a canvi de poder injectar-se en vena la seva dosi de popularitat i share, són capaços de fer d’altaveus -i també de “tontos” útils per a algun poder ocult- a formacions polítiques que parteixen de bases no democràtiques.

Hem vist periodistes que, a canvi de poder injectar-se en vena la seva dosi de popularitat i share, són capaços de fer d’altaveus -i també de “tontos” útils per a algun poder ocult- a formacions polítiques que parteixen de bases no democràtiques. També hem vist a estrelles de la radiodifusió que malbaraten l’espectre radioelèctric i els bits d’internet fent shows més propis d’un festival de fi de curs de segon d’ESO que no pas d’un programa que busca una audiència amb majoria d’edat mental. I això val tant per als professionals de la ràdio, com per als venedors de rentadores amb accés esporàdic a un micròfon. Hem assistit astorats al repartiment de premis literaris a ajuntalletres que tenen la fortuna de ser un bon reclam comercial o bé de pertànyer al clan adequat. I, per descomptat, també hem patit a ressentits que viuen entestats a imposar el xantatge “o jo, o ningú” com a vector de país, i que suren inflats com a globus d’heli sobre la massa de compatriotes.

I, per descomptat, també hem patit a ressentits que viuen entestats a imposar el xantatge “o jo, o ningú” com a vector de país, i que suren inflats com a globus d’heli sobre la massa de compatriotes.

Aquests, sempre estan disposats a agredir-te amb tesis de Hegel verbalitzades amb to pedant, però són incapaços de resoldre una simple integral. Encara n’hi ha més: desequilibrats de camisa de força defensant causes nobles o necessàries i, per tant, pervertint-les, talment com si Ortega Lara dissenyés les polítiques antiterroristes d’un país. I com no, també tenim petits boy-scouts del liberalisme econòmic, que fonamenten el seu corpus de creences en la idea que tenir o no tenir diners és una simple decisió personal. A l’altra banda del mirall d’aquests últims, trobem els fervents rendistes de la cultura, convençuts que dels seus productes la qualitat n’ha de ser un tret menor, sense importància, perquè Déu els ha beneït amb la gràcia d’haver de ser mantinguts pels seus conciutadans, finançadors ingenus de la seva vida bohèmia.

Però aquest canvi de papers, aquest dir prou a la inèrcia destructiva no vindran per generació espontània, si no que caldrà un temps d’esforç i lluita contra les estructures greixoses que ens limiten. Cal ajuntar cervells preparats i voluntats renovadores, i arraconar sense pietat els resistents de l’amiguisme, del qui-dia-passa-any-empeny i de la mediocritat metastàtica.

Please follow and like us:
error

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *