Català, L'Altaveu

Fem la independència plegats o què?

Encara no segueixes @CanalRepública a twitter?

 

(((Corto Maltese))): “Espanya actua defensant-se, a la defensiva, no pas pro-activament, creativament i amb voluntat de seduir. Per això, l’Estat espanyol ha perdut. No pas perquè els partidaris independentistes hagin guanyat, que encara no, sinó perquè Espanya s’ha desautoritzat com a institució política de cara als seus ciutadans.”

 

En (((Corto Maltese))) (a twitter @helixx85) ens explica unes quantes coses més sobre la situació actual entre Catalunya i Espanya i de les repercussions que pot tenir el Brexit per a la democràcia.

 

 

 

Quina opinió tens sobre la tant reclamada unitat dins l’independentisme? Creus que tot l’independentisme comparteix els mateixos objectius?

La unitat, tot i que necessària en els temes bàsics, en aquest cas, ser independentistes, no s’ha de tornar una obsessió a qualsevol preu.
No podem pretendre ni seria bo tenir un país, aviat un Estat, amb un partit únic o una única manera de veure les coses.
A més a més del conflicte nacional entre Catalunya i Espanya, tenim altres conflictes tant o més importants com la lluita de classes, és a dir, ser ric o pobre, i les polítiques a decidir per resoldre els problemes socials que tenim, individualment i en grup.
Com Estat haurem de decidir quin país volem ser, més o menys liberal, més o menys socialista. Ens podem inspirar en diversos models de país i cadascú de nosaltres té una idea de país ideal que caldrà confrontar amb la realitat.
Aquest dies passats amb el conflicte del taxi i les VTC heu pogut llegir comentaris d’independentistes a favor i en contra d’uns i altres. Arriba un moment en que la gestió de recursos escassos, que és sempre l’economia, obliga a decisions polítiques, és a dir, els guanys d’uns són les pèrdues d’altres en base a un ideologia política.
Per tant, deixem-nos de partits únics i que cadascú defensi el seu model de país.
Només des de una base àmplia de persones arribarem a ser Estat. Ens cal la gent de la CUP, la gent d’ERC, la gent de Junts x Catalunya i La Crida, els de l’ANC i Òmnium i els que no voten mai i no són de cap partit.
La Crida hauria pogut ser alguna cosa més enllà del que acabarà sent? No gaire, des del moment que no ha sigut capaç d’atreure al públic de les CUP i/o d’ERC, excepte comptades excepcions.
Deixem que la Crida serveixi per reconstruir l’espai de centre-dreta, competint amb l’espai de centre-esquerra d’ERC, i serem un país normal.
Així, cal completar l’arc parlamentari independentista, cobrint tot l’espectre, des de l’esquerra (CUP), centre-esquerra (Comuns Sobiranistes i ERC), centre-dreta (ERC i JxC i Crida) i dreta (MIC).
Perquè no ho oblidem mai: si el model d’Estat que proposem és d’èxit i engrescador, atraurem al 20% d’indecisos i serem majoria clara. Sinó, no serem mai res majoritari!
L’avantatge de voler resoldre el tema de la independència des de diferents òptiques és que tenim més probabilitats d’èxit col·lectiu. O sigui, junts en uns mínims i separats en la batalla política, sembla el més encertat.
No crec que a hores d’ara hi hagi gaires independentistes que hagin deixat de ser-ho, perquè, realment, no hi ha alternatives viables atractives al projecte independentista.
Espanya utilitza tota la seva força i la seva repressió a torpedinar el moviment independentista, en un moviment de defensa de la santa unitat espanyola però no es mostra amb empatia i oberta a canviar.

 

Espanya actua defensant-se, a la defensiva, no pas pro-activament, creativament i amb voluntat de seduir.
Per això, l’Estat espanyol ha perdut. No pas perquè els partidaris independentistes hagin guanyat, que encara no, sinó perquè Espanya s’ha desautoritzat com a institució política de cara als seus ciutadans.

 

Espanya ja no ofereix el projecte engrescador i de seguretat (jurídica, física, econòmica) que tot Estat ha d’oferir als seus ciutadans. Ser català avui en dia dins de l’Estat espanyol no és segur, per no dir que és perillós per la integritat física i econòmica, vegeu sinó el discurs del Rei V “palito” del 3 d’octubre o la ràtzia contra catalans d’ara fa poc.

El judici als presos polítics començarà en breu. Com l’hauríem d’encarar?

Els presos polítics estan jugant un paper molt més important del que a vegades creiem en tot el procés cap a la solució amb 2 Estats.

Sense presos polítics, exactament, què estaríem explicant al món sobre el que ens passa a Catalunya? Ens hauríem quedat sense grans arguments més enllà de l’espoli fiscal continuat i de tot tipus de lleis contra Catalunya.

 

És per això que crec i dic, que tenir presos polítics és una sort, una carta guanyadora de cara a fer entendre a l’opinió mundial que Catalunya té un problema de colonialisme des de fa segles, de maltractament continuat i, per tant, té dret a exercir el seu dret a l’autodeterminació com a poble tal com està reconegut a les Nacions Unides. El que se’n diu en argot jurídic i de drets humans, la famosa “Causa Justa”.

 

Penseu que fins el primer d’octubre de 2017, l’opinió pública mundial, la gent del carrer, els periodistes i corresponsals, ens veien com una regió rica i simpàtica on s’hi menjava bé, s’hi ballava bé i on feia bon temps.

Ens calia el primer d’octubre i fer caure a Espanya en el seu parany violent, ens calia el Rei atacant-nos i ens calien tant la presó com l’exili dels nostres electes polítics independentistes.

D’aquesta manera estem aprofitant tota la por espanyola a perdre’ns i la seva reacció virulenta i violenta per portar-los allà on volem: que perdin la partida i nosaltres guanyem.

Per això, el Govern de la Generalitat no ha obert les presons, perquè tenim més a guanyar amb un judici indecent retransmès en directe a totes les TV del món.

Recordeu “l’affaire Dreyfus” de França, que va fer entendre als francesos que eren antisemites, tot i no ser-ne conscients? Doncs aquest judici farsa servirà perquè els espanyols entenguin que són catalanòfobs i que tenim dret a ser lliures. També perquè la resta del món entenguin que així no podem continuar.

Igual que la Segona Guerra Mundial va acabar amb la “Declaració de Balfour” i la constitució de l’Estat d’Israel, d’aquest judici sortirà la solució política imposada a Espanya de deixar-nos autodeterminar i, si hi ha majoria independentista, ser Estat lliure català, en forma de república o no.

Jo no descartaria el manteniment de la Monarquia amb un pacte estil Commonwealth, de manera que així el Rei fill seguiria jugant el rol del seu pare, a saber, comissionista del “Deep State” català a la “Corte” de Madrid i resta del món.

És qüestió de temps que li expliquin la pel·lícula al fill ruc V “palito” i aquest entri en raó, per no acabar a l’exili. No sé vosaltres, però jo prefereixo Estat independent en forma de monarquia a compartir amb Espanya que no Comunitat Autònoma dins d’una Espanya republicana.

El Rei és una gran carta a jugar, ja que pel seu propi interès ens pot ajudar.

Sovint hi ha la percepció que l’estratègia exili i l’estratègia presó no és la mateixa. Què en penses?

El problema principal de ser a la presó és que l’accés a la informació el tens esbiaixat i d’aquesta manera no pots formar-te una opinió del que està passant realment a fora. A més a més de la falta de llibertat i d’informació, hi ha un problema afegit, que ningú en parla, que és el de no poder treballar i guanyar diners.

Si ets a Suïssa com l’Anna Gabriel o la Marta Rovira, pots trobar una feina, pots dormir a casa amb els teus, pots fer vida normal, pots pagar el lloguer de la hipoteca. Com ho fan els familiars dels presos polítics amb un sou menys a casa? Pensem-hi!

De fet, jo ho penso i ja sé la solució. Els posen a llistes electorals per assegurar-los uns ingressos des de la presó.

Perquè, la veritat, com europeus, tant i fa viure a Barcelona a “Génève” o a Brussel·les!

A l’exili són lliures, a la presó no. Això condiciona molt la forma de veure la vida i la presa de decisions. El sacrifici està desequilibrat i és el que provoca bona part dels conflictes entre els partits independentistes. És pura estratègia espanyola per dividir-nos, no caiguem en el parany!

Uns tenen pressa per treure’ls de la presó, els altres en tenen menys.

Creus que hi haurà un nou referèndum d’autodeterminació a Catalunya sota l’empara d’organismes internacionals com l’ONU?

L’única solució viable i efectiva per resoldre el conflicte de mala convivència de dues legalitats a territori català és un nou referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

A alguns i algunes ens farà ràbia que ens obliguin a repetir un referèndum que ja hem votat. Només tindrà sentit tornar-hi si ve imposat des d’instàncies superiors, a saber, l’ ONU, i amb condicions clares per a la implementació del seu resultat.

Des que Espanya va decidir carregar-se el nou Estatut de Catalunya, que regia la relació entre les dues legalitats a Catalunya, l’espanyola i la catalana, a partir dels seus respectius parlaments, no tenim un marc jurídic normal.

Per això, davant d’aquesta forma de funcionar sense equilibri entre legalitats, que acaba sent una imposició continuada per part de l’Estat espanyol i l’aniquilació de la majoria de lleis aprovades pel parlament català, els catalans i catalanes han optat majoritàriament per decantar la balança, trencant amb la relació de subordinació a la legalitat espanyola.

I quan dic la majoria de catalans no només parlo del poble famós, sinó dels poders fàctics catalans, els que realment decideixen cap a on anem, el poc anomenat “Deep State” català, econòmic més que polític.

Per això podeu recordar com s’enfada en Valls, jacobí fracassat i francès d’adopció, cada vegada que descobreix com l’utilitza el “Deep State” català per fer el paperot contra la independència quan en privat hi estan a favor.

 

És un tema de números: al “Deep State” català no li interessa perdre el que li queda de quota del mercat espanyol, però també entén que deixar de ser una colònia espanyola i els 16.000 milions evaporats anualment li aniria de meravella per créixer.

 

Estan obligats a seguir jugant a la “puta i la Ramoneta”, per intentar seguir guanyant en tots els escenaris. Al final, no queda més remei que crear seus paral·leles a Madrid per gestionar el mercat local espanyol, i deixar les seus catalanes per a l’expansió internacional.

Per això, l’Estat espanyol està desesperat, perquè les seves elits madrilenyes eren catalanes i ara són independentistes, si no de cara a la galeria sí en privat i amb les seves accions.

Igual que van perdre cada país de Sud-amèrica perquè les elits espanyoles van fer-se amb els indígenes, ara Espanya no té manera de fer que ens quedem, si no volem.
Només amb un número important de sipais, altrament dits botiflers, és a dir, catalans venuts o comprats per treballar en favor de l’Estat espanyol i contra la legalitat catalana, Espanya podria evitar l’inevitable. I no els troba.

Catalunya s’ha preparat a fons per a ser independent, amb organismes i institucions com l’ANC, Òmnium o el Diplocat i ara Espanya es troba davant d’uns fets irreversibles.

Ara m’esteu llegint i dubteu. Què diu, aquest boig! D’on surt, aquest dient això?

Imagineu-vos que sou Espanya i no voleu perdre Catalunya. Faríeu el que esteu fent? Us comportaríeu d’aquesta manera? No!

 

Espanya es comporta sabent que ha perdut i intenta arreplegar la coberteria de plata i el rellotge de paret de la tieta, arrasant amb tot, quedant-se amb els mobles, posant traves, dificultant el procés, fent el paperot de cara a la galeria dels seus ciutadans i votants.

 

Per això, va forçar a les empreses catalanes a moure’n la seu, en el fons pensaven, ja que se’n van almenys ens quedem amb La Caixa. Però ni així, “game over, Spain”.

Sempre has dit que el “Deep State” català està favor de la independència. Després del moviments geoestratègics mundials, creus que el DS internacional està interessat en una Catalunya independent?

El problema principal d’Espanya i de Catalunya és la desconnexió de la resta del món. Hem viscut al marge de la modernitat i de la història d’Europa, com si fóssim Àfrica. Recordeu allò què deien de que “África empieza en los Pirineos”, doncs portem anys intentant que deixi de ser així però encara ho és, en part.

Us poso un parell d’exemples que il·lustren el que dic: pregunteu-vos a vosaltres mateixos si sabeu què significa la paraula “Shoah” o què es celebra el 8 de Maig.

Si sabeu la resposta a les dues preguntes ja esteu a Europa. Sinó, seguiu a Àfrica, mentalment. Ara penseu quina part de la població espanyola segueix tancada en ella mateixa, mirant-se el melic i els Reis Catòlics.

En aquesta crítica incloc a Catalunya, encara que, evidentment, estem millor.

A Catalunya sempre hi ha hagut unes elits econòmiques obertes al món, lligades a la Revolució Industrial i l’accés al coneixement.

El problema és que si a Catalunya el pes d’aquestes famílies “Deep State” ha acabat sent determinant en la configuració de país, això que en diem la Societat Civil, a nivell espanyol ja és una altra cosa.

És cert que el “Deep State” català hauria pogut intentar més i/o aconseguir que tota Espanya es desenvolupés mentalment, es connectés a la resta d’Europa, però ha estat impossible.

De fet, amb prou feina hem aconseguit connectar a Catalunya al món.

 

Llavors, el “Deep State” mundial sap i coneix al “Deep State” català i el pensa ajudar en la seva aspiració nacional? Com sempre, si li compensa, si li surt a compte, si en treu profit. El món funciona per interessos, és primordial que Catalunya deixi clar que hi ha molt a guanyar venint a Catalunya i deixant-nos ser lliures. Cal veure quines són les pors i els enemics declarats d’Espanya i insistir-hi molt.

 

Que Espanya va expulsar els jueus i els àrabs i tenen una por ancestral al “complot judeo-masónico”? Doncs viatges regulars a Israel, obertura de seu a Jerusalem, intercanvis culturals, econòmics, el que sigui.

Que Espanya té un complexe d’inferioritat amb França com a veí superior en tot? Doncs seguir amb el que s’està fent, entrar a la “Francophonie”, afavorir el francès a les escoles i tot tipus d’intercanvis.

Que part de les antigues colònies tenen mala relació amb Espanya? Doncs ser molt amics d’Argentina, de Veneçuela, de Cuba, de Xile, tota Llatinoamèrica.

Digues-me de què tens por i te la fotré!

Es suposa que en els últims anys la feina del Diplocat i d’altres institucions ha sigut la de connectar amb el poder mundial i explicar què volíem fer.

Però potser han dedicat més temps a voler demostrar que teníem raó i no tant a oferir beneficis i parlar de l’ interès d’una Catalunya independent.

Jo crec que s’ha fet, però no tant des de l’òrbita política visible i sí des de les empreses i les famílies que ens dirigeixen. Mireu sinó, la quantitat ingent d’inversions que arriben a Catalunya… saben cap a on anem i es volen posicionar abans que siguem massa cars.

Perquè, no ho oblidem, el m2 a Barcelona segueix valent la meitat que a París i un 25% del que pugui valdre a Londres o San Francisco. A pocs llocs del món hi ha una oferta tant gran de llicenciats amb idiomes i ganes de treballar i uns costos de producció tant barats.

Actualment hi ha una aposta clara d’alguns països per menys democràcia i més autoritarisme que gran part de la seva població accepta. És el cas d’Itàlia, per posar un exemple. Com quedarà ressituada Europa dins d’aquest nou marc: autoritarisme vs democràcia?

Europa i els Estats Units porten tancant fàbriques i unitats de producció des dels anys 80. Va ser la gran troballa per augmentar el nivell de vida dels seus ciutadans, enviar la producció a la Xina, baixar costos i així pujar el nivell de vida.

El problema és que a mesura que la producció es movia a la Xina, també se n’hi anava la recerca i desenvolupament. A més a més, les fàbriques occidentals començaven a tancar les seves portes i augmentava l’atur.

Amb l’augment de l’atur, les possibilitats de consumir productes més barats asiàtics deixava de compensar, perquè les pèrdues lligades a la fi de bona part de la indústria occidental eren superiors.

Itàlia és un exemple dramàtic d’indústria europea, innovadora i creativa, familiar i flexible, que s’ha trobat atrapada entre dos monstres: la Xina i Alemanya.La Xina, amb les seves tirades de producció llargues a preus molt baixos. Alemanya, amb la seva eficiència i compartint moneda, l’euro, amb una Itàlia massa acostumada a devaluar la seva lira per seguir venent i competint amb alemanys i suïssos.

No ens som molt conscients però a hores d’ara ja tenim un munt d’europeus guanyant menys diners mensualment que els seus equivalents xinesos.

 

Com deien en una pintada a Benasque, al Pirineu aragonès: “Delegar el poder es perderlo”. Hem cedit la nostra indústria a la Xina i ara o ens reinventem i som capaços de produir de nou, o impaguem el deute a la Xina o estem abocats a uns nous anys 30 violents, perquè hi ha una majoria d’europeus que té por de passar gana, ells o els seus fills.

 

I no oblidem que els europeus, quan tenim por de passar gana, muntem merders importants. Mireu sinó, el que està passant a França amb les armilles grogues. Reivindiquen arribar a final de mes, menjar, poder anar de vacances, poder anar al dentista, poder educar als seus fills.

El problema és que tornar a obrir fàbriques és lent, encara que en Trump intenti fer-ho per la via ràpida i dràstica, taxant les importacions xineses.

Posem-nos-hi quan abans millor; això hauria de ser la prioritat absoluta.

I no cal que siguin fàbriques tipus “start up”, no, poden ser fàbriques tèxtils, de sabates, de taules i cadires, hem de tornar a fabricar el que ens calgui, evidentment amb la millor tecnologia però fabricant nosaltres.

Si aneu un dia a Suïssa, veureu que es fabriquen des de les pastanagues fins els coixins, van menys a la Universitat, inverteixen més en Graus de FP i són autosuficients.

Si a “UK” no es respecta el resultat del Brexit, quina creus que podria ser la repercussió per a un dels països amb més tradició democràtica i, de retruc, per a la resta?

Jo no parlaria de no respectar la voluntat democràtica del Regne Unit en el referèndum sinó de repetir-lo, per confirmar dita voluntat.

El “Deep State” no vol el Brexit, per això jo crec que no tirarà endavant. Es repetirà el referèndum i la colla del Financial Times posaran tota la carn a la graella per parar-lo.

Al final el que demanava el Regne Unit era d’un cert sentit comú: que no tots els europeus pobres anessin a Londres, on el model liberal d’èxit creava milers i milers de llocs de feina.

Arreglaran aquest tema i una parell de temes cosmètics de cara a la galeria i Brexit “game over”, també!

El Brexit ve, com els extremismes a Itàlia i Andalusia, com a resposta a la falta de feina, la falta de futur, perquè tot ens ve produït de la Xina. La riquesa avui en dia ja no va lligada al sou sinó als béns immobles, i això no és sostenible.

A nivell europeu, tots els avantatges de tenir l’euro van al país més eficient, Alemanya, que fent pinça amb la Xina, remata a totes les fàbriques europees no alemanyes.

 

El Brexit ve a dir: Alemanya, sabem que ens estàs conquerint econòmicament i, nosaltres, anglesos, no hi estem d’acord. Per això preferim sortir-ne i orientar-nos cap a una política econòmica pròpia amb els USA i la Commonwealth.

 

Tot i així, crec que el Brexit servirà per renegociar amb Alemanya i no caldrà que es faci realitat. Això sí, els grans perdedors del Brexit no serien pas els britànics sinó nosaltres, els de l’Europa continental.

El Regne Unit és l’únic contrapès a Alemanya. Sense el Regne Unit seríem massacrats i esclavitzats definitivament pels alemanys.

Per això, jo crec que per poder ser independents cal resoldre el no Brexit, les armilles grogues a França i el Trump als USA. Catalunya no deixa de ser un problema més d’aquests nous anys 30.

El desordre mundial ens pot afavorir si som capaços d’aprofitar el “momentum” famós, o just al contrari.

Si Catalunya no acaba fent efectiu el mandat de l’1O, i “UK” tampoc, seria el tercer país (Grècia) en no aplicar al resultat d’un referèndum teòricament vinculant. Estem devaluant la qualitat democràtica al menystenir el vot dels ciutadans i ciutadanes?

 

La democràcia viu moments complicats, perquè econòmicament no estem bé. Per sobre de la democràcia hi ha sempre els diners, que fan i desfan com més els hi convé. Democràcia sí, sempre que votem el políticament correcte.

 

Fixeu-vos sinó en França. Mentre eren manifestacions normals, la policia deixava fer, era tolerant i pacífica. En el moment en que els armilles grogues han deixat clara la seva voluntat de fer caure la República francesa i en Macron, la policia s’ha tornat ultra violenta i sense pietat.

En el moment en que els independentistes decidim votar contra el Rei i Espanya, apareix la violència inevitable per protegir els privilegis dels que manen.

Un Estat no deixa de ser com un ésser viu. En el moment en que es sent atacat es defensa amb tots els recursos que té a l’abast, que són molt, per no dir infinits.

Crec que en el cas català, el “Deep State”, després de fer proves amb Ciudadanos per desallotjar a un PP corrupte i que ja no volia l’Espanya definida en la transició, a saber amb un “Deep State” català (i basc) controlant-ho tot a Madrid, aposta pel clàssic i confiable PSC-PSOE.

Sempre que ha calgut prendre mesures impopulars com ara entrar a l’OTAN, tancar les mines i les drassanes i fer reformes laborals, ha sigut el PSC-PSOE i la seva manca de moralitat, com a fals partit d’esquerres, qui ha sigut l’encarregat de portar les mesures a terme.

 

Durant el mandat del Sánchez, el primer President espanyol que parla anglès, és a dir 2018-2020, hauríem de transitar al model de dos Estats, amb la supervisió de l’ONU i la UE.

 

Veurem coses que no entendrem i molt teatre però el resultat serà l’esperat i serem independents, però deixant lligat el mercat espanyol en favor del “Deep State” català, que ho vol tot, ser independents i seguir manegant a Madrid de la mà del reietó i la seva ex (quan es separin).

Visc a la República Catalana des del 27 d’Octubre de 2017 i unitat!

Corto Maltese
@helixx85

Please follow and like us:
error

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *